Cel·la

A certa edat, els ulls acaben presoners de la seua pròpia mirada.
Ens mirem més perquè ja no ens veiem. Els espills no solament són legítims instruments de la vanitat. Són ferramentes del cor,
imprescindibles per a reconèixer-nos entre les reixes.

Najaf

Em podria explicar alguna persona més atenta que jo a la guerra d‘iraq, per què, i ara més que mai, la resistència d‘aquell país ataca als soldats espanyols que se‘n van de Najaf, anunciada ja la retirada de les tropes i, més encara, després de què el clergue xiïta Moqtada al-Sadr anunciara a tots els insurgents el final de les hostilitats contra les forces espanyoles? Passa això perquè els soldats nord-americans estan començant a substituir les tropes espanyoles i llatinoamericanes prop de Najaf? I, aleshores, quina cooperació de merda estan fent els ianquis en el replegament dels espanyols? Vull dir, què està passant en realitat? Qui està atacant a qui?

Història i memòria

Jo no sé si, al capdavall, existeix una altra memòria que no siga l‘històrica, però sí que comprove a diari que la història i la memòria, personal o col·lectiva, no sempre arriben a coincidir. Passades tres o quatre generacions després d‘una tragèdia bèl·lica, la memòria hauria d‘haver tingut prou temps com per a traduir-se en interessants papers escrits, capaços de contrastar la història oficial. Els qui fan la història i els qui tenen memòria han estat sovint confrontats, com si encara els qui han patit estigueren, una vegada i un altra, fins a l‘extenuació, obligats a donar explicacions de perquè són empíricament comprovables cadascuna de les seues ferides. “Memòria històrica” (i no histèrica, compte) a més de ser una nova associació nascuda a la Plana Alta, és també una expressió contundent que ha anat conquerint connotacions que, si més no, toca els nassos i altres parts anatòmiques a determinats sectors conservadors de l‘estat espanyol, fins i tot a aquells que van ajornar la memòria per tal que la transició es duguès a terme de la forma “més pacífica” i, com no, també de la manera més bipartidista possible. Una guerra freda. Més de vint anys s‘ha estat ajornant la memòria. No és solament una bona idea. És un dret. Ara nomès falta saber si aquest moviment no es quedarà nomès en paraules boniques i si, vertaderament, es faran investigacions com cal.

El col·lectiu, com altres associacions cíviques d‘aquestes característiques nascudes en els últims anys en territori espanyol, defensa com aspiració bàsica la recuperació de la memòria històrica sepultada pels vencedors en l‘última guerra civil. La tragèdia col·lectiva i individual de 1936-1939 ha deixat un rastre de violència que encara batega en milers de represaliats per la dictadura o en els seus familiars. Ajudar a tancar ferides, segons s‘apunta, és un objectiu inajornable. «La memòria històrica és una acció que preserva la identitat i la continuïtat d‘un poble, és no oblidar allò que s‘ha après, moltes vegades amb sang, és el camí per a no repetir errors del passat», explica un portaveu del col·lectiu.

Seria interessant escriure un assaig sobre la història de la memòria, que no és menys històrica que l‘altra.

Violència

On abans caien bombes, avui corre una pilota; on abans lluitaven soldats avui s‘enfronten jugadors; on abans es disparava avui es xuta; on abans hi havien trinxeres avui hi ha banquetes; i on abans hi havien pobles, avui hi ha localitats. El passat 15 d‘abril es va produir en Cantabria una notícia que podria esdevenir tot un símbol d‘aquesta comparació entre els camps de batalla i els terrenys de joc, entre la guerra i el futbol.
En Torrelavega, la pala d‘una màquina excavadora que remenava el terreny de joc de l‘estadi “El Malecón” va topar amb un explosiu del qual els experts, després d‘analitzar-lo, han assegurat que és una bomba de la Guerra Civil de 1936. L‘artefacte, de quasi un metre de longitud, l‘han trobat a cinc metres de profunditat. El descobriment casual podria haver estat catastròfic, ja que la bomba mantenia intacta i efectiva tota la càrrega. La premsa esportiva explicava que la por del treballador fou immensa. I no és per a menys: durant molts anys el Gimnástica Torrelavega, un equip de Segona B, ha estat jugant sobre la bomba, una espécie de mina adormida.
Està estudiat que l‘esport competitiu és un dic, un mur de contenció de la guerra i de la destrucció, i que té, entre d‘altres, una funció universal: ritualitzar i sublimar els conflictes reals per a permetre d‘aquesta manera “el manteniment d‘un cert nivell de dinamisme d‘una societat i renovar les bases de la cohesió social”, en paraules de Peter Marsh, un home que ha dedicat part de la seua vida a examinar la violència com a factor humà. És una teoria que possiblement guarda certa validesa cada vegada que, posem per cas, Barça i Madrid es troben, si bé el futbol no soluciona, evidentment, cap problema social o nacional. En tot cas, tant de bo que l‘esport acabara totalment les guerres, però fins i tot el futbol pateix comportaments violents.On abans caien bombes, avui corre una pilota; on abans lluitaven soldats avui s‘enfronten jugadors; on abans es disparava avui es xuta; on abans hi havien trinxeres avui hi ha banquetes; i on abans hi havien pobles, avui hi ha localitats. El passat 15 d‘abril es va produir en Cantabria una notícia que podria esdevenir tot un símbol d‘aquesta comparació entre els camps de batalla i els terrenys de joc, entre la guerra i el futbol.
En Torrelavega, la pala d‘una màquina excavadora que remenava el terreny de joc de l‘estadi “El Malecón” va topar amb un explosiu del qual els experts, després d‘analitzar-lo, han assegurat que és una bomba de la Guerra Civil de 1936. L‘artefacte, de quasi un metre de longitud, l‘han trobat a cinc metres de profunditat. El descobriment casual podria haver estat catastròfic, ja que la bomba mantenia intacta i efectiva tota la càrrega. La premsa esportiva explicava que la por del treballador fou immensa. I no és per a menys: durant molts anys el Gimnástica Torrelavega, un equip de Segona B, ha estat jugant sobre la bomba, una espécie de mina adormida.
Està estudiat que l‘esport competitiu és un dic, un mur de contenció de la guerra i de la destrucció, i que té, entre d‘altres, una funció universal: ritualitzar i sublimar els conflictes reals per a permetre d‘aquesta manera “el manteniment d‘un cert nivell de dinamisme d‘una societat i renovar les bases de la cohesió social”, en paraules de Peter Marsh, un home que ha dedicat part de la seua vida a examinar la violència com a factor humà. És una teoria que possiblement guarda certa validesa cada vegada que, posem per cas, Barça i Madrid es troben, si bé el futbol no soluciona, evidentment, cap problema social o nacional. En tot cas, tant de bo que l‘esport acabara totalment les guerres, però fins i tot el futbol pateix comportaments violents.

l‘optimista

El mirall que mentida em volia
finalment sap
dir la veritat,
la seua:
no ets,
has vingut a parir un somni bell i impossible
que ni tan sols encara és.
Que ni tan sols es deixa ser.
El mirall diu la veritat
i se la creu;
no t‘han de nàixer demà els ulls,
només fred
d‘ocells a la matinada, la boca
plena de pedres cansades,
una veu que puja per les escales
a l‘últim replà del amor,
silenci qui sap de qui o de què,
un silenci així com el que ara ens fem
a poc que tu
m‘escrigues dos carícies.

Com un nounat
he après a dir
que estime la vida.

Encara.