Jornada inútil

Dies en els que dormir no és una solució, en els que el desig no és una solució, en els que l‘abandó no és una solució. Hi ha dies així, como el d‘avui, sense pena ni glòria, en què les solucions són mans de fang i no aprofiten per a res. Em quedaria així, immòbil i pacient, literalment de pedra, fent de la perplexitat una verge sublim, sorprenent-me, idiota, de saber contemplar un arbre, estúpid d‘esbrinar quina és la fondària d‘un didal, pell adorable i senzillament immutable al pas de les hores. Hi ha dies, en fi, sense solució. Dies que cal esperar a què passen, a què passe alguna cosa indiferentment, prescindible. Potser és la flora intestinal, que es marceix, o que de vegades l‘amor és una creença sentimentalment inviable, deteriorada, en perill d‘extinció.

Imparables

És una llàstima, perquè veig que en els papers públics, d’imparable només hi ha una cosa, i no és la poesia. Són els poetes. m‘he comprat el llibre d‘un imparable. No m‘entusiasma, però pense que és un bon poeta. En tot cas, la seua poesia, crec, no necessitava una marca corporativa.

O sí?

Notícies eslògan

Com era d‘esperar, i no serà l‘última, a la primera de canvi han demanat el cap i el coll del conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Carod Rovira, concretament dilluns passat, quan un periòdic espanyol ultradretà descobria per a l‘opinió pública l‘existència d‘una reunió secreta entre el dirigent d‘Esquerra Republicana de Catalunya i ETA. Evidentment, la notícia s‘ha de posar en quarantena, perquè és inseparable de la cojuntura actual, de la precampanya electoral que es viu ja com una autèntica campanya militar reblerta de notícies bala i tota una artilleria d‘eslògans. Malgrat que Carod ha afirmat que no es reunia en representació de cap govern i que tractava de dialogar per a buscar la pau, cosa lloable si bé un punt arriscat, l‘únic error comès per Carod és no haver comunicat a la resta del govern tripartit català l‘existència de l‘esmentada reunió. També fa poc de temps, representants del PP i del PSOE es van reunir amb la cúpula del grup armat; que no siguen ara tan hipòcrites. ¿O és que buscar la pau és patrimoni del bipartit espanyol? En fi.
Recentment, s‘explicava des d‘ací que l‘extremada confrontació de la dreta d‘Espanya amb la d‘Euskadi i també la violència verbal del govern de l‘Estat (liderades pel ministre Eduardo Zaplana) contra el nou tripartit català, pretenen la marginació del debat social i, per tant, ometre descaradament aquelles parts dels programes dels partits referides a sanitat, educació i cultura. Però no solament això. La notícia sobre aquesta reunió secreta es publicà un dia després de que el secretari nordamericà d‘Estat de EEUU, Colin Powell, admetia la possibilitat de què Iraq no tinguès armes de destrucció massiva, l‘argument que el president del govern espanyol, José Maria Aznar, emprà per anar a la guerra. ¿Una casualitat? Parlem de dimissions?

Dubte i poder

Sovint, hom considera mínimament intel·ligent una persona quan aquesta, malgrat que pensa, creu i està absolutament convençuda de què és una “bona persona” en relació al seu proïsme, està en canvi capacitada per a sospitar, intuir i detectar que en realitat podria no estar comportant-se com a “bona persona” i, d‘acord amb aquesta sospita, aconsegueix posseir la innata facultat de demostrar, i fins i tot sentir, tot el contrari, és a dir, que no és una “bona persona”. I aquesta intel·ligència es confirma quan, malgrat que el seu proïsme insisteix a convencer-lo de què sí que ho és, de “bona persona”, ell ja ha superat la fase que l‘emmenà a la meditada conclusió de què no era una “bona persona”. Aleshores es prepara per a dubtar. I, de fet, dubta. Em referesc a la majoria dels éssers humans, i també a alguna que altra espècie animal. L‘empresa capitalista actual, les empreses on treballem, tracten d‘anihilar com siga tota possibilitat de dubte. L‘empresa és, sempre i en tot, una presa de decisions òptimes. I si el dubte apareix, ha de durar el temps mínim possible i, per descomptat, amb un efecte productiu excel·lent. Aquest camí cap al món sagrat de la decisió, que mena a l‘Absolut del cost d‘oportunitat i, per tant, a l‘anihilició i posterior extinció del dubte, de qualsevol dubte, ens transforma a les persones, no ja en màquines, sinó en els botons de les màquines. És el dubte, com el riure, allò que des de sempre ens ha fet i ens fa humans. Els ordinadors no dubten; s‘executen, o bé es paralitzen fins al moment de l‘execució de les ordres aplicades, o bé, finalment, es queden penjats. Però no dubten. Per tal de no convertir-nos en computadores hauríem de recuperar el poder de dubtar, el nostre poder de dubtar. Per tal de prevenir, almenys, que dubten per nosaltres.

