Qüestions del blog

Disculpeu certs problemes que estic tenint amb l‘actualització dels posts del blog, a causa de la migració des del servidor de Bloghorn. Els escrits han arribat fins ací manualment, és a dir, copiant i pegant, copiant i pegant, copiant i pegant… De forma que si en algun cas he oblidat posar al dia el mes del post resulta que apareixen en primer lloc alguns posts antics… En fi, no sé si calia l‘aclaració… Acò d‘emigrar és dur.

Manifest

Davant del Manifest a favor d‘una cultura catalana que defensi la unitat de la llengua i la transparència en la gestió” de l’AELC, vull preguntar: ¿la llengua catalana “és l‘únic tret social que ens diferencia de la majoria de països que ens envolten”? A més, caldria ser més exactes a l‘hora de redactar, perquè ¿és que significa això que existeix una minoria de la qual no ens diferencia? Mmm…

«No interessa»

Llegisc que els bancs en Internet guanyen diners per primera vegada a Espanya. ¿És que perden alguna vegada? Ja sabem que per als accionistes dels bancs perdre és «no guanyar tant com l‘any passat». Els escriptors en Internet, els bloguers, donem moltíssim més que els bancs i, a més, ho fem gratis (i que dure). A més, els bancs en Internet no tenen un apartat per als comentaris, i això significa que tens prohibit protestar si no estàs d‘acord, per exemple, amb el tipus d‘interès que apliquen. En canvi, en els blogs el tipus d‘interès és negatiu. És més: els bancs per Internet no tenen RSS ni RDF ni similars, amb la qual cosa és impossible que ens mantinguen informats dels seus últims post. Pitjor encara: la quantitat de treballadors que tiren al carrer és proporcional als guanys per Internet. Cite:

El sistema és de llibre: RR.HH. pren bona nota de les queixes que es donen sobre un company o companya, se li crida i se li amenaça de paraula o per escrit amb l‘acomiadament. En la gran majoria dels casos, quan el company o la companya està suficientment “impressionat” se li ofereix la possibilitat d‘una “baixa pactada” sobre la base d‘una indemnització que cobrisca i sobrepasse la corresponent a un acomiadament improcedent. També s‘aclareix que l‘excés d‘indemnització està subjecte al compromís de no informar de res als representants sindicals. d‘aquesta manera, el seleccionat o la seleccionada està en el carrer, sense protecció legal o laboral de cap tipus i, per tant, sense marge a reclamar.

Dos segles de lluita sindical per a arribar a això. Sembla que els bancs estiguen desitjant tornar al joc brut i als mètodes violents, i ells els primers. Així que tampoc seria la primera vegada que salta per l‘aire una oficina de banc. Com a consumidor, em preocupa que després, quan vas a la finestreta d‘algun banc, falta plantilla, es demoren els tràmits i el tracte és pèssim. La pregunta és senzilla: ¿per què els bancs no aprofiten aquests guanys per a millorar l‘atenció personal i directa al públic en les seves respectives oficines bancàries? Per a ells, la resposta també és senzilla: no interessa.

Biblioteques

Els bibliotecaris han parlat molt en els últims anys de la necessitat de dur a terme un nou model de biblioteca pública, amb noves funcions, més enllà del préstec, la lectura i l’ajuda a l’estudi. Però aquest debat sobre la superació de la biblioteca tradicional no ha destacat en els mitjans de comunicació, potser perquè el terrorisme i altres pel·lícules dominen l’agenda, i ja se sap que no existeix opinió pública sobre un tema si el tema no és publicat. I el tema és, per exemple, que una ciutat de 150.000 habitants no pot tenir solament dues biblioteques, o que un poble de 15.000 no en pot tenir només una. I és ací on comença el problema. I greu.

El nou model que es reclama no és una edificació descomunal plena de llibres que pots endur-te gratuïtament a casa. Encara que més menudes, les biblioteque haurien de ser més i, sobretot, millor distribuïdes dins la ciutat; més obertes, més a prop de les ciutadans, integrades en els barris, on es puga accedir al vast univers de la informació en xarxa, esdevenint l’instrument bàsic de democratització de l‘accés a la informació i la cultura. De fet, diversos informes i enquestes de principis del 2000, a càrrec de la Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques demostra que els usuaris habituals valoren negativament l’actual adaptació de les biblioteques públiques a la societat de la informació. I inclou una enquesta feta entre els no usuaris, amb un resultat desolador: el 90% no visiten la biblioteca “perquè no hi ha res que els puga interessar”. ¿Res?

Més enllà de la renovació dels incentius, és alarmant la inexistència d’un veritable pla estatal de biblioteques, ja que la majoria d’elles depenen directament dels ajuntaments i ja sabem que les corporacions municipals han estat últimament molt ocupades en l’impuls del sector de la construcció, però no de biblioteques precisament. Així doncs, no es soluciona el problema comprant quatre ordinadors més per biblioteca.

