Oració

La meva vida és un mur. l‘aixeco entre tu i jo per a no veure‘t mai, per a no oirte mai, per a no tocar-te, no olorar-te, no voler-te, per a odiar-te tot sol, per a tancar la teua memòria, per tal que no em dones pena, perquè el teu dolor, la teua tristesa i la teua mort siguin solament teues, encara que te les regale jo, i perquè la teua sang no es barrege mai amb la meua quan arrasse els teus camps i ocupe les teues terres. t‘avise. Vés amb compte. Tinc en les meves mans el virus d‘una epidèmia molt pitjor que la fam en el món: aixecar murs. Sóc especialista, professional: la meua fe és un mur. La meua lluita és contra la paraula i el meu objectiu és edificar, rajola a rajola, el silenci més alt. La meua vida és un mur, la vida dels meus fills, dels meus germans, de la meua dona, la vida del meu poble és un mur. Si vols dir alguna cosa, emplena aquest formulari que es diu mass media. I no tinc por, perquè també la meua por és un mur. Déu és el meu protector i em fa lliure: tindré per això una casella preparada per a totes les preguntes que em vulgues fer. El meu nom és Herzl.

Inhumans

El Departament d‘estat dels EUA ha denunciat en el seu Informe Anual sobre Drets Humans que els maltractaments a les dones, el tràfic de prostitutes i les discriminacions salarials entre sexes continuen sent un problema en Espanya. En primer lloc em pregunte: i per què açò li importa ara i no abans al govern dels Estats Units? I segon: què fan els ianquis denunciant violacions de drets humans que es produeixen en uns altres estats del món quan, per posar un exemple, els propis EUA no han abolit encara la pena de mort? Per no parlar ja de Guantànamo! La hipocresia és més gran encara: en els EUA, les dones pateixen abusos físics cada 9 segons, i per si no m‘entenen, ho diré també en anglès: “A woman is physically abused every 9 seconds“.

Quan veig que els Estats Units fan aquesta mena d‘informes pels drets humans, no sé si riure o plorar. Imagine que, com que a Espanya hi ha dos terrorismes contundents, el d‘eTA i el domèstic, és possible que l‘imperi s‘estiga plantejant ara una ocupació de la piel de toro a l‘estil Bush: “si en la muntanya hi ha incendis, tallarem els arbres; així no hi haurà incendis”. No sap l‘imbècil, ni sembla que l‘interessa saber-ho, que quan més gran és el desert, més força té el foc. I el silenci.

Estan malalts, cada dia pitjor. I no ho saben.

La gràcia en el cul

Amb la publicitat que el PP i els seus mitjans de comunicacio li han donat a ETA durant aquestos dies, José María Aznar s‘ha comportat com si fos un terrorista més… Ho sent, no volia dir estrictament això; el que volia dir és que José Maria Aznar també és un terrorista, perquè provoca terror… No, no, perdó, perdó, en veritat el que volia dir que és que José Maria Aznar, com Bush i Blair, hauria de ser jutjat per mentider i genocida. No perdó, ho retire. No volia dir exactament això… Ho sent. És que he patit un lapsus… No, no era un lapsus, no, realment era una resposta a una provocació seua… No, no, quin cap el meu, en realitat era només una broma… En fi. No res. No facen cas. Que conste com si foren paraules no dites.

Contenció

Tu no ho saps.
Ni tampoc necessites saber-ho.
Que t‘estime.

Ni tan sols hauries de saber que et desitge.
Que et vull
i et reclame.
Tots els dies.
Totes les nits.
No ho saps. No ho saps tant
com em dol ara.
Ja.
No ho saps
ni ho sabràs mai.

Abans moriria que dir-te el meu nom,
la carícia.

Sense saber-se dura
així
el meu amor.

I tu
sense saber-ho.

I jo
sense tu.

