La guerra de les suposicions

Mai ningú no havia lligat tant les mans de Catalunya a Espanya com aquest suposat independentista“. Es sorprenent. Aquesta mateixa declaració duta a titular la podria subscriure Aznar, però amb un retoc: “Mai ningú no havia lligat tant les mans d‘espanya a Catalunya com aquest suposat independentista“, i això explicaria la unitat de certs interessos entre la dreta catalana i l‘espanyola contra el govern tripartit de la Generalitat. El titular en qüestió no em fa cap gràcia, no gens, però em sembla tan polisèmic com definitori de la situació política actual. Perquè l‘expressió “aquest suposat independentista”, podría referir-se tant al dirigent d‘eRC, Josep Lluís Carod-Rovira (que és el cas), com també al president extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra i, sens dubte, al president del govern espanyol, José María Aznar. Tots ells són, a la seua manera, suposats independentistes, en el sentit pejoratiu que ací se li aplica al terme, i l‘únic esquelet que podrien trencar, de seguir així, és el dels ciutadans, que no poden viure de tantes suposicions sinó de fets. Hem arribat ja al punt en el qual el concepte d‘independentisme o d‘autodeterminació s‘ha buidat tant, l‘han suposat tant i l‘han extremat tant (tots, tots els partits, sí, sí, també el suposat nacionalisme de CiU), que fins i tot sembla que tenir el dret a autoderminar-se fora una reivindicació únicament legítima des dels partits nacionalistes espanyols i no pròpia dels partits nacionals catalans, bascos o gallecs. Aquest perill l‘hauria de tenir molt present el triunvirat català en totes les seues actuacions, perquè l‘espanyolisme està demostrant que sap treure molt de profit dels seus míssils mediàtics. Tot i els esdeveniments dels últims dies, el naixement d‘un acord nacional d‘esquerres en Catalunya continua sent esperançadora, almenys com jo ho veig, però, en tot cas, per favor, els pregaria que no jugaren al joc que solament li interessa a la dreta ibèrica i que predicaren amb l‘exemple, és a dir, amb la certesa dels fets, amb la certesa irrebatible dels resultats d‘un bon govern en sanitat, educació, economia, cultura, etc, i no amb la guerra sempre incerta de les suposicions. No és un anhel només de molts catalans, també ho és, per moltes raons, de castellonencs com jo i de molts, moltíssims valencians més.

*****
Per cert, un altre tema. Medem no té pèls a la llengua. Magnífic. Admirable. Des del món de la cultura, aquesta mena de dissidències són imprescindibles. Es d‘agrair, a més, que pose tan nerviosa a la infanteria mediàtica del PP; serà, segurament, entre d‘altres coses, perquè a Medem no el poden expulsar de cap govern.

Hermeneuta i avorrit

Il·lús, tenia jo la sensació de què un article d‘opinió sobre blogs o bitàcoles redactat per Quim Monzó, sempre enginyós i irònic, no seria tan avorrit com aquest, però la realitat supera la (meua) fam de ficció, car em trobe que, amb la gran quantitat de blogs recomanables, l‘il·lustre escriptor en tria un que està escrit en anglès: The dullest blog in the world, és a dir, “El blog més avorrit del món”. “Es un ejemplo –escriu– de elegancia e ironia. Hace unos días, el autor escribió: “Estaba en casa y he decidido salir un rato. He cogido las llaves, he abierto la puerta de delante y he salido fuera. Me he girado y he cerrado la puerta tras de mi“. Si bé estic d‘acord en algunes de les coses que explica (com que l‘avorriment amenaça els blogs), caldria precisar que el blog es distancia cada vegada més d‘allò que Monzó anomena diari personal, ja que, si bé és cert que existeix molt d‘exhibicionisme (i quin és el problema?), tinc la sensació de què predominen aquells que parlen de coses totalment alienes a la pròpia intimitat de l‘escriptor de blogs, qui s‘esdevé en la majoria dels casos un comentarista d‘actualitat política, cultural i tecnològica com una alternativa o un complement a la lectura de premsa escrita. Si una persona que no ha escrit ni ha llegit mai un blog –o bloc–, es troba amb aquest article de Quim Monzó, podria pensar, si més no, que els blogs tenen això que en diuen mala premsa. Almenys, tenen alguna cosa.

