Acròbates morals

Mitjans de comunicació de tot el planeta dedicaren la setmana passada grans titulars a la separació quirúrgica de les siameses iranianes. És un tema que no m‘interessava ni m‘interessa.A una altra persona li podria interessar, i ho comprenc. Realment, ¿a quantes? ¿Quantes siameses hi ha sense separar que no surten a la tele? Tot i el suport que mediáticament puga tenir un tema com aquest, les acrobàcies ètiques amb què l‘han tractat la majoria dels atletes morals dels mass media em provoquen una gran arcada gòtica nascuda des de la més íntimes profunditats dels bubells. Aquest rebuig que manifeste pense que deixa de ser una violenta hipèrbole si abans deixe clar que allò que em preocupa no és l‘existència d‘un debat ètic i seriòs sobre aquest assumpte. En absolut. És digne i necessari dins del seu camp científic. És tota una altra cosa. Em crema que els opinadors benestants de la indústria de la comunicació, de la dreta i de l‘esquerra, aprofiten aquesta mena de notícies morbofestives del gremi de la medicina per a transformar les seues lamentables acrobàcies ètiques en uns extraordinaris salts al buit sense xarxa; aqueixa xarxa, evidentment moral, que en canvi sí que van instal·lar –i de forma doble, com sempre– quan es dedicaren a reproduir, per activa o per passiva, la propraganda ianki a favor de la guerra contra Iraq. He pogut escoltar tota mena d‘al·legats morals sobre la necessitat de posar l‘existència de vida per davant de la qualitat de la vida, des de les cavernes de periòdics com ABC, La Razón, La Vanguàrdia, L‘Avuí…, i des de totes les emissores de ràdio i televisió. Quan EEUU invadí Iraq s‘emprava també com a justificació moral aquest argument, però tot just a l‘inrevès: la qualitat de vida per davant de l‘existència de vida. ¿En què quedem, doncs? Hipòcrites.

Dubte i poder

Sovint, hom considera mínimament intel·ligent una persona quan aquesta, malgrat que pensa, creu i està absolutament convençuda de què és una “bona persona” en relació al seu proïsme, està en canvi capacitada per a sospitar, intuir i detectar que en realitat podria no estar comportant-se com a “bona persona” i, d‘acord amb aquesta sospita, aconsegueix posseir la innata facultat de demostrar, i fins i tot sentir, tot el contrari, és a dir, que no és una “bona persona”. I aquesta intel·ligència es confirma quan, malgrat que el seu proïsme insisteix a convencer-lo de què sí que ho és, de “bona persona”, ell ja ha superat la fase que l‘emmenà a la meditada conclusió de què no era una “bona persona”. Aleshores es prepara per a dubtar. I, de fet, dubta. Em referesc a la majoria dels éssers humans, i també a alguna que altra espècie animal. L‘empresa capitalista actual, les empreses on treballem, tracten d‘anihilar com siga tota possibilitat de dubte. L‘empresa és, sempre i en tot, una presa de decisions òptimes. I si el dubte apareix, ha de durar el temps mínim possible i, per descomptat, amb un efecte productiu excel·lent. Aquest camí cap al món sagrat de la decisió, que mena a l‘Absolut del cost d‘oportunitat i, per tant, a l‘anihilició i posterior extinció del dubte, de qualsevol dubte, ens transforma a les persones, no ja en màquines, sinó en els botons de les màquines. És el dubte, com el riure, allò que des de sempre ens ha fet i ens fa humans. Els ordinadors no dubten; s‘executen, o bé es paralitzen fins al moment de l‘execució de les ordres aplicades, o bé, finalment, es queden penjats. Però no dubten. Per tal de no convertir-nos en computadores hauríem de recuperar el poder de dubtar, el nostre poder de dubtar. Per tal de prevenir, almenys, que dubten per nosaltres.