Cibercalbots

Una multinacional fabricant de productes informàtics ha fet pública una enquesta que evidencia que el 43% dels homo sapiens ibèrics insulta, crida o directament “pega” al seu ordinador quan aquest no li fa cas, és a dir, quan la màquina no es comporta d’acord amb les expectatives de l’usuari. La ira, l’agressivitat o la violència són emocions legítimes del individu, i la història de les civilitzacions ho ha deixat ben clar. Ara bé, aquesta mena de conductes contra un objecte inanimat, com ho és l’ordinador, és una estupidesa que, a més, resulta completament absurda i, sobretot, inútil, encara que els píxels de la pantalla tremolen, com si patiren, si al monitor li amollem un calbot. Entre els usuaris violents, més d’un 50% reconeixia que havia estat a punt d’agredir els seu ordinador alguna vegada, però que finalment es reprimia. L’enquesta també revela que, per a l’usuari, és molt més satisfactori agredir que insultar, i que el la part de la computadora on es focalitza l’agressivitat és preferentment el ratolí, seguit del monitor, la impressora i el teclat. Però fins a cert punt és natural: si hom treballa amb ordinadors, quan un superior compromet l’operari en una situació laboral que ell creu injusta, és possible que la computadora s’emporte la pitjor part. Però, ¿per què? ¿És tracta de la contenció d’un atac contra un altre homo sapiens? Agredir l’ordinador és una conducta abolutament idiota, però no perquè l’usuari no tinga raó sinó perquè no focalitza, no canalitza amb la desitjada efectivitat la seua violència. Si quan l’ordinador no funciona amb la desitjada normalitat, l’usuari insultara Bill Gates per la seua ineptitud per la lamentable seguretat del Windows, o amençara a Bush pel monopoli informàtic que afavoreix, o es negara a les ordres no conveniades del “jefe”, segur que un altre gall cantaria.

«Conduir mata»

Fa ja unes quantes setmanes que entrà en vigor a l’Estat espanyol la norma europea que obliga als fabricants i distribuidors de tabac a imprimir en les caixes i en els cartons del seu producte tota mena d’advertències de l’estil “Fumar mata”… Com si el fumador no tinguès ja prou present la paraula càncer cada vegada que s’encén un cigarret! Però val. Imaginem per un moment que realment l’Estat es preocupa moltíssim per la nostra salut, i suposem també que, per un moment, es pugue amagar la carcallada que provoca aquesta mena de suposicions. Si acceptem la suposició, també hauríem de tenir el dret d’exigir a l’Estat que, per fi, obligue a les multinacionals fabricants d’automòbils a què en els seus anuncis i, a més, escrit en lletres ben grans (fosforescents si és de nit), i sobre el capó de cada cotxe, el mateix missatge en una altra versió: “Conduir mata”.
Durant l’estiu passat van morir un total de 851 persones per accident de tràfic en les carreteres ibèriques. No crec jo que n’hagen mort tantes per càncer de pulmó o d’una altra malatia derivada de la inhalació de la química evidentment manipulada que en l’actualitat és el tabac. És més: la persona que s’està morint conscient de què fumant s’ha estat jugant la vida, sabia a priori que existia la probabilitat de tan sobtada mort; per contra, la persona que mor per accident de tràfic ho fa, com la mateixa paraula expressa, accidentalment, com una possibilitat remota, per més que pensara que això puguès succeir-li algun dia. Es diria que la mort per tabac és causal, o sobre tot causal, mentre que la mort per accident de tràfic és casual, o sobretot casual. En tot cas, açò del tabac és un clar exemple del fracàs de l’educació en salut, i no crec que la repressió siga la millor forma de garantir-la entre la ciutadania.

Som estúpids?

