Pensar

Aprendre a pensar és més saludable, útil, necessari, infinitament més vital per a la realització de la persona que aprendre a creure. En canvi, a tothom, amb més o menys intensitat,primer ens han ensenyat a creure, i després ens han ensenyat a pensar i, si no, hem hagut d’aprendre a soles tot això de saber pensar. Qui sap pensar és lliure. Sens dubte. És la llibertat que ens permet repensar allò que pensem, i la llibertat que ens facilita, entre moltes altres coses, triar allò que necessitem per a viure. En conseqüència, si no podem pensar, no podem triar. I no podrem triar, per exemple, una creença. Fins i tot, no podríem triar la renúncia a triar-la. Perquè si no és així, si passa que primer hem de creure i després de pensar allò que hem cregut, la creença s’esdevé una imposició i les conseqüències són, com ha demostrat la història, terribles. No ve al cas ara discutir ací la sacralitzada constitucionalitat de la llei que obliga els infants a rebre classes de religió catòlica o, en el seu cas, una assignatura opcional, ja que si no és constitucional, els interessats la faran constitucional. Així que deixem el pati tranquil. De moment.
Si no m’erra la memòria, des de primer grau d’aquella Educació General Bàsica fins al tercer del Batxillerat Unificat Polivalent, durant onze anys vaig assistir com a mínim a una hora setmanal de religió catòlica. Moltes hores, sí, i molts anys. En canvi, només vaig rebre classes de Filosofia durant dos anys de la meua vida acadèmica. Significa que l’assignatura que s’ocupa “de pensar” i “d’aprendre a pensar” no la reps fins als 16 anys. Això ens hauria de “fer pensar” un poc, no? En joc està l’existència de ciutadans lliures.

Hipòtesi

La invasió d’Iran ja ha començat. Sense sang. Sense ocupació de tropes, però en la premsa i en la diplomàcia, ja ha començat. Iran, veí d’Iraq, protestà oficialment el cap de setmana passat contra les ingerències del govern dels Estats Units en els seus assumptes interns, govern assassí que mamprén de nou una creuada contra Orient amb tota mena de pressions per tal que s’inicien inspeccions sobre les instal.lacions nuclears d’Iran. Aquestes circumstàncies que auguren la repetició de la mateixa tàctica mediàtica que emprà el Pentagon en la recentíssima masacre d’Iraq (que encara dura), carrega de raó a tots aquells que encara no han despenjat dels seus balcons i finestres les pancartes del “No a la guerra”. Perquè la guerra continua.
De fet, Europa s’apunta ja obertament a la possibilitat d’atacar qualsevol país amb armes de destrucció massiva…, i, a més, clar està, amb bons pous de petroli. Dilluns passat, amb el seu Primer Pla Conjunt, la UE no descartava l’us de la força en la lluita contra aquestes armes que, ves per on, encara no han aparegut. O ens tornem bojos o es creuen que som imbècils: no han aparegut les armes a Iraq i ja volen preparar la invasió d’Iran, per a vore si les tenen els veïns. L’existència d’armes d’aquesta mena continua sent una hipòtesi servida mundialment pels Estats Units i companyia per a assassinar mil.lers de persones. La guerra continua. I la hipòtesi de les armes continua. De la mateixa manera, la ONU també és ja una hipòtesi. Europa és una hipòtesi. La democràcia és una hipòtesi. I a nosaltres també ens volen convertir en hipòtesis.

Interés

Quan després d’haver abaixat els tipus d’interés a nivells no coneguts des de la Segona Guerra Mundial, quan després d’haver amenaçat i invadit dos païssos amb petroli (Afganistan i Iraq), quan després d’haver-nos posat a ratlla amb les exigències de l’euro i d’ajustar-nos el cinturó del santificat Dèficit Zero, quan després de refredar durant anys la pujada dels salaris… Quan després de tot això no arriba la tan esperada recuperació econòmica, és a dir, quan no es reprodueix això que anomenen «reactivació», aleshores és que alguna cosa, no sabem encara exactament què, però alguna cosa greu està succeint a nivell econòmic en tot el món. El Banc Central Europeu (BCE) tornà a retallar la setmana passada els marges dels tipus d’interés com si aqueixa mesura pugués impulsar uns certs mínims de recuperació. Ho dubte.
La capacitat de compra de les persones amb una renta baixa o mitjana-baixa (som la majoria) ha arribat a un punt en el qual el fet de què els tipus d’interés s’abaixen una mica ja no ens incita de cap manera a un consum més intens, ja que la contrapartida suposa un endeutament afegit amb les entitats creditícies que ja no depén del molt o del poc capital a retornar, sinó de l’endeutament en sí. Si estem pagant hipoteques per la vivenda i el cotxe, difícilment li farem cas a un apartament en la platja o a un viatge al Carib. Estem descapitalitzats. Però, en canvi, aquestes polítiques económiques són perfectes per als especuladors de, per exemple, compravenda i lloguer de vivendes, que, amb uns tipus tan baixos, paguen 20 al banc però que al llogater li trauen 100. Així que l’interés tan baix per a uns és interessantíssim per a uns altres.

