Coitus interruptus

La participació electoral en els comicis d‘ahir fou exactament del 44.2% dels 342 milions de ciutadans empadronats en el conjunt dels 25 països membres, d‘acord amb l‘estimació del Parlament Europeu. Això vol dir que 170 milions d‘europeus, que es diu ràpid, no van votar. l‘alt Representant per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna europea, Javier Solana, diu que se sent frustrat. Naturalment. La “marxa enrere” no sempre funciona, i menys si vols fer una cosa que es diu “Europa”.

El PP, subcampió eurocat

El PP es fa amb la segona posició per primera vegada a Catalunya. CIU s‘afona i ERC baixa. Són “les europees”, val, “això que fan allà lluny, a Brusel·les”, però el tema és greu. Pense que potser no és tan greu com l‘abstenció, però resulta, en qualsevol cas, molt preocupant. No solament perquè el vot als partits nacionals catalans estiga patint una grip contundent, amb febra i mocs, sinó també, i sobretot, per la salut de ferro que ha tornat a exhibir el bipartidisme espanyol, que fa de la pluralitat una utopia i de la democràcia una partida de ping-pong. Salvant les distàncies entre Lerma i Maragall, entre el PSPV i el PSC, entre el País Valencià i el Principat (que no són poques!), vull recordar que ací, després de molts anys de sociolermisme (molts i massa), els valencians en portem quasi deu de dreta espanyola, i això que el PP ocupava, abans, “la segona posició”.

Abstenció per majoria absoluta

Poca capacitat per a l’ euromobilització, protesta passiva dels ciutadans, meninfotisme pur i dur, cansament i avorriment dels electors després d‘un any embafosament electoral, lamentable qualitat dels candidats, èxit de Bush en la divisió de l‘entesa europea, desconfiança en la política per a resoldre els conflictes de les persones, … Una participació en els comicis europeus que no arribat ni tan sols al 45% exclou la lectura idiota de què feia un bon diumenge per a prendre el sol a la platja. l‘abstenció ha guanyat per majoria absoluta. Prendran nota?

Lladres

Hem pagat l‘autopista una vegada. Ara l‘estem pagant per segona vegada en cada peatge que abonem. I, ara, el tinent alcalde de Castelló, Alberto Fabra (cosí del president de la Diputació, Don Carlos) vol que en la comarca de la Plana la paguem una tercera vegada durant els mesos de juliol i agost “para liberarla del tráfico pesado“, amb el consentiment del Bloc i els dubtes del PSPV-PSOE. La pagarem una altra vegada perquè la idea és que la “liberalització” de l‘autopista (i nomès per a tràfic pesat!), en els mesos de juliol i agost, siga sufragada amb els deutes per IBI (Impost de Béns Immobles) que té l‘administració central amb els ajuntaments de Castelló, Benicàssim i Orpesa. És a dir, amb els nostres diners, o és que els 300.000 euros per IBI que formen part de la recaptació municipal no pertanyen al poble? AUMAR deu estar ja llepant-se els dits. Lladres.

Fúria

Diuen que qui s‘enfada té dos feines, enfadar-se i desenfadar-se. La frase es bàsicament errònia. Qui s‘enfada en té tres, de feines. A més de les esmentades, absolutament prescindibles, existeix una tercera feina, sovint defugida: preguntar-se per què s‘enfada. És a dir, que reconéixer quina és la causa que ens menà a la ràbia és una bona medicina contra l‘odi i, si més no, una sortida provisional per a estalviar energies en situacions similars. O per a riure’s. Tan fàcil, tan comprensible com és i què poc que es practica.

Molt o massa

Fa poc, em comentà un amic, poeta ell, que alguns companys del gremi li fan sovint la crítica d‘haver publicat “massa”. ¿Massa o molt…? Li vaig preguntar jo, perquè ambdós són adverbis de quantitat, però de diferent gradació. Al meu amic, que assumeix sense complexos la seua fertilitat íntima i editorial (siga “molta” o siga “massa”), i és un expert en el joc de conceptes quantitatius, no va voler perdre l‘ocasió de netejar l‘estat de la qüestió per a esbrinar si els companys volen dir “molt” o, en canvi, volen ser exactes emprant l‘adverbi ‘massa’. Per a traure alguna cosa en clar, li posava jo l‘exemple de Vicent Andrés Estellés, un poeta que va publicar “molt” i que poca gent gosaria dir que va publicar “massa”. El meu amic, escèptic, sempre alerta amb les correspondències asimètriques, insatisfet amb el meu paral·lelisme, em posà un exemple comparatiu més encertat i carregat de lògica: “fixa‘t, Josep, que hi ha massa escriptors que han publicat poc i que, alhora, han publicat massa“.

Així doncs, la pregunta que resta seria si, proporcionalment, al meu amic l‘han criticat massa o molt.