31

el xiquet

Van a tocar les deu del matí.
Acabe de nàixer fa exactament 31 anys.
Aprofite el natalici per a acomiadar-me fins al setembre.
Aquest estiu he de plantar melons d‘alger.
Una abraçada.

Sudan

La violència en Darfur (Sudan) ja ha provocat, segons l‘oNU, la mort de més de 50 mil persones. Una tragèdia que els païssos més rics del món han començat a “mirar” amb una indeterminada, quasi fictícia, preocupació fa solament uns dies. Més d‘un milió de refugiats pateixen la misèria més absoluta, que ara s‘agreuja pel començament de la temporada de pluges. La Unió Europea i els Estats Units han dit que no descarten “la imposició de sancions” si el govern sudanés no du a terme el seu compromís de restablir la seguretat en la zona de Darfur. Però encara s‘ho estan pensant… En fi.

Les milícies àrabs, les Janjawid, presumptament protegides pel govern, estan acusades de perpetrar una neteja ètnica en Darfur i d‘haver comès genocidi contra la població negra d‘aquesta regió. La versió oficial diu que la violència a Sudan va començar quan dos grups rebels de tribus africanes de Darfur es van alçar en armes per a disputar amb agricultors àrabs la possessió de terres i de recursos naturals. Posteriorment, milicians àrabs van iniciar una letal campanya per a desallotjar als africans negres. Més d‘un milió de persones han estat desplaçades de les seues cases en aquesta regió en 17 mesos de conflicte, de les quals 200 mil s‘han refugiat en el país veí, al Txad. Més de dos milions de persones necessiten urgent atenció mèdica i alimentària.

El govern sudanés, en canvi, nega el genocidi i el suport a les milícies àrabs. Mentrestant, els treballadors humanitaris continuen tractant de distribuir provisions a més de 120.000 refugiats que van fugir al Txad. Altres esperen per a entrar als campaments, que ja ocupen unes 43.000 persones. De moment, ni s‘han aprovat pressupostos contundents d‘ajuda immediata ni s‘han aprovat ressolucions intimidatòries efectives. Els milicians no són els únics responsables del genocidi. També ho és nostre silenci. On és ara aquell “No a la guerra?”

Poesia d‘antologia

Sempre m‘acabe fent la mateixa pregunta: ¿per què al nostre país es publiquen tantes antologies de poesia? Bon punt de partida per a una tesi doctoral en psiquiatria catalana… Lapsus lingue… En filologia, en filologia catalana volia dir…

Espai vital

Estic en la platja llegint un llibre quan, de cop i volta, arriben tres generacions completes d‘una família de turistes francesos, potser belgues, que decideix acampar al costat de la meua tovalla. A mig metre. No em puc despistar: l‘avi ha estat a punt de clavar la seua ombrel·la en el meu pit. El meu nas arrufat no l‘intimida, però finalment opta per la retirada un parell de metres. No més. Mire al nord, mire al sud i mire a l‘oest: 100 metres de platja lliure, bellíssima, tranquila, desocupada, disponible per a acampar. Em pregunte què he fet jo per a merèixer això, aquesta invasió. Per favor, si no ho fa l‘oNU, que siga almenys el conveni de vigilants de la platja el que incloga el control de l‘ocupació de l‘espai vital.