Corea del Nord i Angola

Si totes les tropes espanyoles en Iraq (1.300 soldats, diuen) hagueren mort en combat, seria la notícia més important del dia. Però sembla que 3.000 víctimes en Corea del Nord no són tan importants com per a ser el principal titular de les portades. I és que no arriben ni tan sols als titulars d‘internacional les 5.000 famílies que han estat desallotjades en Angola durant els últims anys:

En els últims anys, milers de famílies que vivien en la capital d‘angola, Luanda, han estat expulsades de les seues cases. Si no s‘actua ara, hi poden haver més desallotjaments, no solament a Luanda sinó en tot el país.Durant la llarga guerra civil d‘angola, Luanda es va convertir en llar de centenars de milers de desplaçats interns. Moltes d‘aquestes famílies, a causa de la falta d‘habitatges, es van veure obligades a construir les seues pròpies cases en qualsevol parcel·la de terra disponible. No obstant això, la fi de la guerra ha conduït a un augment de la pressió sobre terrenys de primera qualitat per part d‘elits locals i empreses internacionals.

En els últims anys aquestes pressions han propiciat el desallotjament forçat dels seus habitatges de més de 5.000 famílies. Aquestos desallotjaments han estat violents en molts casos. A cap de les famílies se li ha ofert una indemnització; només a algunes se‘ls ha ofert un allotjament alternatiu. La majoria s‘han vist obligades a viure en tendes de campanya o en cases allunyades dels seus llocs de treball o escoles.

Cal posar fi a aquests desallotjaments forçosos.

l‘assemblea Nacional d‘angola es disposa a debatre una Constitució revisada. És imprescindible que el dret a no ser desallotjat per la força i el dret a un habitatge adequat es consagren en aquesta nova Constitució, i que s‘aproven lleis sobre la terra i altres disposicions legals pertinents per a protegir aquestos drets.

Llegir +

Aigües

Aigües amb la conciència amb què escrius.
Que la teua violència no sap ja existir
perquè tota causa l‘hem proclamada la més pura i justa si no
sublim.
Aigües amb tu, enemic,
que de l‘amor i de l‘odi
m‘has exhibit romanticismes de flor o florida
pena.
Aigües amb mi,
amb mi, l‘estimat
adversari
que una altra nit ha volgut saber morir-se
sense aconseguir-ho i, encara més,
sense saber-ho.
Aigües amb la tristesa
i més aigües encara
amb l‘alegria
aigües, aigües
que són fa molts anys
un joc d‘infants
a un pati vell
que tampoc es deixa ja inventar.

Campanya militar

El diari La Razón publica avui aquesta portada:

Val. Ja que la llibertat d‘expressió queda reduïda a això.
Continuem:

Què era el Pacte Antiterrorista? O és que era un Pacte Terrorista?

Recomane l’article d‘antoni Segura avui en “El Periòdico”, on molt encertadament escriu: “El comunicat d‘eTA persegueix un objectiu clar i contundent. Tancar qualsevol possibilitat de canvi polític després del 14 de març i assegurar-se que el model del tripartit català no es convertirà en un referent alternatiu al model d‘estat i de política del PP. La càrrega de profunditat llançada per ETA apunta directament al Govern de Catalunya, ja que es podia erigir en el referent d‘una nova forma de fer política basada en el pacte, el consens i el diàleg entre forces polítiques diferents però disposades a entendre‘s per fer possible un model de convivència i d‘encaix de les nacionalitats històriques a l‘estat espanyol diferent del que defensa el PP.

La reunió de Zaplana amb terroristes

Després del revol mediàtic per la reunió del líder de ERC, Carod-Rovira, amb membres d‘eTA, ha aparegut la notícia que recorda que l‘actual Ministre de Treball, Eduardo Zaplana, es va reunir en el Palau de la Generalitat Valenciana amb la Taula de Diàleg de Colòmbia en l‘any 2000.

Entre els integrants d‘aquesta Taula es trobava el comandant de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), Raúl Reyes. Zaplana era aleshores el president de la Generalitat Valenciana i la trobada va anar a un alt nivell institucional. [Veure comunicat de la trobada].

