La reunió de Zaplana amb terroristes

Després del revol mediàtic per la reunió del líder de ERC, Carod-Rovira, amb membres d‘eTA, ha aparegut la notícia que recorda que l‘actual Ministre de Treball, Eduardo Zaplana, es va reunir en el Palau de la Generalitat Valenciana amb la Taula de Diàleg de Colòmbia en l‘any 2000.

Entre els integrants d‘aquesta Taula es trobava el comandant de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), Raúl Reyes. Zaplana era aleshores el president de la Generalitat Valenciana i la trobada va anar a un alt nivell institucional. [Veure comunicat de la trobada].

En altre document de les FARC-EP [Gira per la pau] es parla d‘aquest viatge per distints països europeus.
En aquest moment, Colòmbia acabava d‘iniciar un procés de diàleg que finalment no va fructificar en un acord de pau. La tornada a les accions armades per part dels grups rebels i de l‘exèrcit colombià van modificar l‘estatus dels primers, i els EUA, la Unió Europea i el govern espanyol van procedir a incloure a les FARC-EP en la classificació d‘organitzacions considerades “terroristes”.
És lògic que internet guardi record d‘aquesta gira que la Taula de Diàleg va realitzar per diversos països. I és lògic que els governs col·laborin en les iniciatives en favor del diàleg arreu del món.

!!!!
Imatge de la reunió entre Zaplana i les FARC.

El que no té sentit és l‘esperit inquisidor i censurador dels nous “conversos”, els quals presumeixen ara de demòcrates i intenten retirar (i ho aconsegueixen) tota informació que pugue entelar la seua immaculada etiqueta. Encara que, paradoxalment, el que aconsegueixen és l‘efecte contrari.
Aznar va ser un dels iniciadors del procés de pau a Guatemala entre la guerrilla i el govern, va col·laborar amb el procés de pau a Colòmbia i va arribar fins i tot a asseure‘s en una taula amb membres d‘eTA i també amb els GRAPO. Encara que les circumstàncies que envolten a aquestes trobades és per a escriure una altra història.
I va deixar de fer-ho quan va veure que la seva victòria (electoral), la victòria de la dreta més rància, depenia més de la posició oposada. Amb l‘enemic no es parla, se li destrueix. Aquesta és la versió més bel·licista i intransigent que un govern pot adoptar en el camí de la solució d‘un conflicte violent.
I en aquesta posició es troba actualment el Partit Popular.

Desconnectat el web en el qual apareixia Zaplana amb un comadante de les FARC.

Fins fa uns dies la imatge de la trobada entre Eduardo Zaplana i la Taula de Diàleg colombiana (on, com hem dit, es trobava un membre de les FARC-EP) apareixia en una pàgina web colombiana. Aquesta pàgina va ser desconnectada després de sortir a la llum tota aquesta informació. A pesar d‘això, la web censurada és encara visible des de la historial del Google.

Font original del text | Ressó en la premsa | Censura del PP en Internet

Víctimes

La vesprada dels dissabte passat vaig ser víctima durant mitja hora d’una pel·lícula ianki sobre uns terroristes que amenaçaven al president imperial amb el virus de l‘èbola. l‘eslògan estrella dels diàlegs era el de sempre, que “Estats Units no negocia amb terroristes”, etc… Era com si en eixos moments Aznar i Bush entonaren la mateixa cantil·lena de sempre. I ep!, que no era a l‘urdaciana TV1 sinó a Telecinco on s‘havia programat, tan subtilment, que el personal recordara el missatge únic, després d’una setmana políticament tan bèstia, de què Carod-Rovira venia a ser una persona “roïna i indesitjable” perquè havia negociat amb terroristes. Em pense que els directors de campanya militar del Partit de la Propaganda telefonaren l‘irredempt Berlusconi per tal que durant la migdiada del passat dissabte es programara esta cinematogràfica caguerà en floretes i que tota la ciutadania ibèrica se l‘engolira.

d‘altra banda, i parlant de cinema, la nit del mateix dissabte es celebrà la cerimònia dels premis de l‘academia de Cine espanyola, amb l‘entrega dels premis Goya, marcats pel rebombori que havia orquestrat el PP per la nominació del documental “La pelota vasca. La piel contra la piedra”, de Julio Medem. Després de llegir la carta oberta del director basc, em quedà molt més clar del que ja ho tenia: que les víctimes del terrorisme no són nomès els assassinats d‘eTA sinó que també el pateixen els qui tracten de fer de la paraula un pont per a l‘enteniment i la concòrdia, que també són víctimes els qui tracten d‘establir el diàleg entre totes les parts confrontades. De tot açò, allò resulta més dur i inhumà és que fora la pròpia Associació de Víctimes del Terrorisme (l’AVT) la que tenia que fer la feina bruta del PP i executar l‘encàrrec d‘assetjar al director basc. Quan les víctimes comencen a ser botxins…

