De campanya

La campanya el·lectoral ja ha començat. Encertadement, s‘ha dit en certs rogles que el Partit Popular, per la seua forma de fer política, ja començà aquesta campanya del 2004 justament en el moment en què guanyà els comicis precedents. Pero, pràcticament, podríem dir el mateix del PSOE. La maquinària de les enquestes periòdiques de totes les tendències ha començat a rodar amb una insuportable intensitat, i d‘ara endavant en patirem almenys una per setmana. Tots els partits, alguns amb més diners que uns altres, s‘afanyen a posar els temes que li interessen damunt la taula per treure-li tot el suc que poden i més… La vivenda, la justícia, la reforma dels estatuts d‘autonomia, l‘atur, l‘economia,…. Però, ¿no sembla com si començara ara fer-se política en l‘estat espanyol i que abans tot fos un gran desert? Personalment, tinc la sensació d‘haver passat la última legislatura en blanc, sense debat polític real, sense idees de progrès, sense propostes de futur, sense diàleg. És cert que la guerra d‘Iraq, l‘enfonsament del Prestige i el terrorisme han marcat de bon tros l‘agenda política i mediàtica, ¡però no l‘han marcat massa i tot! Els grans conflictes, les grans acusacions, les investigacions que mai no arriben, el “tu eres idiota, val, val, però tu més”, segurament han estat els opositors més durs de la pròpia oposició, i els problemes íntims de la gent han passat a un segon pla, cosa que ha afavorit l‘immovilisme que fins ara ha demostrat el PP. Què vol dir això? Que mentre la política estatal, muntada sobre el bipartidisme, i amb el suport de tots els mitjans de comunicació, es dedicava a fer el Tòmbola polític diari (tu eres idiota, val, però tu més), els ciutadans han estat patint injustícies i conflictes que no han gaudit de cap ressó. Un circ com un altre, no?, el de la política. Per cert, per cert, i què bé que juga Beckam, eh?

La pilota de Medem

Els reiterats intents de censura i retirada de la última pel·lícula del director basc Julio Medem és una altra prova de què l‘atac a les llibertats democràtiques està a l‘ordre del dia a l‘Estat espanyol. Evidentment, no és gens estrany que el documental “La pilota basca: la pell contra la pedra” pugue generar polémica, en tant en quant és tracta de la opinió personal d‘un magnífic cineasta sobre els greus conflictes patits per la seua nació, el seu poble, però és en canvi infinita la distància existent entre una molt saludable polèmica i una censura repressora, censura que exigien al Govern central diverses veus tant del PP com del Foro de Ermua. La polèmica és absolutament necessària perquè, com a mínim, inicia un diàleg entre les parts enfrontades, mentre que de la censura explícita…, què anem a dir que no sàpiguem ja, si ací l‘hem patida durant anys. Contra tot pronòstic (a causa del descrèdit i el menyspreu que la infanteria periodística del PP havia descarregat la setmana anterior) el públic i la premsa va aplaudir el treball del director basc en el passe que es féu al Festival de Cinema de Sant Sebastià, cita en la qual estigueren presents representants polítics de tots els colors, ¿a excepció de qui? Del Partit Popular, única part involucrada en el conflicte que no va voler anar al passe ni tampoc sortir en la pel·lícula. Així doncs, les úniques parts confrontades que no van acudir a la presentació oficial del documental van ser, doncs, el PP i ETA. No ens pot sorprendre, clar està, que el grup armat no estiga present, però no s‘acaba d‘entendre, ni de lluny, que el PP no anara al passe del film de Medem, ni molt menys que no apareguès en ell, tractant-se d‘una formació política que, a més d‘estar al govern, a diari insisteix a donar-nos lliçons de democràcia. O per fi comença ja a entendre‘s perquè no va voler aparèixer en la pel·licula?

Més il·legalitzacions?

