l‘ull de l‘huracà (…amb ulleres de sol)

Allò que, per part d‘un empresari insatisfet, semblava una venjança més o menys local i, en principi, sense més pretensions que el de fer una miqueta de mal, i prou, s‘ha convertit ja en un conflicte imparable que comença a esquitxar a tot el PP, si bé és possible que l‘atac vinguès des de dins del propi partit. L‘empresari en qüestió, Vicente Vilar, fart, cansat de tantes desqualificacions per part del net del Pantorrilles, és a dir, del president de la Diputació Provincial de Castelló, Carlos Fabra (res a veure amb Pompeu, ni de lluny), ha decidit tirar endavant els processos judicials, passe el que passe, tot i estar també tacat, i encara que la cosa dure una eternitat. Fabra ha estat acusat de delictes contra l‘administració Pública. Bàsicament, la presumpció implica que el sherif del condado (nom amb què era conegut popularment) tractava, a canvi de diners, de convèncer els ministres i al president del Govern, per tal que els tècnics agilitzaren els permissos d‘exportació dels productes de l‘empresari de la Plana. Si finalment es confirma que es açò cert i la justícia dictamina a favor de l‘empresari, tot el govern central patirà les conseqüències… O no? Em sembla, però, que estem encara a l‘inici d‘un llarg etcètera de corrupcions que a poc a poc aniran descobrint-se. ¿Quants empresaris poden estar ara en la mateixa situació que l‘actual denunciant, callant per por? Si la justícia li dona la raó a l‘empresari, significaria que l‘impost revolucionari no és paga únicament a Euskadi. També es paga a les comarques de Castelló. Bé, en aquest cas l‘impost caldria adjectivar-lo a l‘inrevès: contrarrevolucionari.

Útil i amable

Es possible que Catalunya, algun dia, qui sap si alguna nit, puga assolir "una llengua útil en un país amable". Però el català, al País Valencià i a les Illes, de seguir així, no passarà de ser una "llengua amable en un país inútil", si bé continuarà sent molt, molt, però que molt útil per a Madrid. "Una llengua útil en un país amable" és l’eslògan que llançà ahir el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, per a explicar el model que defensarà per fomentar l‘ús social del català. És efectista l‘oració, certament, sona magnífica, com tots els eslògans, o quasi tots. A banda de la recuperació d‘això tan boiròs anomenat "bilingüisme passiu" (qui m‘ho pot explicar bé, per favor!?), no negaré que m‘ha sorprés que siga un mallorquí, Antoni Mir, l‘escollit com a responsable de Política Lingüística, qui, en paraules de Carod, per la seva condició de mallorquí, permet "de forma gràfica estalviar discursos sobre la unitat de la llengua catalana". És només un gest, i dubte que això tinga efectes polítics contundents fora de les fronteres autonòmiques de Catalunya. Personalment, ja que ni a les Illes ni tampoc al País Valencià podem gaudir (de moment) d‘un govern tan ben tripartit, m‘agradaria que el triunvirat del meu nord lingüístic fora capaç de fer, almenys una vegada (no cal tres), alguna cosa útil i amable per la unitat de la llengua, molt més enllà del simple i poc imaginatiu anomenament d‘un responsable de Política Lingüística amb un acta de naixement a l‘extrarradi nacional. ¿O la unitat de la llengua també és tripartita? Escolte, de vegades, com encara els socialistes valencians s‘omplen la boca per l‘execució, en els anys vuitanta, de la llei de normalització lingüística, quan no era més que un procès socialment inevitable que ells no van fer més que no evitar. Efectivament: l‘executaren, però a cadena perpètua. En aquest sentit, no van ser molt amables i, menys encara, útils.

Jornada inútil

Dies en els que dormir no és una solució, en els que el desig no és una solució, en els que l‘abandó no és una solució. Hi ha dies així, como el d‘avui, sense pena ni glòria, en què les solucions són mans de fang i no aprofiten per a res. Em quedaria així, immòbil i pacient, literalment de pedra, fent de la perplexitat una verge sublim, sorprenent-me, idiota, de saber contemplar un arbre, estúpid d‘esbrinar quina és la fondària d‘un didal, pell adorable i senzillament immutable al pas de les hores. Hi ha dies, en fi, sense solució. Dies que cal esperar a què passen, a què passe alguna cosa indiferentment, prescindible. Potser és la flora intestinal, que es marceix, o que de vegades l‘amor és una creença sentimentalment inviable, deteriorada, en perill d‘extinció.

Imparables

És una llàstima, perquè veig que en els papers públics, d’imparable només hi ha una cosa, i no és la poesia. Són els poetes. m‘he comprat el llibre d‘un imparable. No m‘entusiasma, però pense que és un bon poeta. En tot cas, la seua poesia, crec, no necessitava una marca corporativa.

O sí?

