Del vel al boç

França ha aprovat finalment la llei per la qual es prohibeix el vel islàmic en les escoles, en contra de milions de francesos musulmans. Fins it tot hi ha qui ha afirmat que “es comença pel vel i després es demana la piscina municipal en hores separades per a homes i dones”. No puc, però, estar d‘acord amb aquest comparació tan simplificada i rotunda. Perquè això és com dir que “es comença fumant porros i s‘acaba injectant heroïna”. Si acceptem que la religió i les creences col·lectives, com la ideologia, com l‘art, forma part de l‘expressió cultural dels pobles i de les persones, hem de saber veure, també, sense vels que ens enceguen, que la prohibició d‘una determinada vestimenta (que també és, en sí mateixa, llibertat d‘expressió), retalla drets fonamentals dels col·lectius que la porten. De la mateixa manera, doncs, es podria rebatre que “ara es comença per la prohibició del vel i s‘acaba prohibint qualsevol samarreta del Marilyn Manson”. Fraudulenta i fingida, la pretesa seguretat nacional (que, com Estats Units, també França posa damunt de la taula amb aquestes prohibicions), moltes vegades ha servit per a executar accions paral·leles de govern, per a la majoria immorals, amb total impunitat. Tant si el que està buscant el govern francès és una reducció de les xifres de la delinqüència per religió o creença, com si és un enfortiment de la unitat nacional embafant-se amb un excès de laicisme, l‘ús de la prohibició com a ferramenta jurídica per a assolir aquestos objectius es manifesta èticament invàl·lida. Si calguès, seria jo el primer en defensar la construcció d‘una vertadera autopista moral per la qual pugueren circul·lar tots, però no es pot legislar sense atendre les vivències comunitàries dels pobles.No es pot obligar a les cultures minoritàries i minoritzades a conduir per un carril més estret que les altres. No veig gens saludable la transformació del vel en boç.

França diu “sí” al vel. Al seu.

França ha aprovat finalment la llei per la qual es prohibeix, entre d‘altres símbols religiosos, el vel islàmic en els centres educatius. El govern i l‘oposició han votat, per tant, en contra de les reivindicacions de milions de ciutadans musulmans. El Col·lectiu J. B. Boix escriu avui, al diari l‘avui, que “es comença pel vel i després es demana que la piscina municipal obri en hores separades per a homes i dones“. Un moment… No puc estar d‘acord amb aquest afirmació tan simplificada i rotunda. Perquè això és com dir que “es comença fumant porros i s‘acaba injectant heroïna”. m‘explicaré.

Si acceptem que la religió i les creences col·lectives, com la ideologia, com l‘art, forma part de l‘expressió cultural dels pobles i de les persones, hem de saber veure també, sense vels que ens enceguen, que la prohibició d‘una determinada vestimenta (que també és, en sí mateixa, llibertat d‘expressió), retalla drets fonamentals dels col·lectius que la porten. De la mateixa manera, doncs, es podria rebatre l‘afirmació del Col·lectiu J.B. Boix asseverant que “ara es comença per la prohibició del vel i s‘acaba prohibint qualsevol samarreta del Marilyn Manson“. Perquè, de fet, ara, els musulmans francesos, amb els mateixos arguments, tant els morals com els cívics i legals, estarien en el dret d‘exigir la prohibició d‘aquestes samarretes roqueres; tant perquè podrien tornar-se en contra del seu civisme i de la seua religió, com perquè poden amenaçar el seu dret a sentir-se segurs, per crear malestar social, per provocar violència, etcètera. Siguem clars: no és el mateix dur el vel (sempre i quan la dona hi estigue totalment d‘acord, és clar, i ben segura de les seues creences), no és al mateix això que canviar les lleis més cíviques d‘un estat per a adaptarles a les més incíviques d‘una cultura diferent, com és el cas de l‘esmentada separació dels sexes en espais públics. l‘afirmació del Col·lectiu J.B. Boix amaga, per tant, una greu fal·làcia.

Sempre sense imposicions d‘importació“, afegeix finalment aquest col·lectiu. Possiblement perquè en la seua concepció de cultura pesa més la idea de que les cultures són un mercat que cal protegir i no uns valors que ens poden enriquir. Les cultures són més que un mercat. I, si de cas, la única cultura de la qual caldria protegir-se, per invasiva, massiva, uniformada i global, seria de la nordamericana, i no de les invadides i cada vegada més agredides, com és el cas de la àrab i/o musulmana. Moltes vegades fraudulenta i fingida, la pretesa seguretat nacional (que, com Estats Units, també França posa damunt de la taula amb aquestes prohibicions), ha servit per a executar accions paral·leles de govern, per a la majoria immorals, amb total impunitat. Ningú no pot censurar o condemnar a l‘altre perquè ningú coneix perfectament a l‘altre.

