Som estúpids?

Em bull la sang cada vegada que agafe l‘A-7, l‘Autopista del Mediterrani, però no únicament per les desproporcionades tarifes que hem de pagar cada vegada que l‘agafem, una monumental estafa, sinó per la tarifa mateixa, pel pagament al qual ens obliguen quan ja fa anys i anys que tota la infraestructura està molt més que pagada. Aumar té la concessió de les autopistes de Tarragona-València, València-Alacant i Sevilla-Cadis. I el cas valencià és per a plorar. L‘any 1997 es va posar a la venda la idea de què signar una nova concessió reduiria els preus dels peatges, quan en realitat, any rere any, les tarifes no han fet sinó pujar. I dic que es va vendre la idea perquè la intenció d‘Aumar ja era la d‘abaixar-los, per a fomentar la circul·lació de vehicles. L‘objectiu, doncs, era comercial. Fa poc, en un viatge de Castelló al Priorat (eixida de Salou), vaig haver d‘amollar 22 euros, més de tres mil pessetes de les d‘abans. Què els sembla? Que jo sàpiga, només Esquerra Republicana del País Valencià i d‘Esquerra Unida van denunciar l‘actuació de l‘expresident Zaplana en aquesta matèria, qui des de març de 1996 disposava, per manament de les Corts, de 2 anys per negociar l‘alliberament del peatge de l‘A-7 valenciana. En canvi, Foment i Aumar firmaven poc després uns acords que prorrogaven la concessió del 2006 al 2021 a canvi d‘una rebaixa del 38% en els peatges, que en realitat en el 2001 només fou del 9%. El resultat es que, actualment, si vosté vol travessar el País Valenciá de nord a Sud li costarà si fa no fa uns 50 euros.I estem en les de sempre… És més fàcil i barat anar a Madrid o a Galícia que a Barcelona o Alacant. Personalment, comence a pensar que als valencians ens agrada que ens furten els diners, que ens agrada patir i ser així d‘estúpids.

PSOE

Els militants del PSOE segurament disposaran de perfectes i magnífiques justificacions, però tinc la sensació de què la resta de ciutadans no tenim molt clares certes coses, sobretot dues. En primer lloc, no s’acaba d’entendre com és possible que el PSOE continue mantenint una confrontació tan “dura” i tan poc dialogant com la del Partit Popular amb el Partit Nacionalista Basc. Una lectura superficial em diu que els socialistes tenen certa por a establir públicament criteris propis en aquest assumpte (que els tenen) per una por més gran encara a perdre vots en aquelles contrades, la qual cosa els aboca a un simple seguidisme de les polítiques del PP. Una lectura més cauta em duu a pensar que bona part del socialisme basc no és nacionalista, o no ho és tant, com ho és el socialisme català que actualment lidera Pasqual Maragall. O dit d’una altra manera,: el socialisme basc és, en gran part, tan nacionalista espanyol com el de Madrid, perquè ni Zapatero sembla patir molt per la contundent oposició de la seua delegació en Euskadi al no tan terrible pla d’autogovern d’Ibarretxe, ni aquesta delegació mostra cap incomoditat en dir exactament el mateix que diu el PP mentre a Catalunya el “pla” del socialiste Maragall supera, de bon tros, el número de competències i d’autogovern que en aquest mateix moment proposa el lehendakari. Em pense, que la direcció del PSOE, si vol governar, hauria de deixar clares aquestes boires davant de la ciutadania abans dels pròxims comicis.
En segon lloc, crec que tampoc s’enten que una part del socialisme estigue en contra (…o segons bufe) del transvassament de l’aigua de l’Ebre, mentre que Maragall inclou en la seua pròpia campanya el·lectoral el “no” rotund al trasvassament. Tal i com van les coses, aquestes contradiccions no fan sinó jugar en contra de les expectatives de poder que ara mateix puga tenir el socialisme.

