Abstenció per majoria absoluta

Poca capacitat per a l’ euromobilització, protesta passiva dels ciutadans, meninfotisme pur i dur, cansament i avorriment dels electors després d‘un any embafosament electoral, lamentable qualitat dels candidats, èxit de Bush en la divisió de l‘entesa europea, desconfiança en la política per a resoldre els conflictes de les persones, … Una participació en els comicis europeus que no arribat ni tan sols al 45% exclou la lectura idiota de què feia un bon diumenge per a prendre el sol a la platja. l‘abstenció ha guanyat per majoria absoluta. Prendran nota?

Lladres

Hem pagat l‘autopista una vegada. Ara l‘estem pagant per segona vegada en cada peatge que abonem. I, ara, el tinent alcalde de Castelló, Alberto Fabra (cosí del president de la Diputació, Don Carlos) vol que en la comarca de la Plana la paguem una tercera vegada durant els mesos de juliol i agost “para liberarla del tráfico pesado“, amb el consentiment del Bloc i els dubtes del PSPV-PSOE. La pagarem una altra vegada perquè la idea és que la “liberalització” de l‘autopista (i nomès per a tràfic pesat!), en els mesos de juliol i agost, siga sufragada amb els deutes per IBI (Impost de Béns Immobles) que té l‘administració central amb els ajuntaments de Castelló, Benicàssim i Orpesa. És a dir, amb els nostres diners, o és que els 300.000 euros per IBI que formen part de la recaptació municipal no pertanyen al poble? AUMAR deu estar ja llepant-se els dits. Lladres.

Fúria

Diuen que qui s‘enfada té dos feines, enfadar-se i desenfadar-se. La frase es bàsicament errònia. Qui s‘enfada en té tres, de feines. A més de les esmentades, absolutament prescindibles, existeix una tercera feina, sovint defugida: preguntar-se per què s‘enfada. És a dir, que reconéixer quina és la causa que ens menà a la ràbia és una bona medicina contra l‘odi i, si més no, una sortida provisional per a estalviar energies en situacions similars. O per a riure’s. Tan fàcil, tan comprensible com és i què poc que es practica.

Molt o massa

Fa poc, em comentà un amic, poeta ell, que alguns companys del gremi li fan sovint la crítica d‘haver publicat “massa”. ¿Massa o molt…? Li vaig preguntar jo, perquè ambdós són adverbis de quantitat, però de diferent gradació. Al meu amic, que assumeix sense complexos la seua fertilitat íntima i editorial (siga “molta” o siga “massa”), i és un expert en el joc de conceptes quantitatius, no va voler perdre l‘ocasió de netejar l‘estat de la qüestió per a esbrinar si els companys volen dir “molt” o, en canvi, volen ser exactes emprant l‘adverbi ‘massa’. Per a traure alguna cosa en clar, li posava jo l‘exemple de Vicent Andrés Estellés, un poeta que va publicar “molt” i que poca gent gosaria dir que va publicar “massa”. El meu amic, escèptic, sempre alerta amb les correspondències asimètriques, insatisfet amb el meu paral·lelisme, em posà un exemple comparatiu més encertat i carregat de lògica: “fixa‘t, Josep, que hi ha massa escriptors que han publicat poc i que, alhora, han publicat massa“.

Així doncs, la pregunta que resta seria si, proporcionalment, al meu amic l‘han criticat massa o molt.

Un salm

dies per a quedar-se sord
dies per a quedar-se
per a no escoltar res
per a no escoltar a ningú
dies d‘evitar assassinar a algú
de posar-te els sex pistols
per a no patir els odis martells del crani
per a abandonar-los exactament entre l‘escorça òssia
i el cuir cabellut, surant
com taurons en un mar d‘oli;
dies nervi, dies
de rebentar-te el cor en mil silencis,
de trencar el got a l‘hora de dinar,
de tancar-se en una habitació fosca
i esperar a veure qui encendrà el llumí
que ho farà saltar tot per l‘aire;
dies, en canvi, d‘un sol magnífic,
on la gent somriu i diu bon dia,
dies pur odi com aquest
en què no tens ni ganes
de ser pardal

Dia-D

Gran part d‘Europa dominada pel nazisme va respirar la brisa d‘una nova esperança quan aquell llarguíssim dia 150.000 homes, nordamericans i britànics en la seua majoria, desembarcaren en les platges franceses a pit descobert, en una sagnant i èpica batalla decissiva per a canviar el curs de la història”. Així és com relatava recentment el Desembarcament de Normandia un peròdic madrileny. Doncs sí, però no del tot, o no en part. Perquè, de la història, allò que no es diu, o es diu poc, finalment s‘oblida i solament queda allò que es reitera epilèpticament fins al vòmit. Com és el cas. I després d‘aquests dies de cerimónies i embafoses solemnitats commemoratives dels 60 anys del desembarcament, cal recordar que, en el moment de la invasió ianki, els soviètics ja combatien contra gran part de l‘exèrcit alemany en el front oriental, de forma que el poder militar de Hitler anava ja molt tocat en el front occidental.

Tota la propaganda que hem rebut aquest cap de setmana tenia un doble objectiu: en primer lloc, recordar-nos qui són els propietaris, clau en mà, de la llibertat en el món; i en segon lloc, vendre‘ns una presumpta reconciliació entre els EUA, França i Alemanya després de la divisió causada per la invasió d‘Iraq. Tot i això, no ens ha de sorprendre que el president rus, Vladimir Putin, haja estat convidat a la festa d‘autobombo entre Bush, Chirac i Schroeder, si bé no s‘ha produït cap reconeixement honorífic al fet de què la Rússia d‘Stalin (URSS en aquella època) fou més que decissiva en la derrota dels nazis.

La invasió més celebrada pels nordamericans és aquesta del Dia-D perquè, de cara a l‘espectador, és la única que, se suposa, han fet “bé” i en la qual han aparegut sempre com els salvadors d‘una llibertat en virtut de la qual sotmeten ara al poble iraquià. M‘agradaria saber què pensarien Churchill, Roosevelt i Stalin de l‘escenari bèl·lic actual.

Yihad I

Velocitat que maleïm, que fem,
violència que som,
de la sang revolucions que ni un grat cadàver
a penes justifica tan dolç i en pau
sota el pes fulgent d‘un segle
que ja ni enlluerna.

Com sagnen les paraules, com de la llum
estàtues juguen a morir i més cruelment
daurar els estimats fills on no sabrem mai
si som.

Hem après ja a necessitar els assassins.

Nirvana

Necessite drogar-me
a fons,
ara,
i ho dic
sense
alegria reivindicativa. Sense
ressignació autoinculpatòria. Com sinó
demanar només un poc
de no se qué o de no sé quant al meu humil amor buidant-se
per finestres i esquelets o estàtues
encara que per destinatari
de sí mateixa
víctima a mort el meu humil amor s‘adobe?
Decididament:
necessite drogar-me.
Ara mateix.
Encapsular-me llargament i gola
avall.
No sé què.
I sé per què.
Necessite allò
que de mi jo no sé i que en mi està tant viu
com l‘exigència d‘ací i ara pujant
a molta més vida.
Paraula tristament sagrada és
la fe
que les pures fraternitats ja no en secret s‘aconsellen,
més bella quant més
gustosament a conciència d‘u
mateix és traïda.

La por és panorama.

Jo
em necessite.