G8 de 8G

Els païssos de sempre, més algun de més pobre per a dissimular, s’han muntat un altre G8. Una “G” de “grup de gestors gens generosos”, per no dir una “G” de “generals genocides guanyadors de guerres que haurien d’ingressar en un geriàtric”. Deixant a banda Brasil i Mèxic, per motius evidents, la resta del “comando G” es monten una vegada més la seua particular “G” mediàtica i poderossíssima, la televisen planetàriament i ens la volen vendre a totes hores com si ací no haguera passat res, com si hui guerra i demà pau, i com si la vida fora bella amb algunes cosetes sense importància per a arreglar. Com si ja estigués completament oblidat que Iraq ha estat agredit contra tota llei i que ara mateix continua patint la invasió del Estats Units, de Gran Bretanya, i de tot un exèrcit d’estats voltors, entre ells Espanya, que s’han afegit més o menys visibles al repartiment de l’or negre. Una llista infinita i infinitament hipòcrita d’iniciatives i debats es posen sobre la taula com si encara a la gent del carrer li quedara un tros de fe per donar una mínima credibilitat a qualsevol proposta internacional dels seus governants. El llistat de bones intencions és només una excusa. Al final, la reunió dels 8 vol que entre una vegada més a les nostres cases la mateixa cantil.lena de sempre: “la lluita internacional contra el terrorisme”, una lluita que és a sang i que s’ha esdevingut ja ideologia. Una lluita contra el terrorisme que s’ha transformat, ella mateixa, en terrorisme, des del moment en què, per exemple, es determina que els palestins són terroristes i que no ho són els tancs d’Israel. Aixi va la cosa. No interessa definir què és terrorisme. El que interessa és fer guerres i capital.Els païssos de sempre, més algun de més pobre per a dissimular, s’han muntat un altre G8. Una “G” de “grup de gestors gens generosos”, per no dir una “G” de “generals genocides guanyadors de guerres que haurien d’ingressar en un geriàtric”. Deixant a banda Brasil i Mèxic, per motius evidents, la resta del “comando G” es monten una vegada més la seua particular “G” mediàtica i poderossíssima, la televisen planetàriament i ens la volen vendre a totes hores com si ací no haguera passat res, com si hui guerra i demà pau, i com si la vida fora bella amb algunes cosetes sense importància per a arreglar. Com si ja estigués completament oblidat que Iraq ha estat agredit contra tota llei i que ara mateix continua patint la invasió del Estats Units, de Gran Bretanya, i de tot un exèrcit d’estats voltors, entre ells Espanya, que s’han afegit més o menys visibles al repartiment de l’or negre. Una llista infinita i infinitament hipòcrita d’iniciatives i debats es posen sobre la taula com si encara a la gent del carrer li quedara un tros de fe per donar una mínima credibilitat a qualsevol proposta internacional dels seus governants. El llistat de bones intencions és només una excusa. Al final, la reunió dels 8 vol que entre una vegada més a les nostres cases la mateixa cantil.lena de sempre: “la lluita internacional contra el terrorisme”, una lluita que és a sang i que s’ha esdevingut ja ideologia. Una lluita contra el terrorisme que s’ha transformat, ella mateixa, en terrorisme, des del moment en què, per exemple, es determina que els palestins són terroristes i que no ho són els tancs d’Israel. Aixi va la cosa. No interessa definir què és terrorisme. El que interessa és fer guerres i capital.Els païssos de sempre, més algun de més pobre per a dissimular, s’han muntat un altre G8. Una “G” de “grup de gestors gens generosos”, per no dir una “G” de “generals genocides guanyadors de guerres que haurien d’ingressar en un geriàtric”. Deixant a banda Brasil i Mèxic, per motius evidents, la resta del “comando G” es monten una vegada més la seua particular “G” mediàtica i poderossíssima, la televisen planetàriament i ens la volen vendre a totes hores com si ací no haguera passat res, com si hui guerra i demà pau, i com si la vida fora bella amb algunes cosetes sense importància per a arreglar. Com si ja estigués completament oblidat que Iraq ha estat agredit contra tota llei i que ara mateix continua patint la invasió del Estats Units, de Gran Bretanya, i de tot un exèrcit d’estats voltors, entre ells Espanya, que s’han afegit més o menys visibles al repartiment de l’or negre. Una llista infinita i infinitament hipòcrita d’iniciatives i debats es posen sobre la taula com si encara a la gent del carrer li quedara un tros de fe per donar una mínima credibilitat a qualsevol proposta internacional dels seus governants. El llistat de bones intencions és només una excusa. Al final, la reunió dels 8 vol que entre una vegada més a les nostres cases la mateixa cantil.lena de sempre: “la lluita internacional contra el terrorisme”, una lluita que és a sang i que s’ha esdevingut ja ideologia. Una lluita contra el terrorisme que s’ha transformat, ella mateixa, en terrorisme, des del moment en què, per exemple, es determina que els palestins són terroristes i que no ho són els tancs d’Israel. Aixi va la cosa. No interessa definir què és terrorisme. El que interessa és fer guerres i capital.