Del vel al boç

França ha aprovat finalment la llei per la qual es prohibeix el vel islàmic en les escoles, en contra de milions de francesos musulmans. Fins it tot hi ha qui ha afirmat que “es comença pel vel i després es demana la piscina municipal en hores separades per a homes i dones”. No puc, però, estar d‘acord amb aquest comparació tan simplificada i rotunda. Perquè això és com dir que “es comença fumant porros i s‘acaba injectant heroïna”. Si acceptem que la religió i les creences col·lectives, com la ideologia, com l‘art, forma part de l‘expressió cultural dels pobles i de les persones, hem de saber veure, també, sense vels que ens enceguen, que la prohibició d‘una determinada vestimenta (que també és, en sí mateixa, llibertat d‘expressió), retalla drets fonamentals dels col·lectius que la porten. De la mateixa manera, doncs, es podria rebatre que “ara es comença per la prohibició del vel i s‘acaba prohibint qualsevol samarreta del Marilyn Manson”. Fraudulenta i fingida, la pretesa seguretat nacional (que, com Estats Units, també França posa damunt de la taula amb aquestes prohibicions), moltes vegades ha servit per a executar accions paral·leles de govern, per a la majoria immorals, amb total impunitat. Tant si el que està buscant el govern francès és una reducció de les xifres de la delinqüència per religió o creença, com si és un enfortiment de la unitat nacional embafant-se amb un excès de laicisme, l‘ús de la prohibició com a ferramenta jurídica per a assolir aquestos objectius es manifesta èticament invàl·lida. Si calguès, seria jo el primer en defensar la construcció d‘una vertadera autopista moral per la qual pugueren circul·lar tots, però no es pot legislar sense atendre les vivències comunitàries dels pobles.No es pot obligar a les cultures minoritàries i minoritzades a conduir per un carril més estret que les altres. No veig gens saludable la transformació del vel en boç.

França diu “sí” al vel. Al seu.

França ha aprovat finalment la llei per la qual es prohibeix, entre d‘altres símbols religiosos, el vel islàmic en els centres educatius. El govern i l‘oposició han votat, per tant, en contra de les reivindicacions de milions de ciutadans musulmans. El Col·lectiu J. B. Boix escriu avui, al diari l‘avui, que “es comença pel vel i després es demana que la piscina municipal obri en hores separades per a homes i dones“. Un moment… No puc estar d‘acord amb aquest afirmació tan simplificada i rotunda. Perquè això és com dir que “es comença fumant porros i s‘acaba injectant heroïna”. m‘explicaré.

Si acceptem que la religió i les creences col·lectives, com la ideologia, com l‘art, forma part de l‘expressió cultural dels pobles i de les persones, hem de saber veure també, sense vels que ens enceguen, que la prohibició d‘una determinada vestimenta (que també és, en sí mateixa, llibertat d‘expressió), retalla drets fonamentals dels col·lectius que la porten. De la mateixa manera, doncs, es podria rebatre l‘afirmació del Col·lectiu J.B. Boix asseverant que “ara es comença per la prohibició del vel i s‘acaba prohibint qualsevol samarreta del Marilyn Manson“. Perquè, de fet, ara, els musulmans francesos, amb els mateixos arguments, tant els morals com els cívics i legals, estarien en el dret d‘exigir la prohibició d‘aquestes samarretes roqueres; tant perquè podrien tornar-se en contra del seu civisme i de la seua religió, com perquè poden amenaçar el seu dret a sentir-se segurs, per crear malestar social, per provocar violència, etcètera. Siguem clars: no és el mateix dur el vel (sempre i quan la dona hi estigue totalment d‘acord, és clar, i ben segura de les seues creences), no és al mateix això que canviar les lleis més cíviques d‘un estat per a adaptarles a les més incíviques d‘una cultura diferent, com és el cas de l‘esmentada separació dels sexes en espais públics. l‘afirmació del Col·lectiu J.B. Boix amaga, per tant, una greu fal·làcia.

Sempre sense imposicions d‘importació“, afegeix finalment aquest col·lectiu. Possiblement perquè en la seua concepció de cultura pesa més la idea de que les cultures són un mercat que cal protegir i no uns valors que ens poden enriquir. Les cultures són més que un mercat. I, si de cas, la única cultura de la qual caldria protegir-se, per invasiva, massiva, uniformada i global, seria de la nordamericana, i no de les invadides i cada vegada més agredides, com és el cas de la àrab i/o musulmana. Moltes vegades fraudulenta i fingida, la pretesa seguretat nacional (que, com Estats Units, també França posa damunt de la taula amb aquestes prohibicions), ha servit per a executar accions paral·leles de govern, per a la majoria immorals, amb total impunitat. Ningú no pot censurar o condemnar a l‘altre perquè ningú coneix perfectament a l‘altre.

