Almodóvar

m‘agraden algunes de les seues pel·lícules, però no sóc fan del cinema d’Almodóvar. Se li podrien rebatre certes postures respecte a conflictes d‘actualitat, criteris que responen potser a uns estereotips propis d‘una determinada progressia que tant els agrada a uns com els posa nerviosos a uns altres. Ara bé, el linxament que està patint l‘home des de la dreta (PP), i des de l‘esquerra de la dreta (PSOE), és lamentable. És sorprenent, sobretot, que molts dels que alegrement es van apuntar a la manifestació “espontània” del dissabte a la nit davant de les seus del PP denunciant manipulació informativa per part del Govern sobre l‘autoria dels atemptats de Madrid (recordem que també ho van anomenar “cop d‘estat informatiu”, que ho fou), siguen ara els mateixos que s‘arrapen de dalt a baix i posen a parir a un director de cinema que no va fer una altra cosa que emprar (bé o mal, això no és ara el cas) la seva pròpia llibertat d‘expressió. Si a algú li sembla malament el que ha dit Almodòvar, que formule la querella, i punt final. El que passa és que ara ningú té el que s‘ha de tenir per a dur, amb aquesta acusació, als màxims responsables del Govern en funcions davant de la justícia. Així és el bipartidisme. Si el PP haguès guanyat les eleccions, Almodóvar seria l‘heroi de l‘esquerra. Ara ja no.

Aprenentatge

És pitjor per a nosaltres.
Els assassins han après a matar millor;
prou tenen amb matar un poc, amb memoritzar
dues idees solemnes, sumptuoses,
banyades d‘una estricta moralitat
prescindible per a disparar sense dubtar-ho;
el seu salari continua pujant,
cotitzen en borsa,
gaudeixen de molts mesos de vacances,
passen més hores amb la família.

És pitjor per a nosaltres.
Els assassins han après
a rendibilitzar les bales;
també són fills
del capitalisme.

Saben quan posar les bombes,
quan iniciar les guerres,
com administrar la por;
també són fills
de les religions.

Antigament,
una bala s‘allotjava en la seua víctima,
substituïa el cor,
la seua ombra era ombra
retinguda contra l‘últim batec.

Hui, la bala
s‘allotja en la seva víctima,
substitueix el cor,
però la seua ombra la forada, vola
tornaveu
per damunt dels nostres batecs,
creua valls, mars, païssos, gratacels,
roda mil voltes el món
en direcció contrària a la nostra pau
exactament un segon abans que tu udoles
“democràcia”.

És infinitament pitjor per a tots nosaltres.
Els assassins han après a matar millor.
No de franc.

El vot segrestat

No és per fastiguejar, ni per aigualir ara la festa a ningú, però és així de cru i de cruel: per més que ens manifestem en contra de qualsevol guerra, per molta gent que n’estiguem en contra, fins que la guerra no truca a la nostra porta i els morts no cauen al nostre carrer, o al d’enfront, no som capaços de reaccionar amb veritable contundència davant de la barbàrie. No és per fastiguejar, ni per furgar més en la ferida, però fins que no sentim el repugnant grapejament polític dels cadàvers en la nostra pròpia pell, no som capaços de reaccionar contra la misèria moral dels manipuladors, que sota l’aura de l’oficialitat i l’ostentació d’un càrrec públic no fan altra cosa que enganyar al poble convertint la llibertat en una propietat privada. No és per fastiguejar, ni per posar ara una música sensiblera a la fràgil cantilena de l’autocommiseració, però la treballada victòria d’uns no ens salva encara del segrest que el cap de setmana passat es va fer de la veritat i de la llibertat d‘expressió, ni ens allunya del fantasma del “vot útil”, que quan apareix fa, del meu per exemple, una cosa quasi inútil. No és per fastiguejar, ni per sembrar una nova incertesa, però espere que la relativa crisi del turnisme bipartidista (benvinguda siga) no es transforme a partir d‘ara en una crisi de la democràcia, sinó en la consolidació de la pluralitat, del diàleg i d’una convivència en pau. Malgrat tot, que no és poc, pense que els ciutadans ens hem retornat d’alguna forma la confiança en nosaltres mateixos. Aquesta setmana hem assistit a un cop d’estat informatiu, afortunadament fallit, orquestrat pel govern del Partit Popular, el desenllaç del qual ha estat protagonitzat per la maduresa democràtica de la ciutadania, gràcies en part a la professionalitat de la premsa lliure; hem dit “prou” al segrest sistemàtic de la informació en uns moments històrics particularment difícils. Això no ens ha de dur a l’oblit de què, en qualsevol cas, la bena de la por que portàvem als ulls ha condicionat els nostres vots.

Del vot útil al vot segrestat

No és per fastiguejar, ni per aigualir ara la festa a ningú, però és així de cru i de cruel: per més que ens manifestem en contra de qualsevol guerra, per molta gent que n’estiguem en contra, fins que la guerra no truca a la nostra porta i els morts no cauen al nostre carrer, o al d’enfront, no som capaços de reaccionar amb veritable contundència davant de la barbàrie. No és per fastiguejar, ni per furgar més en la ferida, però fins que no sentim el repugnant grapejament polític dels cadàvers en la nostra pròpia pell, no som capaços de reaccionar contra la misèria moral dels manipuladors, que sota l’aura de l’oficialitat i l’ostentació d’un càrrec públic no fan altra cosa que enganyar al poble convertint la llibertat en una propietat privada.