Tant si el que està buscant el govern francès és una reducció de les xifres de la delinqüència motivades per religió o creença, com si és un enfortiment de la unitat nacional embafant-se amb un excès de laicisme, l‘ús de la prohibició com a ferramenta jurídica per a assolir aquestos objectius es manifesta èticament invàl·lida.

Si calguès, seria jo el primer en defensar la construcció d‘una vertadera autopista moral per la qual pugueren circul·lar tots, però no es pot legislar sense fer cas de les vivències comunitàries dels pobles (i d‘açò, perquè ho hem patit, en sabem molt nosaltres, no?). Integrar les cultures diferents no significa obligar-les a conduir per un carril més estret que les altres. I que no acaben de funcionar les polítiques d‘integració no significa que no puguen funcionar; simplement significa que no s‘han aplicat com toca. Un exemple senzill… Que pensaria el Col·lectiu J.B. Boix si als castellonencs o als alcoians els prohibiren anar pel carrer amb una samarreta del Barça al·legant que provoca violència? Quina gràcia, no? En tot cas, el efecte de les prohibicions no és nomès la repressió immediata sinó les conseqüències a llarg termini. Qui continua pensant que no existeix una evident agressió contra els món àrab, siga o no islàmic? Que la croada siga premeditada o no és un altre debat, però el fet inqüestionable és que tant amb les successives ocupacions preventives de territoris a Palestina, a Afganistan, Iraq, (…), com amb tot aquest sac de intervencions jurídiques, també preventives, de França, la víctima és la mateixa. Un símptoma més de què la situació no millora gens són les recents i massives manifestacions a Egipte, un país que fins ara havia estat, en aquest concert, un espectador silenciós.

La mamella

Res com un pit, una mamella, per a distraure al personal, encara que siga molla i lletja. I això és com tot. Hi ha armes que donen la volta al món i aprofiten per a justificar guerres, i hi ha pits que també la donen, redolant com una lluna, per tal que molta gent oblide per fi les armes i les guerres, que no són gens boniques i, ai, ens fan tant i tant de mal….! l‘efebeí i la cia hauran d‘investigar ara, en profunditat, amb pèls i senyals, qui li va dir a la Janet Jackson que mullara en el supertassó el seu Pit de Distracció Massiva (PDM). Em referesc a la polèmica suscitada per la cantant durant la Superbowl americana, en la qual va exhibir la supermamella dreta davant de mil·lers d’espectadors.Ara, si cal, cridaran fins i tot al senyor Gil Grissom, el famòs investigador del C.S.I. Las Vegas, per a descobrir com collons o, millor dit, com mamelles, la germaneta del Michael Jackson es penjà del mugrò un artefacte d‘argent com el que les càmeres exhibiren amb tota mena de detalls. Molt em pense que la setmana passada, José Maria Aznar telefonà George Bush per a recordar-li que a Espanya existeixen antecedents interessants i, per tant, pits històrics que entretenen i despisten d‘una forma brutal; de fet, el presidente del gobierno li posà com a exemple l‘espectacle sensacional d’una italiana contundent com és la Sabrina, qui fa ja uns quants caps d‘any va fer el mateix en la TV1. En fi, que mentre es parla d‘açò no es parla d‘una altra cosa. O sí? Doncs sí que es parla. Perquè, mentre el puritanisme ianqui li posa el seu particular vel moral a unes mamelles, a Espanya els bisbes, per a fer-se publicitat, es van aprofitar de l’estat d’excepció contra el terrorisme domèstic; de la mateixa manera en què Aznar intenta fer-se-la quan no parla de res més que de terrorisme. I és que els terroristes tenen avui grans anunciants en la premsa diària. Sembla com si tots mamaren de la mateixa mamella.

l‘èxit

Tu pots anar fent tranquilament la teua pròpia campanya electoral que jo, mentrestrant, els distrauré, per una altra banda, fent-te la campanya militar“. Aquesta és, en general, la tàctica, infantil però efectiva, de l‘ultradreta genovesa per a endur-se una altra vegada la majoria absolutista en el parlamento. “Tu corre, fuig, que jo els donaré guerra; però quan arribes canta por mi y por todos mis compañeros“. Mentre Aznar fa d’skinhead (com tan il·lustrativament mostraven ahir els guinyols del Canal Plus), un paper que li encanta i amb el qual s‘identifica cada vegada més…; doncs mentre açò passa, Rajoy es dedica a passejar-se plàcidament i impertorbable per la pieldetoro exhibint, amb tot l‘assossec i tota la calma al seu abast, el seu programa electoral. Com si de dos partits es tractara, Aznar fa el paper d‘ultradretà des de la presidència, mentre Rajoy el fa d‘ultramoderat des de la candidatura. Ultres, al capdavall, tots dos. Total…, que Aznar se‘n va, i li és igual dir figues que panses. I la conclusió de què tornen a guanyar per majoria absolutista és evident: que també a molta gent li és igual figues que panses; i és aquest, i no cap altre, l‘únic èxit d‘aznar.

