Llibertat religiosa

Dubte que la prohibició de símbols religiosos en les escoles franceses contribuisca molt a afeblir la discriminació per raça o creença, i menys que puga garantir, a llarg termini, la integració i convivència en pau de totes les cultures, una cosa que França, un dels païssos amb més immigració al llarg del segle XX, ha resolt fins avui amb una habilitat admirable en comparació amb d’altres estats europeus. Greu és el fet de què siguen els centres educatius els primers espais públics que han de patir aquesta prohibició, la qual cosa ens duu a dues reflexions: o bé han fracassat les polítiques educatives dirigides a l’ensenyament de temaris que fomenten el respecte mutu i la comprensió de les formes de vida del veí musulmà, hebreu o catòlic; o bé és que aquesta tasca ètica i multicultural no s’ha desenvolupat amb el suficient vigor i profunditat. Sembla como si el govern francès s’haguès rendit davant de les creixents confrontacions racials i religioses, i haguès volgut tirar pel carrer d’enmig, és a dir, imposant el laicisme més absolut com a única forma d’expresió pública per damunt d’altres llibertats, com és la religiosa.No és solament que paraules com prohibició ens puguen posar alerta. És que aquest retall de llibertats en pro d’un pretesa, i no per això menys presumpta, seguretat nacional, ha demostrat de vegades al llarg de la història que tenia com a finalitat l’execució d’accions de govern, per a la majoria immorals, amb total impunitat. Tant si és un reducció de les confrontacions com si és el reforçament de la unitat nacional allò que busca el govern francès a través d’un ús extrem del laicisme (és a dir, convertint-lo en una autopista moral per la qual puguen circular tots), l’ús mateix de la prohibició com a ferramenta invalida èticament les finalitats.Perquè, qui ens assegura que, després de la llibertat religiosa, no li tocarà el torn a la llibertat ideològica?

“We got him!”

La detenció de Saddam Hussein és il·legal. Aquest final feliç típic de qualsevol pel·lícula nordamericana made in Hollywood, aquest regal nadalenc continua sent i és il·legal. Com la invasió i l‘ocupació. ¿Fem memòria del lamentable espectacle del ”trío de les Azores”? Vinga. Després de tants cadàvers i mentides, ni tan sols un judici patrocinat per l‘ONU pot gaudir ara de tota la legitimitat que puguès tenir un procès vertaderament just contra un dictador, donat que els policies que l‘han capturat són pirates del petroli i assassins de civils iraquians. Haurem de repetir-ho una vegada més i una altra: EEUU no pot detenir ni jutjar ningú més enllà de les seues fronteres sense el suport del dret internacional.
Capturat, segrestat o presoner de fa dies (com segurament ha estat), i siga o no d‘ell l‘ADN que l‘identifica, per als governs còmplices de la guerra no és tan prioritari ara el fet de jutjar-lo com el de penjar-lo de la seua particular estàtua de la llibertat mediàtica. L‘objectiu principal de la Casa Blanca, i de la Moncloa, es ara mateix fer un cant coral a la guerra justa i generar un estat d‘opinió que faça recordar la guerra com un dany colateral més, un mal menor, sobre tot ara que s‘aproximen comicis estatals tant als EEUU com a Espanya. Evidentment, ni els partidaris de Saddam, ni la resistència nacional, ni l‘islamisme radical han estat reduïts en Iraq, però George Bush necessita tancar la seua legisltura amb un happy-end al qual, naturalment, s‘apunta José Maria Aznar. En canvi, aquesta setmana, els cadàvers s‘han multiplicat.
Ells fan i desfán. Hussein fou en part una producte dels EUA, a qui recolzaren en 1980 en la guerra contra Irán. Ara l‘aparten defintivament del poder. Per als EUA no ha estat més que una altra titella, un altre dictador amb data de caducitat.

Quina pau? (II)

“Desconec fins a quin punt es comparteix amb mi aquest desig que recolza en la convicció de què el país més terrorista del planeta és l’exèrcit nordamericà. Ara sí que sí: o estàs amb ells o estàs contra ells. L’escenari que ens presentaran d’ací a unes setmanes és el següent: un poble devastat, l’iraquià, completament controlat per les tropes dels Estats Units, on cada atac de civils desesperats per fam i mort serà venut i ben venut pels mitjans de comunicació de tot el planeta com un atac terrorista contra les forces aliades. Això és obscè i vergonyós, i així és com comença quest segle, amb la creació de camps de concentració immensos, tan grans com un país que l’any passat es deia Afganistan, enguany es diu Iraq i qui sap si l’any que ve es dirà Síria o Iran.” Aquestes línies les escrivia servidor el passat mes d’abril en aquesta mateixa columna del diari Levante. Durant la compareixença del govern espanyol la setmana passada en el Congrés dels Diputats per a explicar les morts dels set militars del CNI, el president José Maria Aznar no solament no rectificà, sinó que, a més, usà i abusà del terme “terrorisme” per a explicar-ho tot, com sí fos “terrorisme” una paraula instintiva, màgica i salvífica capaç d’argumentar la violència com a “admissible” des de la trinxera dels ocupants, però “inadmissible” des de la trinxera dels ocupats; com si la violència puguès alguna volta argumentar-se des d’alguna posició. El terrorisme és una malaltia greu que la humanitat haurà de superar, però no és menys greu convertir l’oposició a una malatia en un discurs polític únic i unilateral. En Iraq no existia terrorisme, sobretot perque un règim tirànic com el de Sadam Hussein mai hauria permès que qualsevol binladen li fes ombra. Ara el problema és triple: terrorisme islàmic, resistència prosadam i un poble ferit que odia els ocupants.