No és per fastiguejar, ni per posar ara una música sensiblera a la fràgil cantilena de l’autocommiseració, però la treballada victòria d’uns no ens salva encara del segrest que el cap de setmana passat es va fer de la veritat i de la llibertat d‘expressió, ni ens allunya del fantasma del “vot útil”, que quan apareix fa, del meu per exemple, una cosa quasi inútil. No és per fastiguejar, ni per sembrar una nova incertesa, però espere que la relativa crisi del turnisme bipartidista (benvinguda siga) no es transforme a partir d‘ara en una crisi de la democràcia, sinó en la consolidació de la pluralitat, del diàleg i d’una convivència en pau.

Malgrat tot, que no és poc, pense que els ciutadans ens hem retornat d’alguna forma la confiança en nosaltres mateixos. Aquesta setmana hem assistit a un cop d’estat informatiu, afortunadament fallit, orquestrat pel govern del Partit Popular, el desenllaç del qual ha estat protagonitzat per la maduresa democràtica de la ciutadania, gràcies en part a la professionalitat de la premsa lliure; hem dit “prou” al segrest sistemàtic de la informació en uns moments històrics particularment difícils. Això no ens ha de dur a l’oblit de què, en qualsevol cas, la bena de la por que portàvem als ulls ha condicionat els nostres vots.

Salms

Car l‘exemple és allò que val
i has de ser exemplar en tot,
exemplar en tots els moments,
t‘has d‘anar oblidant de tu,
has de ser cadascun dels teus
i fer teua la seua pena
i fer teua la seua fúria,
i així seràs íntegrament,
als ulls de Déu i als ulls dels hòmens,
i seràs poble per a sempre.
Pena unànime, fúria unànime,
així varen nàixer els salms.
El temps que ve és un temps de salms,
solament perduren els salms
creuant els segles i els països.

Únicament el salm perdura,
i tocaràs mare en el salm.
Contra el dol, contra la injustícia,
contra la brutedat i la tristesa,
i contra la incivilitat,
agafa el salm i entona el salm,
car aquest és temps de salm.
No hi ha millor arma que el salm:
enderroca els murs i els enlaira,
desfà les ciutats i les fa,
i l‘esperança està en el salm.

Vicent Andrés Estellés

(Del Llibre de Meravelles.«Manuscrits de Burjassot-1.», Tres i Quatre, poesia 7.- Eliseu Climent, editor. València)

Solidaris, però no idiotes

Si la premsa o l‘oposició no presenten amb celeritat i contundència documents d‘investigació que consoliden i certifiquen, davant de l‘opinió pública, l‘autoria (sí, pressumpta encara) d‘al Qaeda en els atemptats d‘ahir (perquè tot apunta ja molt clarament a què la investigació del govern no eixirà abans del 14-M), tot i que el diumenge els ciutadans haurem votat ¿democràticament?, s‘hauran comès en Espanya (en el cas de guanyar el PP a causa d‘un retard intencionat en la confirmació de l‘autoria islamista), no únicament 200 assassinats, sinó també un cop d‘estat encobeït per la més repugnant manipul·lació de la informació per part del govern del PP. Com sona. Aquesta manifestació de la vesprada és imprescindible, necessària, imparable, volguda per tots: les víctimes necessiten veure‘s acompanyades per tots nosaltres en aquestos difícils moments i, evidentment, molts hem decidit córrer, per humanitat i condol, el risc absolutament real de què els nostres sentiments siguen després rendibilitzats electoralment per la dreta, com ja ha començat a passar. Benvingut siga en qualsevol cas aquest risc quan es tracta, en moments tan dolorosos, d‘arrecerar amb el nostre sentiment a les famílies agredides. Jo no puc anar a la manifestació d‘aquesta vesprada perquè no puc faltar a la celebració d‘una boda (quin dia per a casar-se, direu amb raó), però si anara segurament pensaria en portar una pancarta pròpia i amb un lema que, evidentment, no tindria res a veure amb el moralment miserable que la dreta espanyola ens vol obligar a manifestar. Molts acompanyarem les víctimes amb tot el nostre sentiment. Uns altres han decidit ser solidaris solament si porten la seua pròpia bandera i la seua ideologia. Amb bandera o sense, nosaltres manifestarem el nostre condol. Que quede clar, doncs: som solidaris, però no idiotes.

l‘últim tren s‘ha parat

l‘últim tren s‘ha parat en l‘última andana, i ningú
salva a les roses. Cap coloma posa en una dona de paraules.
El temps s‘ha acabat. El poema no pot més que l‘escuma.
No faces cas als nostres trens, amor, no esperes a ningú entre la gentada.
l‘últim tren s‘ha parat en l‘última andana, i ningú
pot retornar als narcissos ressaguers en els espills de la penombra.
¿On deixaré la meua última descripció del cos que en mi habita?
Tot s‘ha acabat. ¿On està el que s‘ha acabat? ¿On buidaré el país que en mi habita?
No faces cas als nostres trens, amor, les últimes colomes han volat, han volat,
i l‘últim tren s‘ha parat en l‘última andana… i no hi ha ningú.

Mahmud Darwish