A contra corrent

Aquesta nit tornava de sopar per ahí amb la meua parella i he posat el Punt 2, segon canal del CanalOu, i he contemplat un reportatge magnífic. No és que fora magnífic per la seua adaptació a les meues idees i/o sensibilitats, però m‘ha sorprès gratament que la televisió pública valenciana puga ser (malgrat F. Camps, i molt de tant en tant), una emissora de tv pública i valenciana, que puga parlar d‘anarquisme, lluita contra el franquisme i obrir la seua finestra a personatges tan emblemàtics com el Rafa Arnal o Mateu Otero. El primer és un lluitador professional, i torturat per altres professionals, i l‘otero és un impressor dels d‘abans, dels qui odiaven tipogràficament la resignació. La seua impremta es manifestava. d‘arnal ja coneixia el seu discurs antifeixista (molt honorable, cert), però que en els temps que vivim ja no funciona. d‘otero sí que m‘ha sorprès el seu discurs més reivindicatiu, amb més força, més pràctic i solvent. Quan no existeixen sortides a certs conflictes, cal parlar d‘accions reals. Otero demostra això. Que d‘oratòria ja en tenim prou…: amb la dreta, amb Zapatero, Carod Rovira i Gabilondo.

Qüestions del blog

Disculpeu certs problemes que estic tenint amb l‘actualització dels posts del blog, a causa de la migració des del servidor de Bloghorn. Els escrits han arribat fins ací manualment, és a dir, copiant i pegant, copiant i pegant, copiant i pegant… De forma que si en algun cas he oblidat posar al dia el mes del post resulta que apareixen en primer lloc alguns posts antics… En fi, no sé si calia l‘aclaració… Acò d‘emigrar és dur.

Manifest

Davant del Manifest a favor d‘una cultura catalana que defensi la unitat de la llengua i la transparència en la gestió” de l’AELC, vull preguntar: ¿la llengua catalana “és l‘únic tret social que ens diferencia de la majoria de països que ens envolten”? A més, caldria ser més exactes a l‘hora de redactar, perquè ¿és que significa això que existeix una minoria de la qual no ens diferencia? Mmm…

«No interessa»

Llegisc que els bancs en Internet guanyen diners per primera vegada a Espanya. ¿És que perden alguna vegada? Ja sabem que per als accionistes dels bancs perdre és «no guanyar tant com l‘any passat». Els escriptors en Internet, els bloguers, donem moltíssim més que els bancs i, a més, ho fem gratis (i que dure). A més, els bancs en Internet no tenen un apartat per als comentaris, i això significa que tens prohibit protestar si no estàs d‘acord, per exemple, amb el tipus d‘interès que apliquen. En canvi, en els blogs el tipus d‘interès és negatiu. És més: els bancs per Internet no tenen RSS ni RDF ni similars, amb la qual cosa és impossible que ens mantinguen informats dels seus últims post. Pitjor encara: la quantitat de treballadors que tiren al carrer és proporcional als guanys per Internet. Cite:

El sistema és de llibre: RR.HH. pren bona nota de les queixes que es donen sobre un company o companya, se li crida i se li amenaça de paraula o per escrit amb l‘acomiadament. En la gran majoria dels casos, quan el company o la companya està suficientment “impressionat” se li ofereix la possibilitat d‘una “baixa pactada” sobre la base d‘una indemnització que cobrisca i sobrepasse la corresponent a un acomiadament improcedent. També s‘aclareix que l‘excés d‘indemnització està subjecte al compromís de no informar de res als representants sindicals. d‘aquesta manera, el seleccionat o la seleccionada està en el carrer, sense protecció legal o laboral de cap tipus i, per tant, sense marge a reclamar.

Dos segles de lluita sindical per a arribar a això. Sembla que els bancs estiguen desitjant tornar al joc brut i als mètodes violents, i ells els primers. Així que tampoc seria la primera vegada que salta per l‘aire una oficina de banc. Com a consumidor, em preocupa que després, quan vas a la finestreta d‘algun banc, falta plantilla, es demoren els tràmits i el tracte és pèssim. La pregunta és senzilla: ¿per què els bancs no aprofiten aquests guanys per a millorar l‘atenció personal i directa al públic en les seves respectives oficines bancàries? Per a ells, la resposta també és senzilla: no interessa.

Biblioteques

Els bibliotecaris han parlat molt en els últims anys de la necessitat de dur a terme un nou model de biblioteca pública, amb noves funcions, més enllà del préstec, la lectura i l’ajuda a l’estudi. Però aquest debat sobre la superació de la biblioteca tradicional no ha destacat en els mitjans de comunicació, potser perquè el terrorisme i altres pel·lícules dominen l’agenda, i ja se sap que no existeix opinió pública sobre un tema si el tema no és publicat. I el tema és, per exemple, que una ciutat de 150.000 habitants no pot tenir solament dues biblioteques, o que un poble de 15.000 no en pot tenir només una. I és ací on comença el problema. I greu.

El nou model que es reclama no és una edificació descomunal plena de llibres que pots endur-te gratuïtament a casa. Encara que més menudes, les biblioteque haurien de ser més i, sobretot, millor distribuïdes dins la ciutat; més obertes, més a prop de les ciutadans, integrades en els barris, on es puga accedir al vast univers de la informació en xarxa, esdevenint l’instrument bàsic de democratització de l‘accés a la informació i la cultura. De fet, diversos informes i enquestes de principis del 2000, a càrrec de la Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques demostra que els usuaris habituals valoren negativament l’actual adaptació de les biblioteques públiques a la societat de la informació. I inclou una enquesta feta entre els no usuaris, amb un resultat desolador: el 90% no visiten la biblioteca “perquè no hi ha res que els puga interessar”. ¿Res?

Més enllà de la renovació dels incentius, és alarmant la inexistència d’un veritable pla estatal de biblioteques, ja que la majoria d’elles depenen directament dels ajuntaments i ja sabem que les corporacions municipals han estat últimament molt ocupades en l’impuls del sector de la construcció, però no de biblioteques precisament. Així doncs, no es soluciona el problema comprant quatre ordinadors més per biblioteca.