Missa d‘investidura

perplex
De vegades l‘excitació moral és, en intensitat, comparable a la sexual. Diàleg, diàleg, diàleg…! Més, més, més…! Com resar un Àngelus interruptus. Massa sovint, el debat polític pateix d‘ejaculació precoç. "Si quiere, yo le pongo el recto, pero usted me lo tiene que rectificar". Tant si es rectifica como si no, les coses es podrien posar encara més dures. Visca la Democràcia, visca Hondures…

Qüestió verbal

Dir que els atemptats terroristes no són conseqüència de la invasió i ocupació d’Iraq és com dir que un càncer de pulmó no ho és de fumar. És cert que hom podria patir aqueixa malaltia sense haver tastat ni un sol cigarret, però és que, durant la guerra, els gloriadictes d’Aznar i Rajoy es van fumar molts puros havans a [desgrat de] la nostra salut. Tan estúpida i inconscient és la insistència de Rajoy a dir què és un error buscar raons per al terrorisme com ho és la propaganda internacional de Bush alertant els aliats de què és una covardia retirar ara les tropes d’Iraq. Des dels còmodes sillons de la Casa Blanca, evidentment, hom pot ser molt valent, però no des de la trinxera. Una trinxera que és, posem per cas, una estació de trens on moren 191 persones.
Una qüestió verbal. ¿Cal recordar les diferències entre els verbs “explicar” i “justificar”? No és el mateix donar una explicació del fenòmen pel qual es produeix el terrorisme que justificar el terrorisme. Tant la dreta espanyola com la nordamericana aboca permanentment aqueixa cortina de fum sobre el debat polític amb la finalitat d’identificar l’explicació amb la justificació, però fins a un punt de manipul·lació tan extrem que fins i tot ha pretès la identificació entre els botxins (els terroristes) i les persones crítiques dels seus actes de desgovern: una cosa molt pròpia de la propaganda nazi.
Perquè, vist des de l’altra banda, si res no “justifica” un acte terrorista, tampoc res no hauria de “justificar” una guerra, no? Què “justifica” matar? Una guerra, per cert, que ja ni tan sols ens la podem “explicar”, atès que no s’han trobat les armes de destrucció massiva ni s’ha acabat amb el terrorisme. Ben al contrari: s’usen “més” armes i hi ha “més” terrorisme. O dit d’una altra manera: eren els terroristes els qui tenien les veritables armes de destrucció i, amb la guerra, Aznar els ha regalat la munició.Dir que els atemptats terroristes no són conseqüència de la invasió i ocupació d’Iraq és com dir que un càncer de pulmó no ho és de fumar. És cert que hom podria patir aqueixa malaltia sense haver tastat ni un sol cigarret, però és que, durant la guerra, els gloriadictes d’Aznar i Rajoy es van fumar molts puros havans a [desgrat de] la nostra salut. Tan estúpida i inconscient és la insistència de Rajoy a dir què és un error buscar raons per al terrorisme com ho és la propaganda internacional de Bush alertant els aliats de què és una covardia retirar ara les tropes d’Iraq. Des dels còmodes sillons de la Casa Blanca, evidentment, hom pot ser molt valent, però no des de la trinxera. Una trinxera que és, posem per cas, una estació de trens on moren 191 persones.
Una qüestió verbal. ¿Cal recordar les diferències entre els verbs “explicar” i “justificar”? No és el mateix donar una explicació del fenòmen pel qual es produeix el terrorisme que justificar el terrorisme. Tant la dreta espanyola com la nordamericana aboca permanentment aqueixa cortina de fum sobre el debat polític amb la finalitat d’identificar l’explicació amb la justificació, però fins a un punt de manipul·lació tan extrem que fins i tot ha pretès la identificació entre els botxins (els terroristes) i les persones crítiques dels seus actes de desgovern: una cosa molt pròpia de la propaganda nazi.
