Festa civil

Ho he vist i puc assegurar que hom pot ser àrab musulmà, tenir amics rumans, portar espardenyes de marca, vestir pantalons negres de ràper, a conjunt amb la festívola brusa negra, dur els cabells tallats com els negres americans, dur abraçada una xica rossa de la Plana Alta molt cristiana i, a més, fumar puros, escoltar a Bisbal, encendre masclets i fer la romeria originalment civil, commemorativament fundacional, d‘una ciutat que, fa “poc” temps (i per què no…) també és la seua.
Parle de Castelló i de les festes de la Magdalena. No és una al·lucinació mística ni anava jo bufat. Ho vaig comprovar personalment en la passada Romeria de les Canyes. Veure aquests xicots àrabs en romeria sorprén, val, però és una realitat social que s’obre pas i que cal assumir amb naturalitat. És també una de les coses que em fa pensar que l’encara contundent presència de l’Església Catòlica dins la festa dels castellonencs no hauria de tenir un paper representatiu, com s’ha volgut forçar, sinó purament simbòlic, ornamental, teatral, més a l’estil de les festes de moros i cristians d’altres poblacions valencianes.
Molt de temps, aquesta església ha volgut augmentar la presència d’actes catòlics en el programa festiu, pretenent una mena de reconversió; de fet, una missa precedeix la pujada al Castell Vell. Cristianitzar les festes ha estat un objectiu perenne per part del clergat local, però és impressionant com, malgrat tot, el poble sempre ha portat la iniciativa cívica rememorant, any rere any, que les festes són absolutament fundacionals i ciutadanes, nascudes d’un contracte civil, i no religiós, per més cristians que pugueren ser, fa molts segles, els signataris de l’acord de repoblació i llegendari trasllat poblacional des de la muntanya al pla. Després d’expulsar els sarraïns d’Al-Azraq, Castelló naix d’un pacte entre els colons i el rei Jaume I. No retornem, doncs, a la confrontació. Civilitzem la festa per a tots.

Balcó

Centre de mi que de mi busca
el centre
mai no entendrà que a la finestra
se m‘aboque lleugeríssim el cos
que tan acuradament he disposat
perquè la nit siga
amb felicitat
presenciada.
He d‘eixir al balcó
per obligació del vi
com si la lluna volgués de bell nou ser contemplada
com si algun poema encara fos possible
com si el meu amor fos el primer sempre
Comprove l‘escaient dessolació de llum
que anuncia el.legantment
una nit més
una nit més
una nit més
en què tota la ciutat ha decidit adormir-se.

Dinosaures

I pensava jo, il·lús, que el PSOE renovaria i canviaria moltes cares, si més no dels seus principals càrrecs, jo què sé, gent més jove, amb ganes, amb una altra sensibilitat, però ja veig que no. Que molt de parlar de canvi, de nous aires, de regeneració democràtica, però tornem a veure-li les dents al llop. No és que guardara jo unes grans esperances en una intensa transformació de les primeres files del socialisme espanyol, però no puc deixar de dir que és una decepció comprovar que dinosaures com Joan Lerma o Juan Barranco són altra vegada activats políticament, encara que siga al Senat, on se suposa que fan punta les deixalles de la política. ¿Com serà, doncs, la promesa de reformar del Senat, a què ens abocarà, atenent a la repesca política d‘aquestes persones? Dubte que Zapatero haja calculat bé les conseqüències de la reinserció del Joan L. i del Juan B. en la vida pública, que ja van fer el seu paper (bo o dolent, no entre a valorar ara això) en els anys vuitanta. m‘agradaria anar errat, però pense que són com joguets vells, cavalls cansats, que certament poden gaudir, per vells, de la saviesa del dimoni, però, en tot cas, no disposen de la simpatia de bona part de l‘esquerra ni, en molts casos, d‘un suport explícit dins del propi partit. Els desitge sort. La van a necessitar.

Idiotes tots?

Tot un símptoma que els socialistes vagen últimament tan enderiats en una redefinició del concepte espanyolista d‘això que es diu Espanya i espanyol per a legitimar-se (ells, solament ells) contra l‘espanyolisme dels espanyolistes peperos… Coses del bipartidisme, supose. Dos espanyolismes, per tant, que al capdavall és solament un: és el mateix nacionalisme espanyol. l‘últim llibre de Suso de Toro, "Españois todos", que comenta avui la periodista Rosa Solbes en el diari El Pais (Secció Comunidad Valenciana), empra arguments que, en la meua humilíssima opinió, són un treballat joc (molt espanyol, per cert) d‘acròbacia patriòtica, més que no pas un intent vertaderament sincer de trobar punts de trobada entre les diferents sensibilitats nacionals, l‘espanyola inclosa, és clar (no siguem ara nosaltres els excloents…).

«Propone pues –diu Solbes en referència a Toro– pactar con la realidad política y jurídica de España, impidiendo que los profesionales del patriotismo secuestren el concepto. No precisamos vibrar de emoción para darnos cuenta de que lo mejor es que cada cual sea español a su manera».

La professional Rosa Solbes acaba l‘article sentenciant:

«… el PSOE tiene la oportunidad de hacernos volver de aquella regresión en que nos sumergió un régimen imperial fronteras adentro al tiempo que sometido al imperio exterior. Él [Suso de Toro] califica de "experiencia paranormal" estos últimos años. Un aznarato de pesadilla que nos azuzaba a los unos contra los otros. Valencianos, madrileños, gallegos, españoles todos: Nunca Máis».

A la qual cosa, a Rosa Solbes, només li caldria haver afegit, fervorosament: "Viva España!" O bé: "Viva Honduras!". El mateix fervor, recorde ara, amb què Pasqual Maragall va dir, després dels atemptats de Madrid: "Avui tots som madrilenys". Doncs bé: jo no sóc madrileny ni sóc espanyol. Val? A veure si ho entenen ja d‘una punyetera volta: Jo-decidisc-la-meua-identitat.

A veure si em queda clar, doncs… És que també el PSPV-PSOE i el PSC ens volen "azuzar" a uns contra els altres? És que no existia ja aqueixa "regressió" quan governaven Felipe González i Lerma? Aquesta nova versió de l‘espanyolisme, que ens vol obligar a exhibir i defensar, a la resta de nacions del sud d‘europa, la falsa identitat de dir-nos tots espanyols (amb l‘argument de què així la dreta no podrà fer seu el concepte d‘espanyol), és lamentable. Demostra que bona part del socialisme, o no entenen res (la qual cosa seria intel·lectualment preocupant) o no ho volen entendre. Solbes, Toro, Maragall, Zapatero i companyia…: Assumir que som espanyols per a fer front a l‘espanyolisme sí que és una regressió. Ens haurem de fer catòlics per a fer front als catoliscistes, o islàmics per a fer front als islamistes? Confesseu-ho, era una broma vostra tot això, veritat?

Mestissatge

Us assegure que hom pot ser àrab musulmà, tenir amics rumans, portar espardenyes de marca, vestir pantalons de ràper amb festívola brusa negra, dur els cabells tallats com els negres americans, anar abraçat a una xica rossa de la Plana Alta molt cristiana i, a més, fumar maria i tirar masclets mentre es fa una romeria originalment laica, commemorativament fundacional, d‘una ciutat que, fa poc temps, també és la seua. Jo ho he vist amb els meus propis ulls. Impressionant. Aquest món no és solament provable; aquest món és possible. Per a bé o per a mal, és el que és. Benvingut siga.