Encenalls de poca llenya

Llegisc l‘encenall que perpetra Alfons Quintà a l‘avui al voltant de la figura de Norberto Bobbio i trobe, una vegada més, en els seus escrits periodístics (si és que mereixen aquest nom), la falta d‘arguments i seriositat a l‘hora de parlar d‘ideologies. Ja ens té acostumats aquest home a trobar sempre algun element d‘actualitat que puga justificar el seu odi a tot allò que flaira a esquerra, encara que siga un funeral, com és el cas. No importa massa, tampoc. És un més de tots aqueixos liberals de la dreta ibèrica, catalans o espanyols (és igual, vaig prenent nota de què la globalització neoliberal els toca a molts com si fos aigua baptismal) que solen meravellar-se quan es troben d‘acord amb certes idees del presumpte adversari. Però clar, és que és Bobbio, un pensador! I a més un filòsof que és, no un socialdemòcrata, sinó un liberalsocialista! No acusaven d‘això a Pasqual Maragall i a Felipe Gonzalez, de ser socialistes massa liberals? I ara Quintà celebra el liberalisme socialista? Vinga, va, en què quedem, doncs? Com a propagandista, Quintà acaba amollant la consigna de què “ara, en efecte, a l‘europa continental és difícil trobar la passió liberal, és a dir, per la llibertat, que caracteritzà Bobbio“… Però si, després de la caiguda del mur, a Europa hem aconseguit ser més liberals que mai!!! El que vull dir és que identifica, per tant, liberalisme i llibertat, una cosa que Bobbio, per més liberal que fos, mai hauria fet, o no ho hauria d‘aquesta manera. Si vol escriure sobre Bobbio, senyor Quintà, vinga, escriga, però amb idees i arguments. Perquè si el que vol és donar canya a l‘esquerra, no li cal aprofitar-se d‘un filòsof que vosté no sembla entendre i que, de seguir així, no entendrà mai.

Rebaixant-nos

No ho entenc. O sí, però em costa. Acabem de patir un mes de compres psicòtiques per a honorar això que en diuen Nadal. Ahir vaig veure al telenotícies de migdia gent i més gent que feia força a les portes dels comerços per a treure profit de les rebaixes. ¿És que encara tenen diners? ¿En queden, d‘euros, a les butxaques?
Llegisc les seccions d‘economia dels periòdics i, si bé tot apunta a què s‘està produïnt una reacció positiva, sembla que la cosa no acaba de remuntar. l‘atur ha augmentat, els preus de quasi tot també han augmentat i la classe mitjana es troba descapitalitzada per hipoteques, per uns sous més que congelats, pers uns salaris mínims interprofessionals de vergonya, per unes pensions que encara que pugen continuen sent lamentables, i per la pràctica (sobretot en els últims anys molt habitual) d‘una forma de vida prou despreocupada, deslligada quasi per complet d‘aquelles mentalitats dels pares o dels avis, per als quals l‘estalvi també era quasi una forma de vida.
Seré jo antic o excessivament prudent. Cadascú és com és, pura tautologia. Però clar, em pose davant de la caixa tonta, més tonta ara que mai (supose que és un procès degeneratiu), i contemple totes aqueixes persones atacades per un desig incontrolable de trobar aquest mes alguna cosa molt més barata que en els mesos anteriors. He intercanviat impressions amb un amic que treballa en el gremi de la banca, i m‘ha comentat que ara no és com abans, i que les targetes suporten ara tota una enginyeria financera que possibilita aquest consumisme. ¿Petarà? No crec, però si que és possible que si no es fomenten algunes polítiques dirigides a l‘estalvi, tant l‘Estat com els ciutadans podrien perdre molta competivitat en relació amb la resta de païssos europeus.

