Les Sicav

Hisenda ha iniciat la comprovació de la situació fiscal de les Sicav (Societats d‘Inversió de Capital Variable), vehicles d‘inversió de les grans fortunes. La investigació afecta a set gestores, de les quals se sospita que han usat accionistes de palla per a ser considerades Institucions d‘inversió Col·lectiva i poder així tributar els seus beneficis a l‘1% (!).

Per què les grans fortunes es valen de les Sicav? Són societats anònimes cotitzades, regides per la normativa reguladora de les Institucions d‘Inversió Col·lectiva (les IIC, que autoritza la Comissió Nacional del Mercat de Valors o CNMV), i també per la Llei de Societats Anònimes. Per tant, a més de complir totes les obligacions sobre capital mínim, nombre d‘accionistes, informació, etc., pròpies de les societats cotitzades, també han de respectar les normes de funcionament de les societats anònimes: òrgans d‘administració, estatuts, règim comptable, etc.

La qüestió és que les SICAV estan subjectes a l‘impost de Societats, però en canvi disposen d‘una dolcíssima fiscalitat : tributen a un tipus de l‘1%. Vet ací la mare dels ous. Per a gaudir d‘aquest règim fiscal privilegiat solament necessiten estar inscrites en la CNMV i ser admeses a negociació en Borsa. I això és, tal com sona: legal. Val. Accetarem “polp” com a animal de companyia.

Deixant ara de costat que un de cada tres euros és negre i que el ministre Solbes necessitaria a l‘exèrcit nordamericà amb uniforme d‘inspector per a controlar-ho, s‘ha sabut ara que hi ha 130.000 rics amb més d‘un milió d‘euros cadascun a Espanya. La notícia no és que tenim més ciutadans rics, sínó que una bona part d‘ells no ha eixit al pati a formar davant del fisc. A Solbes no li eixien els números. Sembla que determinades Sicavs s‘han convertit en autèntics paradisos fiscals. Veurem què passa, perquè els noms dels qui pressumptament han defraudat està en els registres particulars de la CNMV. Hisenda no ha de buscar molt.

Armes de propaganda massiva

No hi ha res més real que la subjectivitat, ni res més imaginari que l‘objectivitat. Si veiem una taula, podem asseverar que “ahí hi ha una taula”. Però la taula està ahí perquè nosaltres la veiem, perquè es percebuda per nosaltres, perquè som els subjectes que, subjectivament, la detectem. Si caminem a prop sense veure-la, la taula no existeix. No existeix, almenys per a nosaltres. Amb aquest exemple comprenem que l‘existència de la percepció és una certesa, però en canvi també entenem que l‘existència del fet percebut és una hipòtesi. És a dir: que si nosaltres, quan hem passat, no hem vist la taula, la certesa que tenim és que la taula hi pot estar, però també la mateixa certesa de què pot no estar ahí. I és una sola certesa i una sola incertesa: que hi pot estar o que hi pot no estar. Una hipòtesi, per tant.

Popularment, tot allò objectiu disposa en l‘actualitat d‘un prestigi major que tot allò subjectiu (un prestigi sense cap fonament històric, útil per a tota mena de carnisseries i de comerç de la violència), però els defensors a ultrança de l‘objectivitat i, per tant, de l‘objectivació o deificació de la democràcia, han arribat a un punt d‘extremisme i d‘extermini tan solemne, tan sacre, tan cerimoniós i diví, que a sang i a mort pretenen que -malgrat que són coneixedors de la nostra naturalesa subjectiva-, ens deixem humiliar tant o més que en altres tenebroses èpoques, amb imposicions mediàtiques diàries que ens obliguen a realitzar actes de fe en relació a l‘existència d‘objectes que no veiem enlloc. Que no veiem enlloc. Com a l‘edat Mitjana. Ni tan sols ells mateixos, els coaligats, han pogut veure aqueixos objectes -i ho dic ja, estic parlant de les armes de destrucció massiva de Hussein. I insisteixen amb les seues televisions i diaris per tal que les vegem sense veure-les. Que les vegem sense veure-les! Com es menja això?

Senzillament, Bush es pensa que és Déu. Bé, un aclariment: Bush no pensa. Bush creu que és Déu. Està convençut. És fàcil: es tracta de la divinització de l‘imperi. És exactament el mateix que a l‘edat Mitjana li posaven al cap al pobre llaurador els monjos del monestir: creu en Déu encara que no el pugues veure. Amb aquesta mena de propaganda, amb aquestes consignes, milers de persones han mort a Iraq: per l‘efecte d‘una hipòtesi. Tot és hipòtesi, doncs. A partir del bel·licisme d‘aquesta democràcia capitalista que no és sinó la religió del neoliberalisme imperant de l‘imperi, podem concloure, per tant, que els nostres sistemes polítics són també una hipòtesi, que la ONU és una hipòtesi i que la pau és una hipòtesi. Si callem, nosaltres mateixos començarem a ser una hipòtesi.