Em bull la sang cada vegada que agafe l‘A-7, l‘Autopista del Mediterrani, però no únicament per les desproporcionades tarifes que hem de pagar cada vegada que l‘agafem, una monumental estafa, sinó per la tarifa mateixa, pel pagament al qual ens obliguen quan ja fa anys i anys que tota la infraestructura està molt més que pagada. Aumar té la concessió de les autopistes de Tarragona-València, València-Alacant i Sevilla-Cadis. I el cas valencià és per a plorar. L‘any 1997 es va posar a la venda la idea de què signar una nova concessió reduiria els preus dels peatges, quan en realitat, any rere any, les tarifes no han fet sinó pujar. I dic que es va vendre la idea perquè la intenció d‘Aumar ja era la d‘abaixar-los, per a fomentar la circul·lació de vehicles. L‘objectiu, doncs, era comercial. Fa poc, en un viatge de Castelló al Priorat (eixida de Salou), vaig haver d‘amollar 22 euros, més de tres mil pessetes de les d‘abans. Què els sembla? Que jo sàpiga, només Esquerra Republicana del País Valencià i d‘Esquerra Unida van denunciar l‘actuació de l‘expresident Zaplana en aquesta matèria, qui des de març de 1996 disposava, per manament de les Corts, de 2 anys per negociar l‘alliberament del peatge de l‘A-7 valenciana. En canvi, Foment i Aumar firmaven poc després uns acords que prorrogaven la concessió del 2006 al 2021 a canvi d‘una rebaixa del 38% en els peatges, que en realitat en el 2001 només fou del 9%. El resultat es que, actualment, si vosté vol travessar el País Valenciá de nord a Sud li costarà si fa no fa uns 50 euros.I estem en les de sempre… És més fàcil i barat anar a Madrid o a Galícia que a Barcelona o Alacant. Personalment, comence a pensar que als valencians ens agrada que ens furten els diners, que ens agrada patir i ser així d‘estúpids.

PSOE

Els militants del PSOE segurament disposaran de perfectes i magnífiques justificacions, però tinc la sensació de què la resta de ciutadans no tenim molt clares certes coses, sobretot dues. En primer lloc, no s’acaba d’entendre com és possible que el PSOE continue mantenint una confrontació tan “dura” i tan poc dialogant com la del Partit Popular amb el Partit Nacionalista Basc. Una lectura superficial em diu que els socialistes tenen certa por a establir públicament criteris propis en aquest assumpte (que els tenen) per una por més gran encara a perdre vots en aquelles contrades, la qual cosa els aboca a un simple seguidisme de les polítiques del PP. Una lectura més cauta em duu a pensar que bona part del socialisme basc no és nacionalista, o no ho és tant, com ho és el socialisme català que actualment lidera Pasqual Maragall. O dit d’una altra manera,: el socialisme basc és, en gran part, tan nacionalista espanyol com el de Madrid, perquè ni Zapatero sembla patir molt per la contundent oposició de la seua delegació en Euskadi al no tan terrible pla d’autogovern d’Ibarretxe, ni aquesta delegació mostra cap incomoditat en dir exactament el mateix que diu el PP mentre a Catalunya el “pla” del socialiste Maragall supera, de bon tros, el número de competències i d’autogovern que en aquest mateix moment proposa el lehendakari. Em pense, que la direcció del PSOE, si vol governar, hauria de deixar clares aquestes boires davant de la ciutadania abans dels pròxims comicis.
En segon lloc, crec que tampoc s’enten que una part del socialisme estigue en contra (…o segons bufe) del transvassament de l’aigua de l’Ebre, mentre que Maragall inclou en la seua pròpia campanya el·lectoral el “no” rotund al trasvassament. Tal i com van les coses, aquestes contradiccions no fan sinó jugar en contra de les expectatives de poder que ara mateix puga tenir el socialisme.

De campanya

La campanya el·lectoral ja ha començat. Encertadement, s‘ha dit en certs rogles que el Partit Popular, per la seua forma de fer política, ja començà aquesta campanya del 2004 justament en el moment en què guanyà els comicis precedents. Pero, pràcticament, podríem dir el mateix del PSOE. La maquinària de les enquestes periòdiques de totes les tendències ha començat a rodar amb una insuportable intensitat, i d‘ara endavant en patirem almenys una per setmana. Tots els partits, alguns amb més diners que uns altres, s‘afanyen a posar els temes que li interessen damunt la taula per treure-li tot el suc que poden i més… La vivenda, la justícia, la reforma dels estatuts d‘autonomia, l‘atur, l‘economia,…. Però, ¿no sembla com si començara ara fer-se política en l‘estat espanyol i que abans tot fos un gran desert? Personalment, tinc la sensació d‘haver passat la última legislatura en blanc, sense debat polític real, sense idees de progrès, sense propostes de futur, sense diàleg. És cert que la guerra d‘Iraq, l‘enfonsament del Prestige i el terrorisme han marcat de bon tros l‘agenda política i mediàtica, ¡però no l‘han marcat massa i tot! Els grans conflictes, les grans acusacions, les investigacions que mai no arriben, el “tu eres idiota, val, val, però tu més”, segurament han estat els opositors més durs de la pròpia oposició, i els problemes íntims de la gent han passat a un segon pla, cosa que ha afavorit l‘immovilisme que fins ara ha demostrat el PP. Què vol dir això? Que mentre la política estatal, muntada sobre el bipartidisme, i amb el suport de tots els mitjans de comunicació, es dedicava a fer el Tòmbola polític diari (tu eres idiota, val, però tu més), els ciutadans han estat patint injustícies i conflictes que no han gaudit de cap ressó. Un circ com un altre, no?, el de la política. Per cert, per cert, i què bé que juga Beckam, eh?