Quin és el nacionalisme exloent?

El president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra retirava ahir (i solament unes hores després d‘haver-la proposada), la polèmica per la qual instava el PSOE a incloure en el seu programa el compromís de procurar eliminar els partits nacionalistes del Congrés. Ibarra exigia que qualsevol partit tingués l‘obligació d‘obtenir el 5% del total del cens estatal per poder optar a un escó. Pensava que mai de la vida coincidiria la meua opinió –i tot siga dit: d‘una forma molt tangencial– amb la de Rajoy en algun aspecte polític, però si be és molt evident el conflicte dels socialistes, hauré d‘explicar-la per tal que ningú siga dut a confusió: el PSOE té un greu problema intern que rau en perspectives radicalment confrontades sobre com s‘ha d‘organitzar l‘estat. Si ha decidit ser un, gran i lliure el PSOE serà centralista o no serà; però si finalment els federalistes guanyen la batalla, el partit socialista camina cap a l’escissió, i benvinguda siga. Perquè a veure, ¿ara li diuen pluralisme a tenir dos partits polítics i dos ideologies, si no més, dins d‘un mateix partit? Per més que Zapatero intente dir que “aquí no ha pasado nada”, la cosa passa. En les pantalles de televisió pot aparentar que tot són roses i més floretes, però Maragall i Ibarra-Bono són dos partits, no un. Posats ja a excloure, i fent el joc de paraules: ¿per què el PSOE, que és tan progre, no exclou del seu partit els espanyolistes excloents?

Valencians idiotes

Em bull la sang cada vegada que agafe l‘A-7, l‘Autopista del Mediterrani, però no únicament per les desproporcionades tarifes que hem de pagar cada vegada que l‘agafem, una monumental estafa, sinó per la tarifa mateixa, pel pagament al qual ens obliguen quan ja fa anys i anys que tota la infraestructura està molt més que pagada. Aumar continua tenint la concessió de les autopistes de Tarragona-València, València-Alacant i Sevilla-Cadis. I el cas valencià és per a plorar. L‘any 1997 es va posar a la venda la idea de què signar una nova concessió reduiria els preus dels peatges, quan en realitat, any rere any, les tarifes no han fet sinó pujar. I dic que es va vendre la idea perquè la intenció d‘Aumar ja era la d‘abaixar-los, per a fomentar -deien- la circul·lació de vehicles. L‘objectiu, doncs, era comercial. Fa poc, en un viatge de Castelló al Priorat (eixida de Salou), vaig haver d‘amollar 22 euros, més de tres mil pessetes de les d‘abans. Què els sembla? Que jo sàpiga, només Esquerra Republicana del País Valencià i d‘Esquerra Unida van denunciar l‘actuació de l‘expresident Zaplana en aquesta matèria, qui des de març de 1996 disposava, per manament de les Corts, de 2 anys per negociar l‘alliberament del peatge de l‘A-7 valenciana. En canvi, Foment i Aumar firmaven poc després uns acords que prorrogaven la concessió del 2006 al 2021 a canvi d‘una rebaixa del 38% en els peatges, que en realitat en el 2001 només fou del 9%. El resultat es que, actualment, si vosté vol travessar el País Valenciá de nord a Sud li costarà si fa no fa uns 50 euros. I estem en les de sempre… És més fàcil i barat anar a Madrid o a Galícia que a Barcelona o Alacant. Personalment, comence a pensar que als valencians ens agrada que ens furten els diners, que ens agrada patir i ser així d‘idiotes.