Copa cooficial

En relació a l‘ús del valencià com a llengua “cooficial” de la Copa Amèrica de Vela, Pere Fuset, de Bloc Jove, afirmava: “Volem que el valencià siga considerat com a llengua cooficial de l‘esdeveniment esportiu d‘importància internacional i siga emprat en la imatge oficial del logotip i en tots els elements publicitaris i informatius”. Perfecte. I tot seguit convidava ¡al PP! (“no me llames iluso porque tenga una ilusión”) a convertir la fita en “una targeta de visita de la nostra cultura tan important com la que suposà als catalans les Olimpiades o als andalusos l‘Expo‘92”. Joan Mansanet, secretari comarcal del Bloc a València, recordava a l‘alcaldessa de València, Rita Barberà, i als organitzadors de la 32ena. edició de la copa que “l‘ús del valencià en l‘organització de la competició esportiva de vela és obligatòria si reben fons de les Administracions”; i, Estatut en mà, els traduia que “l‘estat d‘autonomia garanteix l‘obligatorietat d‘usar el valencià com a llengua cooficial”. Ramon Cardona, de EU-L‘Entesa s‘afegia a les reivindicacions.

Tot això és diu, senzillament, reivindicar la llei. És a dir, reclamar l‘acompliment d‘allò que ja està legislat. I és que som molt exòtics, nosaltres, els valencians, per no emprar un altre adjectiu: no existeix cap altra nació d‘Europa on siga necessària la reivindicació de la llei. La llei, que es reivindica per si sola! Doncs al País Valencià no. Fa segles que no. Que res de res. De fet, el Bloc i EU-L‘Entesa ja han anunciat “mobilitzacions reivindicatives”. Val.

Ben mirat, lingüísticament, la qüestió no és tant que la Copa Amèrica puga comparar-se o no a les Olimpiades o a l‘Expo. De fet, lingüísticament, la qüestió no és ni tan sols la Copa Amèrica. Aprofitar l‘esdeveniment per a exhibir (…i no molt més enllà del cap-i-casal) que al País Valencià no es respecta la llei em sembla que sí, val, que és necessari, però insuficient. I el Bloc i l‘Entesa ho saben. Què fem?

A la recherche…

Des de que vaig descobrir la fórmula gugueliana per a la recerca d‘escrits d‘una persona allotjats en una web determinada, puc passar-me hores practicant aquest vici. Per exemple, si voleu trobar els articles d‘enric Sòria al diari Avui heu d‘emprar l‘entrada següent: [“la sopa d‘all” site:avui.es]. Trobar aquest resultat significa passar una bona estona llegint els pensaments d‘un dels nostre millors poetes.

Constatació

Se‘n penedeix ara.
No li ha dit paraules.
Se les ha escrites.

Amb alarmant puntualitat
arriba ara a l‘inevitable instant de dolor
a la fàcil cançó de tristesa
a l‘eterna desesperança
que el menteix.
Que li recorda
que per a besar-la
no calia escriure-les.

Tot s‘acaba.

Qüestionari

Greenpeace publicà la setmana passada les respostes dels candidats espanyols al Parlament Europeu a un qüestionari en el qual se‘ls demanava la seua opinió sobre dos temes on la UE és protagonista: la futura legislació europea de químics (REACH) i la protecció del medi ambient marí. Des de l‘ecologisme, es llançava el mateix dia la denúncia internacional de l‘augment de la producció de cru aprovada per l‘OPEP per a plantar cara a la pujada del preu del barril, que incrementa el transport de petroli per via marítima. La manca de bucs segurs està provocant que tornen a navegar petroliers monocasc, la presència dels quals s‘havia reduït abans de patir les conseqüències de la guerra d‘Iraq.

A això hem d‘afegir que, tres dies més tard, el passat dilluns, en la reunió de l‘organització de Nacions Unides (ONU), en la qual es duia a terme un procés consultiu sobre els Oceans i la Llei del Mar (UNICPOLOS), prèvia a l‘assemblea General de novembre, aquestes organitzacions exigien un compromís per a protegir els fons submarins, a través d‘una moratòria sobre la pesca d‘arrossegament de profunditat. La proposta suggerida no ha prosperat, i ha estat finalment reemplaçada per una fràgil recomanació als estats per tal que els seus governs consideren cas per cas. Paper mullat.

Les aigües comunitàries viuen una crisi sense precedents, afectades sobretot per la sobrepesca i la contaminació. Algunes de les zones pesqueres més importants es troben a la vora de l‘esgotament. I resulta imprescindible que la Unió Europea treballe de forma molt més activa. Dels 65 candidats i candidates estatals al Parlament Europeu, de 6 agrupacions polítiques diferents, 40 van contestar al qüestionari de Greenpeace. Quasi tots estaven a favor de les propostes ecologistes. El Partit Popular Europeu (PPE) és l‘únic on cap dels 17 candidats va contestar el qüestionari. I és el partit que, en Europa, més parlamentaris ha obtingut.