Europa, Europa

Aconseguir la integració monetària ja no és el repte prioritari d‘Europa. Més necessari és afrontar ara els problemes estructurals que encara estan pendents. l‘euro ha donat certa uniformitat als mercats estatals i ha generat un impacte en la vida quotidiana dels ciutadans, involucrant-los en un projecte comú. El repte actual de la Comissió Europea és aprofundir en la integració dels païssos recentment incorporats, la renda mitjana per cápita dels quals no sobrepassa el 40% de la comunitària. I això obliga a modificacions importants en les polítiques dutes a terme fins ara en Brusel·les, perquè aquestos processos estan generant l‘aparició d‘un nou context històric, polític i social, que afecta a l‘escenari internacional i a la diversitat de realitats nacionals.

Xarxes de transport europees est-oest i nord-sud; connexions energètiques entre els diferents païssos; reforçament dels poders de la Comissió (en matèria de telecomunicacions, per exemple); reconeixement legal i efectiu en tot els àmbits (com és l‘autodeterminació) de les nacions europees estatalitzades sota l‘hegemonia d‘unes altres nacions; establiment de fórmules adequades de negociació per a la nova Constitució; quines seran les fronteres definitives de la Unió; evitar que el pacte d‘estabilitat i dèficit zero es transformen, al servei dels més rics, en botxins de l‘Europa social… Són alguns dels reptes als qual s‘enfronta la nova Europa.

Mentrestant, en la campanya espanyola i espanyolitzada dels comicis europeus, assistim a un drama lamentable: el bipartit PP-PSOE juga a l‘insult. Borrell qualificà Aznar d‘”ase de Troia dels EEUU a Europa” i Mayor li contestà que “l‘únic que brama” és ell. Cert que no esperàvem un debat d‘alt nivell, però tampoc això. Segurament, ens sortirà car viatjar a Europa en ruc, mentre els alemanys viatgen en Mercedes, o en Audi.