De campanya

La campanya el·lectoral ja ha començat. Encertadement, s‘ha dit en certs rogles que el Partit Popular, per la seua forma de fer política, ja començà aquesta campanya del 2004 justament en el moment en què guanyà els comicis precedents. Pero, pràcticament, podríem dir el mateix del PSOE. La maquinària de les enquestes periòdiques de totes les tendències ha començat a rodar amb una insuportable intensitat, i d‘ara endavant en patirem almenys una per setmana. Tots els partits, alguns amb més diners que uns altres, s‘afanyen a posar els temes que li interessen damunt la taula per treure-li tot el suc que poden i més… La vivenda, la justícia, la reforma dels estatuts d‘autonomia, l‘atur, l‘economia,…. Però, ¿no sembla com si començara ara fer-se política en l‘estat espanyol i que abans tot fos un gran desert? Personalment, tinc la sensació d‘haver passat la última legislatura en blanc, sense debat polític real, sense idees de progrès, sense propostes de futur, sense diàleg. És cert que la guerra d‘Iraq, l‘enfonsament del Prestige i el terrorisme han marcat de bon tros l‘agenda política i mediàtica, ¡però no l‘han marcat massa i tot! Els grans conflictes, les grans acusacions, les investigacions que mai no arriben, el “tu eres idiota, val, val, però tu més”, segurament han estat els opositors més durs de la pròpia oposició, i els problemes íntims de la gent han passat a un segon pla, cosa que ha afavorit l‘immovilisme que fins ara ha demostrat el PP. Què vol dir això? Que mentre la política estatal, muntada sobre el bipartidisme, i amb el suport de tots els mitjans de comunicació, es dedicava a fer el Tòmbola polític diari (tu eres idiota, val, però tu més), els ciutadans han estat patint injustícies i conflictes que no han gaudit de cap ressó. Un circ com un altre, no?, el de la política. Per cert, per cert, i què bé que juga Beckam, eh?

La pilota de Medem

Els reiterats intents de censura i retirada de la última pel·lícula del director basc Julio Medem és una altra prova de què l‘atac a les llibertats democràtiques està a l‘ordre del dia a l‘Estat espanyol. Evidentment, no és gens estrany que el documental “La pilota basca: la pell contra la pedra” pugue generar polémica, en tant en quant és tracta de la opinió personal d‘un magnífic cineasta sobre els greus conflictes patits per la seua nació, el seu poble, però és en canvi infinita la distància existent entre una molt saludable polèmica i una censura repressora, censura que exigien al Govern central diverses veus tant del PP com del Foro de Ermua. La polèmica és absolutament necessària perquè, com a mínim, inicia un diàleg entre les parts enfrontades, mentre que de la censura explícita…, què anem a dir que no sàpiguem ja, si ací l‘hem patida durant anys. Contra tot pronòstic (a causa del descrèdit i el menyspreu que la infanteria periodística del PP havia descarregat la setmana anterior) el públic i la premsa va aplaudir el treball del director basc en el passe que es féu al Festival de Cinema de Sant Sebastià, cita en la qual estigueren presents representants polítics de tots els colors, ¿a excepció de qui? Del Partit Popular, única part involucrada en el conflicte que no va voler anar al passe ni tampoc sortir en la pel·lícula. Així doncs, les úniques parts confrontades que no van acudir a la presentació oficial del documental van ser, doncs, el PP i ETA. No ens pot sorprendre, clar està, que el grup armat no estiga present, però no s‘acaba d‘entendre, ni de lluny, que el PP no anara al passe del film de Medem, ni molt menys que no apareguès en ell, tractant-se d‘una formació política que, a més d‘estar al govern, a diari insisteix a donar-nos lliçons de democràcia. O per fi comença ja a entendre‘s perquè no va voler aparèixer en la pel·licula?

Més il·legalitzacions?