La nostra pau

La nostra pau no és una sola
Pau.

Perquè la nostra pau
no seria Pau
sense totes les paus
de tots els pobles que no són el nostre poble,
de tots els pobles farts de ser pacificats per l‘esquena,
de tots els pobles ja cadàvers de ser pacificats amb míssils,
de tots els pobles que han estat pacificats fins a la mort,
i de tots els pobles tan democràtics i pacífics com el nostre,
que avui tornen a patir la policial obligació de dissoldre‘s pàcificament.

La nostra pau no és una sola
Pau.

La nostra pau
són totes les paus de tots els pobles del món
que caminen junts i lliures per carrers, muntanyes, places i avingudes,
són totes les paus que ploren, emigren, sagnen i criden
immenses i blanques, innocents i esperançades
amb un «NO» infinit, amb un «NO» implacable
contra els vampirs de l‘imperi
que fins al vòmit s‘embafen de sang i petroli.

La nostra pau no és única, unívoca, unilateral, uniformada.
No és una sola Pau.

La nostra pau
són totes les paus de tots el pobles indefensos i màrtirs,
assassinats a mans de sanguinàries titelles instal.lades per l‘imperi:
Somoza en Nicaragua, Carisa en Hondures, Hernández Martínez en El Salvador, Ubico en Guatemala, Batista en Cuba, Trujillo en la República Dominicana, Pinoched en Xile, Duvalier en Haiti, Noriega en Panamà, Marcos Pérez en Venessuela, Uribe Vélez en Colòmbia, Banzer en Bolívia, Videla en Argentina, Marcos en Filipinas, Suharto en Indonèssia, Hassan II en el Marroc, Fahd en Aràbia Saudita, Kabila en Zaire, Sabah en Kuwait, Sadam en Iraq.

Blair en Gran Bretanya.
Aznar en Espanya.
Bush en Estats Units.

La nostra pau no és una sola Pau.
La nostra pau són totes les paus de tots els pobles.

Per a sempre

Diu que
si ara fa açò
i després allò
ja ho tindrà fet per a sempre.
Sempre!
Com si l‘eternitat propietat fos
de la seua innocent persistència.
Com si un immens descans en l‘infinit
puguès concloure
en admissible salvació i festa,
com si absolutament
tot
tot durara.

Se sent feliç.

Perquè si ara fa açò
i continua després amb allò
ja ho tindrà fet per a sempre.
Ja ho tindrà fet per a sempre.
Per a sempre.

Malauradament,
massa cert és
que no va errat.

Blog

Un text de Raffaele Pinto*
Publicat al diari Avui, ahir dissabte 7 febrer de 2004

Passo molt de temps, cada vegada més, llegint blogs. Blog és una abreviatura de weblog, o sigui pàgina web personal, que té forma i contingut de diari, crònica dia a dia d‘esdeveniments, pensaments o reflexions. s‘accedeix a un blog desconegut introduint en la finestra del cercador qualsevol paraula, o un nom propi qualsevol, seguit del terme blog. l‘alternativa depèn de si interessa més veure el tractament d‘un tema per moltes persones, o com una persona va parlant de si mateix i descrivint la seva vida. En ambdós casos el cercador dóna, gairebé sempre, un gran nombre d‘entrades (centenars o milers), i el criteri que fatalment s‘imposa és el de la llengua. Descartat l‘anglès (em costa molt llegir-lo), queda l‘ampli ventall de les llengües romàniques, ben representades a la xarxa: el portuguès sobretot (el nombre de brasilers que bloguegen és impressionant), i després -en ordre de freqüència- l‘espanyol, l‘italià, el francès, el català.

Tan íntims com els antics diaris, els blogs s‘obren, tanmateix, a la lectura i a la curiositat de qualsevol estrany: navegadors (o nàufrags) de la xarxa que cerquen càlids espais de socialització, que de vegades són autors de blogs ells mateixos, que intervenen amb comentaris i dialoguen entre ells. s‘estableix, d‘aquesta manera, una conversació polifònica entre internautes i bloggers que a vegades arriba a ser tan íntima i profunda com la que existeix entre amics convencionalment presencials.