En altre document de les FARC-EP [Gira per la pau] es parla d‘aquest viatge per distints països europeus.
En aquest moment, Colòmbia acabava d‘iniciar un procés de diàleg que finalment no va fructificar en un acord de pau. La tornada a les accions armades per part dels grups rebels i de l‘exèrcit colombià van modificar l‘estatus dels primers, i els EUA, la Unió Europea i el govern espanyol van procedir a incloure a les FARC-EP en la classificació d‘organitzacions considerades “terroristes”.
És lògic que internet guardi record d‘aquesta gira que la Taula de Diàleg va realitzar per diversos països. I és lògic que els governs col·laborin en les iniciatives en favor del diàleg arreu del món.

!!!!
Imatge de la reunió entre Zaplana i les FARC.

El que no té sentit és l‘esperit inquisidor i censurador dels nous “conversos”, els quals presumeixen ara de demòcrates i intenten retirar (i ho aconsegueixen) tota informació que pugue entelar la seua immaculada etiqueta. Encara que, paradoxalment, el que aconsegueixen és l‘efecte contrari.
Aznar va ser un dels iniciadors del procés de pau a Guatemala entre la guerrilla i el govern, va col·laborar amb el procés de pau a Colòmbia i va arribar fins i tot a asseure‘s en una taula amb membres d‘eTA i també amb els GRAPO. Encara que les circumstàncies que envolten a aquestes trobades és per a escriure una altra història.
I va deixar de fer-ho quan va veure que la seva victòria (electoral), la victòria de la dreta més rància, depenia més de la posició oposada. Amb l‘enemic no es parla, se li destrueix. Aquesta és la versió més bel·licista i intransigent que un govern pot adoptar en el camí de la solució d‘un conflicte violent.
I en aquesta posició es troba actualment el Partit Popular.

Desconnectat el web en el qual apareixia Zaplana amb un comadante de les FARC.

Fins fa uns dies la imatge de la trobada entre Eduardo Zaplana i la Taula de Diàleg colombiana (on, com hem dit, es trobava un membre de les FARC-EP) apareixia en una pàgina web colombiana. Aquesta pàgina va ser desconnectada després de sortir a la llum tota aquesta informació. A pesar d‘això, la web censurada és encara visible des de la historial del Google.

Font original del text | Ressó en la premsa | Censura del PP en Internet

Víctimes

La vesprada dels dissabte passat vaig ser víctima durant mitja hora d’una pel·lícula ianki sobre uns terroristes que amenaçaven al president imperial amb el virus de l‘èbola. l‘eslògan estrella dels diàlegs era el de sempre, que “Estats Units no negocia amb terroristes”, etc… Era com si en eixos moments Aznar i Bush entonaren la mateixa cantil·lena de sempre. I ep!, que no era a l‘urdaciana TV1 sinó a Telecinco on s‘havia programat, tan subtilment, que el personal recordara el missatge únic, després d’una setmana políticament tan bèstia, de què Carod-Rovira venia a ser una persona “roïna i indesitjable” perquè havia negociat amb terroristes. Em pense que els directors de campanya militar del Partit de la Propaganda telefonaren l‘irredempt Berlusconi per tal que durant la migdiada del passat dissabte es programara esta cinematogràfica caguerà en floretes i que tota la ciutadania ibèrica se l‘engolira.

d‘altra banda, i parlant de cinema, la nit del mateix dissabte es celebrà la cerimònia dels premis de l‘academia de Cine espanyola, amb l‘entrega dels premis Goya, marcats pel rebombori que havia orquestrat el PP per la nominació del documental “La pelota vasca. La piel contra la piedra”, de Julio Medem. Després de llegir la carta oberta del director basc, em quedà molt més clar del que ja ho tenia: que les víctimes del terrorisme no són nomès els assassinats d‘eTA sinó que també el pateixen els qui tracten de fer de la paraula un pont per a l‘enteniment i la concòrdia, que també són víctimes els qui tracten d‘establir el diàleg entre totes les parts confrontades. De tot açò, allò resulta més dur i inhumà és que fora la pròpia Associació de Víctimes del Terrorisme (l’AVT) la que tenia que fer la feina bruta del PP i executar l‘encàrrec d‘assetjar al director basc. Quan les víctimes comencen a ser botxins…