Al ministre de Justícia, José Maria Michavila, li hauria de fer veure algú, si és que vertaderament vol o disposa de capacitat com per a veure-ho, que les seues declaracions tan radicals de la setmana passada, en què acusava gratuïtament el PNB de “patrocinar” el terrorisme d’ETA, no aprofiten per a res. Posem que, per una d’aquelles, puguès tenir alguna espurna de raó, tot i així són expressions com a mínim poc diplomàtiques en una persona i en un govern que sempre s’ompli la boca reivindicant la pau, i que molt poc ajuden a un diàleg útil i esperançador. Cal reconéixer-ho: a nivell polític, el conflicte està ara més o menys on hi era fa ja més de vint anys. Les afirmacions del ministre podrien deixar de ser gratuïtes si es sincerara i parlara amb el cor, explicant que el seu objectiu últim és la il·legalització d’un altre partit polític, la qual cosa ens conduiria, sense la presentació de cap prova ni emparat en cap llei, a una situació extrema i perversa de no retorn, una nova etapa de feixisme actiu a l’Estat espanyol. Perquè si, en realitat, no era aquest l’objectiu que s’amagava darrere de les paraules del ministre espanyol, la única cosa que podem pensar és que es tracta d’una altra lamentable maniobra preelectoralista quan, lamentablement, està en joc la vida dels ciutadans. Des de fa un parell d’anys, la confrontació política no fa més que pujar de to, l’agressivitat dels interlocutors augmenta i els ponts de comunicació són destruïts. És sorprenent, a més, que políticament empitjore tant el conflicte en una etapa com aquesta, en la qual s’han creat tantes associacions pacífiques en Euskadi per tal de promoure solucions. On es troben els proclamats èxits de la política antiterrorista quan els assassinats continuen i els dos partits en el poder, PP i PNB, que haurien de col·laborar, no fan més que barallar-se?

Epidèmia de publicitat

Em té preocupat que semble preocupar-se tant l‘Estat per una cosa estranya que ha volgut anomenar “Epidèmia de sedentarisme”, contra la qual ha preparat una “campanya educativa”, és a dir, concretem: una campanya publicitària. ¿Per què l‘anomenen “educativa” quan volen dir “publicitària”? El lema de la campanya és “¡Cuídalo!”, en referència al cos de la ciutadania, un lema que, de fet, ja es difon, ja és massivament publicitat en ràdio, premsa, televisió i Internet. Però la campanya oblida per complet, no diu absolutament res de les aules escolars, de l‘edició de llibres orientatius, de la investigació universitària en nutrició humana o de realitzar una programació intensiva al respecte en tots els mitjans de comunicació pública. ¿Per què, si la idea és educar sobre aquest assumpte, no es reforça els temari sobre alimentació en els programes d‘educació básica, en els infants? Per què no es gasten els nostres diners en promoure l‘excel·lent dieta mediterrània si vertaderament allò que es vol és una població en forma? És lamentable, i és el de sempre: a aquest govern no li importa gens ni mica l‘educació. Només l‘interessa la publicitat que els permet lluir la corbata, una publicitat que, com ha demostrat en campanyes anteriors (treball, incendis, pensions…), acompleix una funció doble: per una banda, rentar la seua imatge davant de la societat, els seus potencials el·lectors, dient-los “mireu com i quant ens preocupem per la vostra salut, per la vostra vida”, i d‘altra banda, provoquen l‘ingrès d‘impressionants beneficis per publicitat en aquells mitjans de comunicació amics del govern del PP, als quals se‘ls atorga, amb aquesta subtil maniobra, una major quota de mercat que a la premsa opositora. I a tot això ho anomenen “campanya educativa”. Val… D‘acord… Però de qui és el sedentarisme?

NO-DO

Faltava ja molt poc per a la primera declaració de Herman Goering, l´inteláligent i carismàtic (i no per això menys carnisser) número dos del règim nazi. De sobte, en un parpelleig fugaç, l´alemany s´esfumà i, sense cunya de transició, inundà tota la pantalla la careta i sintonia, sempre alarmant, intimidatòria, inquietant, del Telediario de la TVE.

En aqueixos quatre segons de careta vaig especular: un altre atemptat terrorista en Euskadi, un altre atemptat terrorista en Estambul,un altre atemptat terrorista en Iraq… Però no. No era un atemptat, si bé la qüestió del terror l´abandone a judici del lector.

Aixo passà fa dues setmanes, diumenge si bé recorde. Els directius del canal públic havien improvisat el NO-DO per a donar al espanyols la letizia de què el fill d´un rei i una periodista divorciada anaven a casar-se un dia tal, en un lloc pasqual, no importa ara quan ni on. Quan la dentadura de la presentadora deixà per fi d´enlluernar als televidents, tornà sonar el to que de queda del noticiari nacional espanyol i, de nou, la contundent figura del militar alemany Herman Goering es presentà en la pantalla com si els judicis de Nuremberg es reiniciaren només per voluntat deldirector de la Televisió Espanyola.