El fenomen és inquietant i revelador a la vegada, ja que demostra l‘existència i la difusió a escala planetària, d‘un únic espai de socialització en el qual les persones poden intervenir adduint la seva experiència més particular i íntima. Proposo, per a definir aquest espai comú, la fórmula de globalització dels afectes, ja que la possibilitat de cadascú de dialogar amb tothom i d‘intercanviar la pròpia intimitat amb la dels altres, genera la tendència mimètica a homologar els esquemes de representació interna de la realitat (els models identitaris). Però no es tracta de l‘odiós conformisme de massa generat per la invasió televisiva de la intimitat de la gent. Al revés, una característica molt significativa dels blogs és la seva puresa de llenguatge i sentiments, si els comparem amb la vulgaritat cada cop més agressiva de la televisió. Hom podria pensar que tenim aquí una paradoxa: com és possible que la humanitat que exhibeix la seva intimitat en la pantalla de l‘ordinador sigui molt més neta que la que exhibeix la pròpria vida privada en la pantalla de la televisió. El misteri s‘aclareix, però, de seguida si pensem que la imatge del blog és cedida gratuïtament per un acte natural d‘amor cap a un mateix i cap als altres; la imatge televisiva, en canvi, és cedida a canvi de diners a un aparat de poder que no coneix altra regla ètica que no sigui la del èxit comercial. La vulgaritat intrínseca de la televisió no és altra cosa que la prostitució inherent a qualsevol mercat del cos (del qual la imatge es prolongació simbólica). La bifurcació de la civilització occidental entre un principi positiu, d‘enriquiment de les possibilitats expressives i creatives de la gent (l‘ús personal d‘internet), i un principi negatiu, de contaminació psíquica de la humanitat (l‘ús comercial de la televisió), mitjançant la mateixa tecnologia, usada de manera honesta en un cas, de manera perversa en l‘altre, no podria ser més evident.

Hi ha després un altre element inquietant en aquesta nova, i crec també que revolucionària, manera d‘expressar-se i comunicar. Encara que ja no sóc tan jove com els creadors de blogs (ni de bon tros: el blogger tipus té entre 15 i 25 anys), i per tant ja no estic tan disponible com ells a una nova configuració de la meva percepció estètica, la mania de tafanejar en la quotidianitat de la gent ha deformat en certa mesura la meva manera de llegir: haig de confessar que de vegades em sorprenc a mi mateix llegint llibres vertaders i molt seriosos com si fossin uns blogs, o sigui com si estiguessin formats per successives agregacions de fragments, posats els uns al costat dels altres, dia rere dia, per l‘autor i els seus contertulians (en llenguatge internàutic, cada intervenció es diu post). La possibilitat de llegir la literatura a l‘ordinador, amb sistemes de recerca que, en un corpus molt ampli de textos, retallen i reagrupen fragments d‘obres segons criteris personals i arbitraris, promou, en efecte, aquesta nova manera de llegir (i el mateix podríem dir del zàping).

Això per una banda és absurd, perquè en una obra literària no manca mai (o almenys no hauria de mancar mai) un principi central, clar i reconeixible, d‘organització del text. Per altra banda, és veritat que algunes obres, fins i tot d‘escritors grandíssims, s‘han format sense una estratègia basada en aquest principi, i s‘han anat construint mitjançant agregacions successives i desordenades de pàgines diarístiques, curtes reflexions o mínims esbossos narratius. El Quadern gris de Josep Pla, els Cahiers de Paul Valéry, el Zibaldone de Giacomo Leopardi, en aquesta perspectiva (i amb independència de les revisions d‘autor que hagin pogut tenir), no serien extraordinaris i grandiosos blogs? Les pàgines d‘aquestes obres no es podrien llegir com una sèrie de posts elaborats curosament gairebé dia a dia per aquests grans escriptors? Quina llàstima que ningú, en la seva època, pogués dialogar amb ells i comentar els seus pensaments! I que sols s‘havien de sentir, escrivint!

*Raffaele Pinto és Professor de filologia italiana a la Universitat de Barcelona

Informacions maltractades

Lleixant a part la coentor dels capellans, qui, per escalf, traspassen veritats, durant les últimes setmanes he escoltat en els debats públics (que ací és com dir publicitats) la següent gran fal·làcia: “Es produeixen més casos de dones maltractades quantes més denúncies es fan“. s‘ha de ser imbècil i subnormal, i em quede curt, per a no veure que, lògicament, hi ha més casos (en sabem de més) perquè cada vegada hi ha més dones que ho denuncien. De fet, esta mateixa nit, l‘insuportable Canal n‘ou ha programat un debat-sainet que una veu en off ha estat anunciant durant tot el dia d‘avui reproduïnt, tal qual, esta fal·làcia. Sort que al País Valencià podem veure TV3 i tenim l‘opció de triar el programa Coses que passen, que esta nit a les 22.35 tractarà també el tema de la violència domèstica, però més seriosament.