Perquè, vist des de l’altra banda, si res no “justifica” un acte terrorista, tampoc res no hauria de “justificar” una guerra, no? Què “justifica” matar? Una guerra, per cert, que ja ni tan sols ens la podem “explicar”, atès que no s’han trobat les armes de destrucció massiva ni s’ha acabat amb el terrorisme. Ben al contrari: s’usen “més” armes i hi ha “més” terrorisme. O dit d’una altra manera: eren els terroristes els qui tenien les veritables armes de destrucció i, amb la guerra, Aznar els ha regalat la munició.Dir que els atemptats terroristes no són conseqüència de la invasió i ocupació d’Iraq és com dir que un càncer de pulmó no ho és de fumar. És cert que hom podria patir aqueixa malaltia sense haver tastat ni un sol cigarret, però és que, durant la guerra, els gloriadictes d’Aznar i Rajoy es van fumar molts puros havans a [desgrat de] la nostra salut. Tan estúpida i inconscient és la insistència de Rajoy a dir què és un error buscar raons per al terrorisme com ho és la propaganda internacional de Bush alertant els aliats de què és una covardia retirar ara les tropes d’Iraq. Des dels còmodes sillons de la Casa Blanca, evidentment, hom pot ser molt valent, però no des de la trinxera. Una trinxera que és, posem per cas, una estació de trens on moren 191 persones.
Una qüestió verbal. ¿Cal recordar les diferències entre els verbs “explicar” i “justificar”? No és el mateix donar una explicació del fenòmen pel qual es produeix el terrorisme que justificar el terrorisme. Tant la dreta espanyola com la nordamericana aboca permanentment aqueixa cortina de fum sobre el debat polític amb la finalitat d’identificar l’explicació amb la justificació, però fins a un punt de manipul·lació tan extrem que fins i tot ha pretès la identificació entre els botxins (els terroristes) i les persones crítiques dels seus actes de desgovern: una cosa molt pròpia de la propaganda nazi.
Perquè, vist des de l’altra banda, si res no “justifica” un acte terrorista, tampoc res no hauria de “justificar” una guerra, no? Què “justifica” matar? Una guerra, per cert, que ja ni tan sols ens la podem “explicar”, atès que no s’han trobat les armes de destrucció massiva ni s’ha acabat amb el terrorisme. Ben al contrari: s’usen “més” armes i hi ha “més” terrorisme. O dit d’una altra manera: eren els terroristes els qui tenien les veritables armes de destrucció i, amb la guerra, Aznar els ha regalat la munició.Dir que els atemptats terroristes no són conseqüència de la invasió i ocupació d’Iraq és com dir que un càncer de pulmó no ho és de fumar. És cert que hom podria patir aqueixa malaltia sense haver tastat ni un sol cigarret, però és que, durant la guerra, els gloriadictes d’Aznar i Rajoy es van fumar molts puros havans a [desgrat de] la nostra salut. Tan estúpida i inconscient és la insistència de Rajoy a dir què és un error buscar raons per al terrorisme com ho és la propaganda internacional de Bush alertant els aliats de què és una covardia retirar ara les tropes d’Iraq. Des dels còmodes sillons de la Casa Blanca, evidentment, hom pot ser molt valent, però no des de la trinxera. Una trinxera que és, posem per cas, una estació de trens on moren 191 persones.
Una qüestió verbal. ¿Cal recordar les diferències entre els verbs “explicar” i “justificar”? No és el mateix donar una explicació del fenòmen pel qual es produeix el terrorisme que justificar el terrorisme. Tant la dreta espanyola com la nordamericana aboca permanentment aqueixa cortina de fum sobre el debat polític amb la finalitat d’identificar l’explicació amb la justificació, però fins a un punt de manipul·lació tan extrem que fins i tot ha pretès la identificació entre els botxins (els terroristes) i les persones crítiques dels seus actes de desgovern: una cosa molt pròpia de la propaganda nazi.
Perquè, vist des de l’altra banda, si res no “justifica” un acte terrorista, tampoc res no hauria de “justificar” una guerra, no? Què “justifica” matar? Una guerra, per cert, que ja ni tan sols ens la podem “explicar”, atès que no s’han trobat les armes de destrucció massiva ni s’ha acabat amb el terrorisme. Ben al contrari: s’usen “més” armes i hi ha “més” terrorisme. O dit d’una altra manera: eren els terroristes els qui tenien les veritables armes de destrucció i, amb la guerra, Aznar els ha regalat la munició.

Raça Any 2102 d.C.

Tant de temps
ens han somiat tal com
ja quasi som
que ara
ara que per fi es feliciten
de què ens ho han pensat tot
han decidit unànims
el nostre extermini.