Marcapassos

No m‘agradaria estar en la pell d‘un malalt del cor a qui li han implantat un marcapassos amb defectes de fabricació. Haurien de prendre nota els buròcrates de la sanitat valenciana i estatal de què, per a ser atesos, hem sigut capaços de suportar, durant molts anys, llarguíssimes cues en les diferents dependències de la Seguretat Social. Els ciutadans hem demostrat ser, vertaderament, uns pacients molt pacients (per no dir idiotes, davant de la galopant precarització de l‘assistència mèdica pública). Però, per favor, que no obliguen ara a la gent amb problemes cardíacs a obrir-se el pit més d‘una volta per a instal·lar marcapassos defectuosos. Això no pot rebre altre nom que el de tortura, tortura inconscient potser, però tortura al capdavall (si no homicidi). Catorze aparells fabricats per la mateixa empresa, la valenciana NeuroCor, han provocat «incidents» en l‘índia i han hagut de ser extirpats dels seus portadors. Ara Sanitat ha manat revisar i substituir els marcapasos amb defecte de 58 valencians, i s‘han d‘afegir els de Madrid (37), Catalunya (47), Andalusia (12), Extremadura (45) i Castella-Lleó (2), encara en observació. NeuroCor, en canvi, continua hui negant les irregularitats en un comunicat… “Un compromiso con la vida”, diu el lema de NeuroCor, “Commitment to life”. Navegant per Internet he trobat un dels models pressumptament deficients. Per cert, sembla que el marcapassos de Fraga no és de Neurocor.

«Centralitats»

L‘Eix de la Prosperitat (Madrid, València, Mallorca) és, per qui encara no ho sàpiga, el bateig d‘una aliança entre tres presidents autonòmics del PP. Fa una setmana, Aguirre, Camps i Matas, es tornaren a reunir en Palma per a “unir forces” davant del govern central socialista, al qual acusen, dia sí dia també, de governar més per a les autonomies del seu mateix signe polític: Catalunya, Aragó i Andalusia. Mira qui parla.

Tot i això, el president balear, Jaume Matas, ha donat la sorpresa i, diplomàticament, s‘ha obert de cames uns quants kilòmetres per a posar un peu sobre l‘eix i un altre sobre l‘eurorregió que impulsa el seu homòleg català, Pasqual Maragall, amb qui recentment ha fet pública la incorporació. I no solament això; Matas, il·lús, ha aconsellat a Camps fer el mateix, considerant què l‘eurorregió no és incompatible amb l‘eix de la prosperitat. Profitós joc a dues bandes. No ha tardat gens el portaveu del govern valencià, Alejandro Font de Mora, en contestar que, des de la Generalitat Valenciana, no s‘abandonarà “la centralidad” i que no l‘interessa gens la idea de crear una regió europea a partir de l‘arc Mediterrani. Quines aventures, no?

Un altre gall cantaria si Camps i Font de Mora s‘adonaren de què aquesta posició del govern valencià va en contra de la seua pròpia estratègia de “centralidad” política i, menys encara, econòmica. De fet, més pendents de les seues batalles internes, el govern del PP, com un eix de la mediocritat, està perdent l‘oportunitat d‘aprofitar millor que ningú eixe joc a dues bandes que, en canvi, Matas, més atent, sí que ha contemplat; i això fa pensar que si Camps estiguera realment interessat en dur prosperitat a les terres que governa seria capaç de veure que, geogràficamenet, València (la ciutat si més no), és troba justament en la intersecció que forma l‘eix de la prosperitat i l‘eurorregió. Però no: la única “centralidad” que són capaços de veure és la de la Copa Amèrica.

Joan

Joan, la terra és ací un boirós diàleg
d‘arrels invisibles, d‘esquelets a l‘aguait,
mentre espera expectant, assaonada
d‘inesperades llegendes, l‘adveniment
d‘una pluja immensa. Guarda en silenci
els cavallons llaurats per totes les aixades,
els ossos vençuts de tots els herois,
immutables amants abraçats a les oliveres
i la solitud heretada de tots els jornalers
que definitivament hui es perden, fang i misèria,
com es perd la collita, la cançó o la família.
Passatgers de l‘adéu, ja no accepten morir
al rovell del secà, ni acaçats per crepuscles
poc efusius o plors de sèquia sense granotes.
Fill meu, els llauradors no se‘n recorden
ni del seu propi nom; han obert una gestoria,
venen quatre cases i es miren els peus.
Mira, Joan, com pel reguer suren, calmadament,
contra tots els presagis, unes espardenyes.