La pilota de Medem

Els reiterats intents de censura i retirada de la última pel·lícula del director basc Julio Medem és una altra prova de què l‘atac a les llibertats democràtiques està a l‘ordre del dia a l‘Estat espanyol. Evidentment, no és gens estrany que el documental “La pilota basca: la pell contra la pedra” pugue generar polémica, en tant en quant és tracta de la opinió personal d‘un magnífic cineasta sobre els greus conflictes patits per la seua nació, el seu poble, però és en canvi infinita la distància existent entre una molt saludable polèmica i una censura repressora, censura que exigien al Govern central diverses veus tant del PP com del Foro de Ermua. La polèmica és absolutament necessària perquè, com a mínim, inicia un diàleg entre les parts enfrontades, mentre que de la censura explícita…, què anem a dir que no sàpiguem ja, si ací l‘hem patida durant anys. Contra tot pronòstic (a causa del descrèdit i el menyspreu que la infanteria periodística del PP havia descarregat la setmana anterior) el públic i la premsa va aplaudir el treball del director basc en el passe que es féu al Festival de Cinema de Sant Sebastià, cita en la qual estigueren presents representants polítics de tots els colors, ¿a excepció de qui? Del Partit Popular, única part involucrada en el conflicte que no va voler anar al passe ni tampoc sortir en la pel·lícula. Així doncs, les úniques parts confrontades que no van acudir a la presentació oficial del documental van ser, doncs, el PP i ETA. No ens pot sorprendre, clar està, que el grup armat no estiga present, però no s‘acaba d‘entendre, ni de lluny, que el PP no anara al passe del film de Medem, ni molt menys que no apareguès en ell, tractant-se d‘una formació política que, a més d‘estar al govern, a diari insisteix a donar-nos lliçons de democràcia. O per fi comença ja a entendre‘s perquè no va voler aparèixer en la pel·licula?

Més il·legalitzacions?

Al ministre de Justícia, José Maria Michavila, li hauria de fer veure algú, si és que vertaderament vol o disposa de capacitat com per a veure-ho, que les seues declaracions tan radicals de la setmana passada, en què acusava gratuïtament el PNB de “patrocinar” el terrorisme d’ETA, no aprofiten per a res. Posem que, per una d’aquelles, puguès tenir alguna espurna de raó, tot i així són expressions com a mínim poc diplomàtiques en una persona i en un govern que sempre s’ompli la boca reivindicant la pau, i que molt poc ajuden a un diàleg útil i esperançador. Cal reconéixer-ho: a nivell polític, el conflicte està ara més o menys on hi era fa ja més de vint anys. Les afirmacions del ministre podrien deixar de ser gratuïtes si es sincerara i parlara amb el cor, explicant que el seu objectiu últim és la il·legalització d’un altre partit polític, la qual cosa ens conduiria, sense la presentació de cap prova ni emparat en cap llei, a una situació extrema i perversa de no retorn, una nova etapa de feixisme actiu a l’Estat espanyol. Perquè si, en realitat, no era aquest l’objectiu que s’amagava darrere de les paraules del ministre espanyol, la única cosa que podem pensar és que es tracta d’una altra lamentable maniobra preelectoralista quan, lamentablement, està en joc la vida dels ciutadans. Des de fa un parell d’anys, la confrontació política no fa més que pujar de to, l’agressivitat dels interlocutors augmenta i els ponts de comunicació són destruïts. És sorprenent, a més, que políticament empitjore tant el conflicte en una etapa com aquesta, en la qual s’han creat tantes associacions pacífiques en Euskadi per tal de promoure solucions. On es troben els proclamats èxits de la política antiterrorista quan els assassinats continuen i els dos partits en el poder, PP i PNB, que haurien de col·laborar, no fan més que barallar-se?