Nova ordre
necessitada de condecoracions:
oblidar
qualsevol missatge pretèrit.

Els obrers nivells 1 i 2
serem ara els assassins,
ens declararem culpables.
I serem condemnats a mort.

Contra tot negaré
que m’han pensat escriure
aquestes paraules.

Feedback?

– Vosté rellisca?

– Doncs jo sovint esvare, però també he après a relliscar, de fet rellisco. Vol veure com rellisco? (…) I vosté, a veure vosté, sap esbarar?

– Mmmm, i això què és?

Als qui no he abraçat

Als qui no he abraçat
de tan estimats
tants anys sense saber-ho
aquest poema escric
més per dolor que per pura caritat
tant de temps fet fem des de les roses
tantes roses com hem fet
a posta temps per a un record que és oblit ja

Als qui no he abraçat
de tan estimats
de tants instants com fugiràs
raig a la finestra
del món que aboques
mires
als qui no he abraçat per falta
de candor per massa
candidesa o per tot allò no dit que sagna
i tanmateix perdura
si és que ja no ens ressucita
si és que ja no

l‘aznarisme

En Espanya, a finals del segle XIX, quan la policia era més brutal i els governs més tirànics i ineficaços, les bombes, més que un negoci o una forma de subversió, tenien l‘objectiu d‘acomplir estrictes actes de venjança per tortures en presons i sentències injustes. És el cas de l‘anarquisme, que va fer esclatar un dels seus primers artefactes l‘any 1891 contra l‘associació de patrons catalans. Barcelona va patir durant aquells anys una autèntica epidèmia d‘explosions. La col·laboració aleshores entre l‘anarquisme espanyol i l‘italià era continuat; prova de les relacions era el propi activisme d‘anarquistes italians en Catalunya.
Dijous passat es van desactivar tres cartes bomba dirigides al president de La Razón, Luis María Ansón, al periodista de La Cope, Federico Jiménez Losantos y al director d‘informatius d‘Antena 3. Encara no ha estat provat, però el Ministeri de l‘Interior va dir que els explosius enviats eren semblants als usats en unes altres ocasions per grups anarquistes. A això s‘ha d‘afegir el comunicat d‘un atemptat comès també contra una comissaria de Policia en Gènova (Itàlia) per un grup anarquista (FAI), que incloïa també amenaces contra el borbó, Juan Carlos I, prohibint-li al monarca viatjar a l‘esmentada ciutat per a veure partit de futbol entre Itàlia i Espanya el pròxim 28 d‘abril.
Fa nomès un parell d‘anys no podíem ni tan sols imaginar que l‘Estat espanyol arribaria al grau de violència que ara pateix. Patíem ja el terrorisme d‘ETA, que no és poc, però és que ara són tres els terrorismes que hem de fer front: el d‘ETA, l‘islamista i l‘anarquista, fenòmens impossibles d‘entendre sense els seus adversaris més directes: l‘espanyolisme, el neocolonialisme occidental cristià i l‘autoritarisme d‘arrel falangista. Fa por i ràbia pensar que les conseqüències de l‘aznarisme (que ha demostrat ser una altra forma de terror), no s‘han completat amb la seua pròpia caiguda.

Grup “Ansar” Al-Qaeda en Europa

Navegant per Internet m‘he trobat aquest grup de fotos (l‘últim inclòs), que pressumptament corresponen als líders de la xarxa d‘al Qaida en Europa. El nom d‘aquesta xarxa en és, curiosament, «Grupo Ansar Al Qaida», d‘acord amb la signatura del comunicat enviat per aquesta banda terrorista a la redacció del periòdic ultraconservador ABC, del qual us faig ara un extracte:

«Si no se satisfacen estas reivindicaciones, os declaramos la guerra, y juramos por Alá el Altísimo y Sublime que convertiremos vuestro país en un infierno y que haremos fluir vuestra sangre como ríos.
Esta se considera nuestra última advertencia al pueblo español y a su Gobierno.

Alá ayuda a quien le ayuda. Alá es Fuerte y Poderoso
La Paz sea sobre quien siga la Buena Dirección.»

ABU DUJANA AL AFGANI
GRUPO ANSAR
AL QAIDA EN EUROPA