Nou domini

He triat el domini .net, perquè em semblava lleig triar el domini .brut, i no tenia ganes d‘esperar-me a l‘acceptació del domini .cat; he comprovat el blog en diversos navegadors i funciona bé en tots ells, si bé recomane l‘ús del Mozilla Firefox. La navegació pel blog és molt semblant a la que hi havia abans en Bloghorn. En tot cas si teniu cap problema, si alguna cosa no es veu bé, m‘ho comuniqueu. Convé que signeu amb el vostre nom i adreça de correu (no patiu, no faig distribució d’spam); el registre us convidarà a triar una contrasenya, que garanteix la vostra identitat en els comentaris (la vostra clau evita, per exemple, la suplantació d‘identitats).

Encara falta estructurar alguna cosa, però bàsicament el blog ja funciona.

Malalts del cor

En certs aspectes, no sé quina és la diferència entre la revista “Pronto” i el diari “El Mundo”. Si de cas, existeixen certs matisos: la revista fa “salsa rosa” del cor dels famosos, i el periòdic madrileny fa sang del cor dels morts. La qüestió és guanyar molts diners, i a qualsevol preu. La setmana passada, l‘esmentat diari, en primera plana i a tota pàgina, publicava la notícia de la implicació de Rafé Zhueir en els atemptats de l‘11-M, un personatge que no solament es convertia en supernotícia per ser un dels confidents habituals de la Guàrdia Civil, sinó també, i sobretot (euros!) perqué va estar relacionat, durant el govern de Felipe González, amb els GAL. Pedro J. Ramírez no és dels qui desaprofiten un titular econòmicament tan sucòs com aquest.

També la setmana passada, quina casualitat, l‘expresident valencià, exministre i exportaveu del Govern, Eduardo Zaplana, declaraba tenir una “intuició sobre el 11-M”, és a dir, com sol dir-se en castellà, tenia una “corazonada”, paraules que ens venen a confirmar que, efectivament, la premsa del cor no únicament ha conquerit les pàgines d‘esports sinó també les de política: “Yo no digo que haya una mano negra —afirmava sobre els atemptats— , pero se han producido una serie de hechos que no han sido normnales”. No sense justificació, aquesta paranormalitat en les sensacions de Zaplana sobre l‘11-M han provocat que el bategen amb el malnom de “Eduardo Sexto Sentido Zaplana”. Mentrestant, el diari El Mundo li feia costat a l‘exministre titulant que “El gobiern anterior tuvo la sensación de que alguien jugaba con él tras el 11-M”.

Tan tendenciosa era aquesta informació que a aquest diari nomès li faltava dir, això sí, amb l‘ajuda de Rappel, que Felipe González era “amic” de Bin Laden i es va posar d‘acord amb Al-Qaeda per guanyar les eleccions… I aquesta nit, un especial en el Tòmbola!

Gravetat

Tot el dia pujant escales
que no menen enlloc
per fi et jugues la gravetat
en arribar a l‘onzè esglaó
com un pardal
que en tocar terra
és ja una pedra més
del camí
quin vent ara
sacsejant les persianes
tacons al carrer
fred als budells
has perdut la son
però un cos s‘adorm vora el teu
boira i pols
somni i fe
i t‘aixeques cor bategant
per descobrir que la mitjanit
alba perduda
torna a començar

Alarmistes

Els alarmistes –un gremi com un altre, i amb alguns professionals molt ben remunerats– han engegat la sirena d‘alerta sobre determinats efectes nocius d‘internet, sobretot perquè entenen que causa addicció entre els més menuts. Una Jornada de Piscologia Infantil, molt necessitada de promoció i/o subvencions pel que veig, ha arribat a la tendríssima conclusió de què "als joves, si no se‘ls orienta (ai!), molt probablement tindrem una hipoteca social i no hi haurà recursos suficients per a atendre a tanta gent".

A la meua generació també la van alarmar sobre l‘addicció a la caixa tonta, a la televisió i, certament, no cal enganyar-se: és evident que estem malalts, i malalts en un estat terminal, i que tenim una "hipoteca social" de collons de mico. Bé, cal dir que la meua generació té una hipoteca d‘absolutament tot, començant per la casa on vivim, passant pels serveis públics i acabant en unes pensions a les quals dubte si arribarem a temps. De fet, la "hipoteca social" és a hores d‘ara una qüestió empírica, una malaltia congènita de la meua generació; si ens posem davant de la tele una vesprada qualsevol, contemplarem l‘espectacle de gent d‘entre vint i trenta anys que, per vint cèntims, vomita públicament les seues intimitats. I amb tot el dret, conste.

Per tot això, em fa riure que, ara, un Seminari Interdisciplinar de Psicologia Clínica vinga a cantar els perills (ai la por, sempre la por!) de passar massa hores davant de la pantalleta de l‘ordinador.

En tot cas, la notícia que explica el problema ja posa l‘estudi en quarantena…

No obstant, la realitat és que en molts casos els joves "arriben per primera vegada al psiquiatra als 20 anys amb una depressió crònica d‘entre 8 i 10 anys".
No s‘entén aquesta afirmació en relació amb Internet, ja que la xarxa en Espanya no té, ni de bon tros, una antiguitat de 12 anys d‘utilització massiva, el que ens pot dur a intuir que tot això que es diu té molt de conjectura.