More Moore

Segurament, Michael Moore, Empalmat d‘Or, no és tan bon director de cine com Jean-Luc Godard, fins i tot és possible, com és diu en els encenalls diaris, que no sàpiga distingir entre el text i la imatge, o que siga un demagog espavilat que trau tanta rendibilitat de l‘antiamericanisme com de la promoció de la censura als seus propis productes cinematogràfics (res de nou, ja ho feia Blasco Ibañez això), però molt més gràcia faria descobrir algun dia que el senyor Moore amaga una escopeta en algun racó de sa casa. Que li estaré fent propaganda…?

Sublimant

Amb punts, comes i signes d‘admiració, tenia pensat tot el que li anava a contestar en el moment en què el seu en enemic quotidià es decidira a recriminar-li la més mínima falta. De fet, durant anys havia estat esperant que el seu enemic quotidià li oferira aquest magnífic instant de satisfacció, aquest mar en calma capaç d‘acollir el seu cabalós riu de ràbia, encara que la dura espera anara a càrrec d‘una llarga llista d‘actes autodestructius, nits d‘insomni, absurdes lamentacions i autocommiseració, com si tota aquesta parafernàlia del dolor que s‘havia muntat ell mateix amb una paciència de cirurgià, un angoixa ja en runes, puguera funcionar algun dia a manera de munició boomerang del seu odi. Mentrestant, s‘havia mantingut fidel als seus límits formals, a les seues opcions mínimes, glops de bilis i bona cara, celebrant festes i funerals amb els seus propis fantasmes, alleugerint els dubtes sobre la reconfortant immoralitat de l‘agressió o, fins i tot, l‘assassinat del seu enemic quotidià. Repassava diàriament, una per una, totes les paraules, tractant de trobar les més exactes, fins i tot arribà al punt de deixar escrites totes les respostes que preparava per al moment en què el seu enemic quotidià es decidira a recriminar-li la més mínima falta. I havia arribat aquest instant de glòria. Per fi, arribà el dia en què el seu enemic quotidià li va recriminar un oblit. Però ell, contra tot pronòstic, es va quedar callat. No va saber què dir. Es va preguntar quants diners li donarien per un rifle de segona mà.

Avui? O demà… És igual.

Titulars de la portada de l’AVUI:

«Bono es compromet a revisar el consell de guerra a Companys»
«El ministre de Defensa, a petició de CIU, estudiarà que la senyera també pugui onejar a les casernes de Catalunya»
«El ministeri ha mantingut contactes amb Maragall i Clos per replantejar el contingut del Museu Militar de Montjuïc»
«Espectacle i joc (2-5) del Brasil contra una Catalunya limitada»
«El discurs de Bush sobre l‘iraq no convenç ni els nord-americans ni els iraquians»
«El tripartit negocia amb el govern central introduir el CAT a les matrícules mantenint la E»

Traducció de temes de portada: història de Catalunya, senyera de Catalunya, museu militar de Catalunya, selecció nacional de Catalunya, matrícules dels cotxes de Catalunya…

Mentrestrant, el president del Congrés, aprova la denominació de País Valencià en pàgines interiors. Però tampoc això sembla tan i tan important…

Més de 500 morts en Haití i la pujada de l’IPC a l’1,4 són temes que no li venien de gust al gatekeeper de l‘avui.

Actualitzat a WP 1.2

Sembla que no ha estat tan dur. Ja he actualitzat el blog a WordPress 1.2. I durant els pròxims dies provarà les noves possibilitats. Si alguna cosa no funciona bé, us agrairia la vostra col·laboració. Gràcies per la vostra paciència.

Es menja els accents, ja ho veig. A veure si demà ho solucione. Tinc son.

…….
!!!
Crec que ja està: faltava dir-li que codificara amb ISO-8859-1.
Es veu bé ara?

Matrix

Els “Premis Gran Germà” (coneguts en diversos països per les seues sigles en anglès: “Big Brother Awards”, BBA) es crearen en els anys 80 per a atreure l‘atenció sobre les invasions a la privacitat per part d‘empreses, funcionaris públics i governs; un esdeveniment anual en el qual s‘atorguen premis negatius juntament amb un de positiu. En els EUA són coneguts com a “Orwell Awards”, en memòria de l‘escriptor del famòs llibre “1984”, novel·la sobre una societat totalitària on tots els individus són vigilats.

El primer premi Orwell 2003 (la figureta d‘un cap aixafat per una bota) va ser per al sistema TIA, la “Total Information Awareness” (en l‘apartat de “Proposta Més Invasiva”), un sistema de l‘administració Bush per a centralitzar totes les bases de dades governamentals, combinar-les amb les del sector privat i crear una megabase a la disposició del govern. El sistema TIA resultà fallit, però no el seu fill, anomenat Matrix (“Multistate Anti-Terrorism Information Exchange”). El programari busca perfils sospitosos i confecciona llistes de possibles terroristes que després són detinguts, i als quals se‘ls prohibeix volar, o se‘ls nega crèdits sense motius ni explicacions.

Malgrat els reiterats intents d‘ocultar el tema, defensors dels drets civils han denunciat que el programa continua endavant impulsat per diversos estats i finançat pel govern federal dels EUA. La premsa no ha aconseguit fer-se amb els documents oficials que certifiquen la desarticulació de Matrix, que no és més que un nou pas del govern dels Estats Units en el camí cap a una vigilància total, procés que s‘inicià amb l‘aprovació de la “Patriot Act” un mes després dels atemptats del 11-S. El tema és que si ja torturen amb total impunitat, no m‘estranyaria que li encarregaren a un ordinador seleccionar a qui sí i a qui no han de torturar. Serà perquè els ordinadors no s‘equivoquen mai.

Galacti… què?

El ‘meu’ equip, un lluitador habitual de la Segona B, s‘ha classificat enguany per a la lliguilla d‘ascens a Segona A, però ha començat no massa bé, empatant a casa. El futbol el veig de lluny, desganat, i m‘avorreix posar-me davant de la televisió o anar al camp, però avui no puc contenir-me i vull destacar que la guerra de les galàxies ja ha començat en el madridisme: el Reial Madrid dels galàctics va acabar quart i fent el ridícul. Fins i tot el Barcelona, que va començar la lliga fatal, l‘ha superat, guanyant-li el subcampionat. El que significa que, en el futbol, els milions d‘euros poden servir per a invertir i guanyar més milions, però no trofeus.