Al ministre de Justícia, José Maria Michavila, li hauria de fer veure algú, si és que vertaderament vol o disposa de capacitat com per a veure-ho, que les seues declaracions tan radicals de la setmana passada, en què acusava gratuïtament el PNB de “patrocinar” el terrorisme d’ETA, no aprofiten per a res. Posem que, per una d’aquelles, puguès tenir alguna espurna de raó, tot i així són expressions com a mínim poc diplomàtiques en una persona i en un govern que sempre s’ompli la boca reivindicant la pau, i que molt poc ajuden a un diàleg útil i esperançador. Cal reconéixer-ho: a nivell polític, el conflicte està ara més o menys on hi era fa ja més de vint anys. Les afirmacions del ministre podrien deixar de ser gratuïtes si es sincerara i parlara amb el cor, explicant que el seu objectiu últim és la il·legalització d’un altre partit polític, la qual cosa ens conduiria, sense la presentació de cap prova ni emparat en cap llei, a una situació extrema i perversa de no retorn, una nova etapa de feixisme actiu a l’Estat espanyol. Perquè si, en realitat, no era aquest l’objectiu que s’amagava darrere de les paraules del ministre espanyol, la única cosa que podem pensar és que es tracta d’una altra lamentable maniobra preelectoralista quan, lamentablement, està en joc la vida dels ciutadans. Des de fa un parell d’anys, la confrontació política no fa més que pujar de to, l’agressivitat dels interlocutors augmenta i els ponts de comunicació són destruïts. És sorprenent, a més, que políticament empitjore tant el conflicte en una etapa com aquesta, en la qual s’han creat tantes associacions pacífiques en Euskadi per tal de promoure solucions. On es troben els proclamats èxits de la política antiterrorista quan els assassinats continuen i els dos partits en el poder, PP i PNB, que haurien de col·laborar, no fan més que barallar-se?

Epidèmia de publicitat

Em té preocupat que semble preocupar-se tant l‘Estat per una cosa estranya que ha volgut anomenar “Epidèmia de sedentarisme”, contra la qual ha preparat una “campanya educativa”, és a dir, concretem: una campanya publicitària. ¿Per què l‘anomenen “educativa” quan volen dir “publicitària”? El lema de la campanya és “¡Cuídalo!”, en referència al cos de la ciutadania, un lema que, de fet, ja es difon, ja és massivament publicitat en ràdio, premsa, televisió i Internet. Però la campanya oblida per complet, no diu absolutament res de les aules escolars, de l‘edició de llibres orientatius, de la investigació universitària en nutrició humana o de realitzar una programació intensiva al respecte en tots els mitjans de comunicació pública. ¿Per què, si la idea és educar sobre aquest assumpte, no es reforça els temari sobre alimentació en els programes d‘educació básica, en els infants? Per què no es gasten els nostres diners en promoure l‘excel·lent dieta mediterrània si vertaderament allò que es vol és una població en forma? És lamentable, i és el de sempre: a aquest govern no li importa gens ni mica l‘educació. Només l‘interessa la publicitat que els permet lluir la corbata, una publicitat que, com ha demostrat en campanyes anteriors (treball, incendis, pensions…), acompleix una funció doble: per una banda, rentar la seua imatge davant de la societat, els seus potencials el·lectors, dient-los “mireu com i quant ens preocupem per la vostra salut, per la vostra vida”, i d‘altra banda, provoquen l‘ingrès d‘impressionants beneficis per publicitat en aquells mitjans de comunicació amics del govern del PP, als quals se‘ls atorga, amb aquesta subtil maniobra, una major quota de mercat que a la premsa opositora. I a tot això ho anomenen “campanya educativa”. Val… D‘acord… Però de qui és el sedentarisme?

NO-DO

Faltava ja molt poc per a la primera declaració de Herman Goering, l´inteláligent i carismàtic (i no per això menys carnisser) número dos del règim nazi. De sobte, en un parpelleig fugaç, l´alemany s´esfumà i, sense cunya de transició, inundà tota la pantalla la careta i sintonia, sempre alarmant, intimidatòria, inquietant, del Telediario de la TVE.

En aqueixos quatre segons de careta vaig especular: un altre atemptat terrorista en Euskadi, un altre atemptat terrorista en Estambul,un altre atemptat terrorista en Iraq… Però no. No era un atemptat, si bé la qüestió del terror l´abandone a judici del lector.

Aixo passà fa dues setmanes, diumenge si bé recorde. Els directius del canal públic havien improvisat el NO-DO per a donar al espanyols la letizia de què el fill d´un rei i una periodista divorciada anaven a casar-se un dia tal, en un lloc pasqual, no importa ara quan ni on. Quan la dentadura de la presentadora deixà per fi d´enlluernar als televidents, tornà sonar el to que de queda del noticiari nacional espanyol i, de nou, la contundent figura del militar alemany Herman Goering es presentà en la pantalla com si els judicis de Nuremberg es reiniciaren només per voluntat deldirector de la Televisió Espanyola.

La película interrompuda, Nuremberg, la de Yves Simoneau, no la de Stanley Kramer, servidor ja no la va poder veure sense haver de recordar a cada declaració dels alemanys l´esperpèntic episodi nacional i monàrquic que acabava de patir, i que no feia sinó retornar-me a la memòria les tècniques de propaganda que emprà Joseph Goebbels durant el Tercer Reich.

Potser a vostés els semblarà açò del tot hiperbòlic, però ben clarament s´estableix en la llei que TVE només tallaran les emissions per causes de força major i estats d´excepció ciutadana. La resta és propaganda.