Vida contemplativa

Més que el teu discurs
tan fràgil,
més que els teus somnis,
més que els amors perduts,
diu aquest sol
que esbara silenci
en els murs del pati
i res no l‘atura.
Quin desig contra el món
fas verb,
quin dolor a favor teu
gramàtica d‘anys no viscuts?
Mira el sol què bell puja
en el mur del pati, pedra
viva i fugaç.
Inútil.
Contempla feliçment com
l‘ombra d‘un ocell el desfà
i el justifica.

Gira

In memoriam. Dedicat a Miquel Martí i Pol

No és l‘unic que passa, ni el més fort que entra, ni el més llest que calla, ni aparenta ser qui més treballa. Conec de vista a l‘home que creua la porta de la fàbrica com si amb la meua ungla foradara aquesta pàgina. Una eternitat quasi absent sap des de quin mar de solitud el contemple. Tots els dies es presenta al seu cap amb una vella roda que entre les seues mans gira i gira. El seu superior no ho entén, perquè per a què una roda inservible si és un objecte que ni fila ni cus. Aquest home no té automòbil, ni tampoc aplega amb autobús; he vist amb els meus propis ulls que a l‘alba cau com el sol o com la pluja fresca, amb un vers sagnant al paladar, tot just quan el rellotge menteix i sua a conciència el somni mort del temps per a entrar puntual i de blau en un món que podria semblar-se a aquest món exactament a les vuit en punt. Fitxa, treballa, esmorza, fitxa, treballa, dina, fitxa, treballa, treballa; i fitxa. A l‘home que surt de la fàbrica amb un vers sagnant en el paladar el coneixia de vista. Ocupava el temps en viure fins que la seua vida fou ocupada pel temps. Les seues paraules les cisella encara el vent sobre el mur invisible de l‘horitzó, l‘únic animal que ni a la paraula ni al silenci escapa. Ara mateix torna a sortir de la fàbrica, i és extraordinari: entre les seues mans encara gira la roda. La roda que gira i regira, però a repèl del temps.

Àgora anit

Quina vergonya anit, quin espant, d‘escoltar les paraules d‘un membre de l’AVL (que no és un fabricant de motors de combustió, però, bé, tot arribarà) en el programa Àgora de TV3, dirigit per Ramon Rovira. Els illencs i els valencians que pensem que la ciència està per damunt de la política únicament acatarem les normes de l’Institut d‘estudis Catalans, la única autoritat lingüística garant de la unitat i correcció de la llengua. No existeix cap conflicte lingüístic; la normativa és claríssima des de fa molt de temps, com va explicar a la perfecció la única dona convidada al programa, i no m‘importa en absolut, per estandarització passiva o activa, transformar mirall en espill, o viceversa. No és una cosa essencial. Essencial és, ja no solament la normalització, sinó la normalitat. d‘altra banda, la insistència en la dialectalització de la llengua, per part del director de política lingüística de les Illes, no és més que un altre secessionisme més o menys encobeït amb un objectiu evidentment electoralista. Mentre el PP continue en el govern balear i valencià, el conflicte polític que fa de la llengua un arma continuarà. L’ AVL no va tenir mai legitimitat científica ni la tindrà.

Limewire: l‘intercanvi en català

Ja es pot descarregar la nova versió del programa Limewire, els creadors del qual asseguren que és molt més ràpid i eficaç que l‘insuportable Kazaa i, sobre tot, menys agressiu en quant a spyware o cucs infiltrats de forma totalment il·legal dins dels nostres ordinadors. Si no vaig errat, aquest programeta d‘intercanvi de tota mena de fitxers entre els usuaris d‘internet és, d‘entre tots els d‘aquestes característiques, el primer de la història que s‘ha preocupat de preparar una interfície gràfica en català, i això és d‘agrair. l‘he provat i funciona molt bé. El recomane.