La película interrompuda, Nuremberg, la de Yves Simoneau, no la de Stanley Kramer, servidor ja no la va poder veure sense haver de recordar a cada declaració dels alemanys l´esperpèntic episodi nacional i monàrquic que acabava de patir, i que no feia sinó retornar-me a la memòria les tècniques de propaganda que emprà Joseph Goebbels durant el Tercer Reich.

Potser a vostés els semblarà açò del tot hiperbòlic, però ben clarament s´estableix en la llei que TVE només tallaran les emissions per causes de força major i estats d´excepció ciutadana. La resta és propaganda.

Acròbates morals

Mitjans de comunicació de tot el planeta dedicaren la setmana passada grans titulars a la separació quirúrgica de les siameses iranianes. És un tema que no m‘interessava ni m‘interessa.A una altra persona li podria interessar, i ho comprenc. Realment, ¿a quantes? ¿Quantes siameses hi ha sense separar que no surten a la tele? Tot i el suport que mediáticament puga tenir un tema com aquest, les acrobàcies ètiques amb què l‘han tractat la majoria dels atletes morals dels mass media em provoquen una gran arcada gòtica nascuda des de la més íntimes profunditats dels bubells. Aquest rebuig que manifeste pense que deixa de ser una violenta hipèrbole si abans deixe clar que allò que em preocupa no és l‘existència d‘un debat ètic i seriòs sobre aquest assumpte. En absolut. És digne i necessari dins del seu camp científic. És tota una altra cosa. Em crema que els opinadors benestants de la indústria de la comunicació, de la dreta i de l‘esquerra, aprofiten aquesta mena de notícies morbofestives del gremi de la medicina per a transformar les seues lamentables acrobàcies ètiques en uns extraordinaris salts al buit sense xarxa; aqueixa xarxa, evidentment moral, que en canvi sí que van instal·lar –i de forma doble, com sempre– quan es dedicaren a reproduir, per activa o per passiva, la propraganda ianki a favor de la guerra contra Iraq. He pogut escoltar tota mena d‘al·legats morals sobre la necessitat de posar l‘existència de vida per davant de la qualitat de la vida, des de les cavernes de periòdics com ABC, La Razón, La Vanguàrdia, L‘Avuí…, i des de totes les emissores de ràdio i televisió. Quan EEUU invadí Iraq s‘emprava també com a justificació moral aquest argument, però tot just a l‘inrevès: la qualitat de vida per davant de l‘existència de vida. ¿En què quedem, doncs? Hipòcrites.

Dubte i poder

Sovint, hom considera mínimament intel·ligent una persona quan aquesta, malgrat que pensa, creu i està absolutament convençuda de què és una “bona persona” en relació al seu proïsme, està en canvi capacitada per a sospitar, intuir i detectar que en realitat podria no estar comportant-se com a “bona persona” i, d‘acord amb aquesta sospita, aconsegueix posseir la innata facultat de demostrar, i fins i tot sentir, tot el contrari, és a dir, que no és una “bona persona”. I aquesta intel·ligència es confirma quan, malgrat que el seu proïsme insisteix a convencer-lo de què sí que ho és, de “bona persona”, ell ja ha superat la fase que l‘emmenà a la meditada conclusió de què no era una “bona persona”. Aleshores es prepara per a dubtar. I, de fet, dubta. Em referesc a la majoria dels éssers humans, i també a alguna que altra espècie animal. L‘empresa capitalista actual, les empreses on treballem, tracten d‘anihilar com siga tota possibilitat de dubte. L‘empresa és, sempre i en tot, una presa de decisions òptimes. I si el dubte apareix, ha de durar el temps mínim possible i, per descomptat, amb un efecte productiu excel·lent. Aquest camí cap al món sagrat de la decisió, que mena a l‘Absolut del cost d‘oportunitat i, per tant, a l‘anihilició i posterior extinció del dubte, de qualsevol dubte, ens transforma a les persones, no ja en màquines, sinó en els botons de les màquines. És el dubte, com el riure, allò que des de sempre ens ha fet i ens fa humans. Els ordinadors no dubten; s‘executen, o bé es paralitzen fins al moment de l‘execució de les ordres aplicades, o bé, finalment, es queden penjats. Però no dubten. Per tal de no convertir-nos en computadores hauríem de recuperar el poder de dubtar, el nostre poder de dubtar. Per tal de prevenir, almenys, que dubten per nosaltres.