Notícies eslògan

Com era d‘esperar, i no serà l‘última, a la primera de canvi han demanat el cap i el coll del conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Carod Rovira, concretament dilluns passat, quan un periòdic espanyol ultradretà descobria per a l‘opinió pública l‘existència d‘una reunió secreta entre el dirigent d‘Esquerra Republicana de Catalunya i ETA. Evidentment, la notícia s‘ha de posar en quarantena, perquè és inseparable de la cojuntura actual, de la precampanya electoral que es viu ja com una autèntica campanya militar reblerta de notícies bala i tota una artilleria d‘eslògans. Malgrat que Carod ha afirmat que no es reunia en representació de cap govern i que tractava de dialogar per a buscar la pau, cosa lloable si bé un punt arriscat, l‘únic error comès per Carod és no haver comunicat a la resta del govern tripartit català l‘existència de l‘esmentada reunió. També fa poc de temps, representants del PP i del PSOE es van reunir amb la cúpula del grup armat; que no siguen ara tan hipòcrites. ¿O és que buscar la pau és patrimoni del bipartit espanyol? En fi.
Recentment, s‘explicava des d‘ací que l‘extremada confrontació de la dreta d‘Espanya amb la d‘Euskadi i també la violència verbal del govern de l‘Estat (liderades pel ministre Eduardo Zaplana) contra el nou tripartit català, pretenen la marginació del debat social i, per tant, ometre descaradament aquelles parts dels programes dels partits referides a sanitat, educació i cultura. Però no solament això. La notícia sobre aquesta reunió secreta es publicà un dia després de que el secretari nordamericà d‘Estat de EEUU, Colin Powell, admetia la possibilitat de què Iraq no tinguès armes de destrucció massiva, l‘argument que el president del govern espanyol, José Maria Aznar, emprà per anar a la guerra. ¿Una casualitat? Parlem de dimissions?

Dubte i poder

Sovint, hom considera mínimament intel·ligent una persona quan aquesta, malgrat que pensa, creu i està absolutament convençuda de què és una “bona persona” en relació al seu proïsme, està en canvi capacitada per a sospitar, intuir i detectar que en realitat podria no estar comportant-se com a “bona persona” i, d‘acord amb aquesta sospita, aconsegueix posseir la innata facultat de demostrar, i fins i tot sentir, tot el contrari, és a dir, que no és una “bona persona”. I aquesta intel·ligència es confirma quan, malgrat que el seu proïsme insisteix a convencer-lo de què sí que ho és, de “bona persona”, ell ja ha superat la fase que l‘emmenà a la meditada conclusió de què no era una “bona persona”. Aleshores es prepara per a dubtar. I, de fet, dubta. Em referesc a la majoria dels éssers humans, i també a alguna que altra espècie animal. L‘empresa capitalista actual, les empreses on treballem, tracten d‘anihilar com siga tota possibilitat de dubte. L‘empresa és, sempre i en tot, una presa de decisions òptimes. I si el dubte apareix, ha de durar el temps mínim possible i, per descomptat, amb un efecte productiu excel·lent. Aquest camí cap al món sagrat de la decisió, que mena a l‘Absolut del cost d‘oportunitat i, per tant, a l‘anihilició i posterior extinció del dubte, de qualsevol dubte, ens transforma a les persones, no ja en màquines, sinó en els botons de les màquines. És el dubte, com el riure, allò que des de sempre ens ha fet i ens fa humans. Els ordinadors no dubten; s‘executen, o bé es paralitzen fins al moment de l‘execució de les ordres aplicades, o bé, finalment, es queden penjats. Però no dubten. Per tal de no convertir-nos en computadores hauríem de recuperar el poder de dubtar, el nostre poder de dubtar. Per tal de prevenir, almenys, que dubten per nosaltres.

Encenalls de poca llenya

Llegisc l‘encenall que perpetra Alfons Quintà a l‘avui al voltant de la figura de Norberto Bobbio i trobe, una vegada més, en els seus escrits periodístics (si és que mereixen aquest nom), la falta d‘arguments i seriositat a l‘hora de parlar d‘ideologies. Ja ens té acostumats aquest home a trobar sempre algun element d‘actualitat que puga justificar el seu odi a tot allò que flaira a esquerra, encara que siga un funeral, com és el cas. No importa massa, tampoc. És un més de tots aqueixos liberals de la dreta ibèrica, catalans o espanyols (és igual, vaig prenent nota de què la globalització neoliberal els toca a molts com si fos aigua baptismal) que solen meravellar-se quan es troben d‘acord amb certes idees del presumpte adversari. Però clar, és que és Bobbio, un pensador! I a més un filòsof que és, no un socialdemòcrata, sinó un liberalsocialista! No acusaven d‘això a Pasqual Maragall i a Felipe Gonzalez, de ser socialistes massa liberals? I ara Quintà celebra el liberalisme socialista? Vinga, va, en què quedem, doncs? Com a propagandista, Quintà acaba amollant la consigna de què “ara, en efecte, a l‘europa continental és difícil trobar la passió liberal, és a dir, per la llibertat, que caracteritzà Bobbio“… Però si, després de la caiguda del mur, a Europa hem aconseguit ser més liberals que mai!!! El que vull dir és que identifica, per tant, liberalisme i llibertat, una cosa que Bobbio, per més liberal que fos, mai hauria fet, o no ho hauria d‘aquesta manera. Si vol escriure sobre Bobbio, senyor Quintà, vinga, escriga, però amb idees i arguments. Perquè si el que vol és donar canya a l‘esquerra, no li cal aprofitar-se d‘un filòsof que vosté no sembla entendre i que, de seguir així, no entendrà mai.