Tant si el que està buscant el govern francès és una reducció de les xifres de la delinqüència motivades per religió o creença, com si és un enfortiment de la unitat nacional embafant-se amb un excès de laicisme, l‘ús de la prohibició com a ferramenta jurídica per a assolir aquestos objectius es manifesta èticament invàl·lida.

Si calguès, seria jo el primer en defensar la construcció d‘una vertadera autopista moral per la qual pugueren circul·lar tots, però no es pot legislar sense fer cas de les vivències comunitàries dels pobles (i d‘açò, perquè ho hem patit, en sabem molt nosaltres, no?). Integrar les cultures diferents no significa obligar-les a conduir per un carril més estret que les altres. I que no acaben de funcionar les polítiques d‘integració no significa que no puguen funcionar; simplement significa que no s‘han aplicat com toca. Un exemple senzill… Que pensaria el Col·lectiu J.B. Boix si als castellonencs o als alcoians els prohibiren anar pel carrer amb una samarreta del Barça al·legant que provoca violència? Quina gràcia, no? En tot cas, el efecte de les prohibicions no és nomès la repressió immediata sinó les conseqüències a llarg termini. Qui continua pensant que no existeix una evident agressió contra els món àrab, siga o no islàmic? Que la croada siga premeditada o no és un altre debat, però el fet inqüestionable és que tant amb les successives ocupacions preventives de territoris a Palestina, a Afganistan, Iraq, (…), com amb tot aquest sac de intervencions jurídiques, també preventives, de França, la víctima és la mateixa. Un símptoma més de què la situació no millora gens són les recents i massives manifestacions a Egipte, un país que fins ara havia estat, en aquest concert, un espectador silenciós.

La mamella

Res com un pit, una mamella, per a distraure al personal, encara que siga molla i lletja. I això és com tot. Hi ha armes que donen la volta al món i aprofiten per a justificar guerres, i hi ha pits que també la donen, redolant com una lluna, per tal que molta gent oblide per fi les armes i les guerres, que no són gens boniques i, ai, ens fan tant i tant de mal….! l‘efebeí i la cia hauran d‘investigar ara, en profunditat, amb pèls i senyals, qui li va dir a la Janet Jackson que mullara en el supertassó el seu Pit de Distracció Massiva (PDM). Em referesc a la polèmica suscitada per la cantant durant la Superbowl americana, en la qual va exhibir la supermamella dreta davant de mil·lers d’espectadors.Ara, si cal, cridaran fins i tot al senyor Gil Grissom, el famòs investigador del C.S.I. Las Vegas, per a descobrir com collons o, millor dit, com mamelles, la germaneta del Michael Jackson es penjà del mugrò un artefacte d‘argent com el que les càmeres exhibiren amb tota mena de detalls. Molt em pense que la setmana passada, José Maria Aznar telefonà George Bush per a recordar-li que a Espanya existeixen antecedents interessants i, per tant, pits històrics que entretenen i despisten d‘una forma brutal; de fet, el presidente del gobierno li posà com a exemple l‘espectacle sensacional d’una italiana contundent com és la Sabrina, qui fa ja uns quants caps d‘any va fer el mateix en la TV1. En fi, que mentre es parla d‘açò no es parla d‘una altra cosa. O sí? Doncs sí que es parla. Perquè, mentre el puritanisme ianqui li posa el seu particular vel moral a unes mamelles, a Espanya els bisbes, per a fer-se publicitat, es van aprofitar de l’estat d’excepció contra el terrorisme domèstic; de la mateixa manera en què Aznar intenta fer-se-la quan no parla de res més que de terrorisme. I és que els terroristes tenen avui grans anunciants en la premsa diària. Sembla com si tots mamaren de la mateixa mamella.

l‘èxit

Tu pots anar fent tranquilament la teua pròpia campanya electoral que jo, mentrestrant, els distrauré, per una altra banda, fent-te la campanya militar“. Aquesta és, en general, la tàctica, infantil però efectiva, de l‘ultradreta genovesa per a endur-se una altra vegada la majoria absolutista en el parlamento. “Tu corre, fuig, que jo els donaré guerra; però quan arribes canta por mi y por todos mis compañeros“. Mentre Aznar fa d’skinhead (com tan il·lustrativament mostraven ahir els guinyols del Canal Plus), un paper que li encanta i amb el qual s‘identifica cada vegada més…; doncs mentre açò passa, Rajoy es dedica a passejar-se plàcidament i impertorbable per la pieldetoro exhibint, amb tot l‘assossec i tota la calma al seu abast, el seu programa electoral. Com si de dos partits es tractara, Aznar fa el paper d‘ultradretà des de la presidència, mentre Rajoy el fa d‘ultramoderat des de la candidatura. Ultres, al capdavall, tots dos. Total…, que Aznar se‘n va, i li és igual dir figues que panses. I la conclusió de què tornen a guanyar per majoria absolutista és evident: que també a molta gent li és igual figues que panses; i és aquest, i no cap altre, l‘únic èxit d‘aznar.