Armes de propaganda massiva

No hi ha res més real que la subjectivitat, ni res més imaginari que l‘objectivitat. Si veiem una taula, podem asseverar que “ahí hi ha una taula”. Però la taula està ahí perquè nosaltres la veiem, perquè es percebuda per nosaltres, perquè som els subjectes que, subjectivament, la detectem. Si caminem a prop sense veure-la, la taula no existeix. No existeix, almenys per a nosaltres. Amb aquest exemple comprenem que l‘existència de la percepció és una certesa, però en canvi també entenem que l‘existència del fet percebut és una hipòtesi. És a dir: que si nosaltres, quan hem passat, no hem vist la taula, la certesa que tenim és que la taula hi pot estar, però també la mateixa certesa de què pot no estar ahí. I és una sola certesa i una sola incertesa: que hi pot estar o que hi pot no estar. Una hipòtesi, per tant.

Popularment, tot allò objectiu disposa en l‘actualitat d‘un prestigi major que tot allò subjectiu (un prestigi sense cap fonament històric, útil per a tota mena de carnisseries i de comerç de la violència), però els defensors a ultrança de l‘objectivitat i, per tant, de l‘objectivació o deificació de la democràcia, han arribat a un punt d‘extremisme i d‘extermini tan solemne, tan sacre, tan cerimoniós i diví, que a sang i a mort pretenen que -malgrat que són coneixedors de la nostra naturalesa subjectiva-, ens deixem humiliar tant o més que en altres tenebroses èpoques, amb imposicions mediàtiques diàries que ens obliguen a realitzar actes de fe en relació a l‘existència d‘objectes que no veiem enlloc. Que no veiem enlloc. Com a l‘edat Mitjana. Ni tan sols ells mateixos, els coaligats, han pogut veure aqueixos objectes -i ho dic ja, estic parlant de les armes de destrucció massiva de Hussein. I insisteixen amb les seues televisions i diaris per tal que les vegem sense veure-les. Que les vegem sense veure-les! Com es menja això?

Senzillament, Bush es pensa que és Déu. Bé, un aclariment: Bush no pensa. Bush creu que és Déu. Està convençut. És fàcil: es tracta de la divinització de l‘imperi. És exactament el mateix que a l‘edat Mitjana li posaven al cap al pobre llaurador els monjos del monestir: creu en Déu encara que no el pugues veure. Amb aquesta mena de propaganda, amb aquestes consignes, milers de persones han mort a Iraq: per l‘efecte d‘una hipòtesi. Tot és hipòtesi, doncs. A partir del bel·licisme d‘aquesta democràcia capitalista que no és sinó la religió del neoliberalisme imperant de l‘imperi, podem concloure, per tant, que els nostres sistemes polítics són també una hipòtesi, que la ONU és una hipòtesi i que la pau és una hipòtesi. Si callem, nosaltres mateixos començarem a ser una hipòtesi.