Fe

És possible que Déu haja mort, aquell déu medieval, terrorífic, però la religió s‘hi troba tan o més vigent, urgent i globalitzadora que en èpoques més tenebroses… Bé, refinem… És que no ho són, ara, de tenebroses? Ja que la nostra fe en la tecnologia ha pujat molts punts des de l‘invent del frigorífic, donem-li l‘oportunitat a les computadores de filtrar-nos algunes definicions d‘un dels motors més reactius de la societat: la religió. Google, un altre motor, el robot d‘Internet més usat del món,en els seus primers resultats respón a l‘entrada textual en català «la religió és» de la següent manera: «és la consciència de si mateix, o el sentiment de si mateix de l‘home que encara no s‘ha conquerit»; «és l‘opi del poble»; «és l‘autoconsciència de qui no s‘ha trobat o de qui ja s‘ha tornat a perdre»; «és una realitat respectable, però que ha de mantenir-se en l‘àmbit de la privacitat i no afectar l‘espai públic reservat a la convivència entre ciutadans iguals»; «és una qüestió tan íntima que no es pot “ensenyar” com assignatura, que està lligada a la família»; «és quelcom interior que no s‘ha d‘exterioritzar amb celebracions banals». Són tantes les respostes que més val preguntar-se: ¿Què no és la religió? Tres coses són indispensables: fe, litúrgia i una o més divinitats. Quan mirem els noticiaris i creiem el que ens diuen dels mercats i les guerrers, quan parlen els polítics del que faran i no faran, quan ens anuncien un desodorant, un detergent, un televisor…, això és religió. D‘aquesta llista, res és comprovable empíricament, però ho creiem. Cegament. Com sol dir el magnífic poeta Marc Granell, «Déu no ha mort. Està malalt. Gaudeix d‘una mala salut de ferro que fa por».

Qüestions gramaticals

Via un enllaç de Sarcophilus llegisc una notícia a l‘edició electrònica de l‘avui sobre un estudi que “demostra que dormir consolida les idees i facilita la creativitat“. No sé si calia una investigació per a arribar a l‘esmentada demostració, perquè, de fet, tots hem tingut aventures empíriques contundents en aquest sentit. Per exemple, quan alguns patíem l‘espessor mental del dia d‘abans d‘un examen i feliçment comprovàvem, al matí següent, que aquella boira d‘idees es transformava, a l‘hora de la veritat, davant del full en blanc, en tot un discurs prou argumentat. En tot cas, no és per la investigació que escric açò, sinó per la presentació periodística que un tal J. Elcacho fa de la notícia. Concretament, m‘ha sorprès l’avantítol: “El fenomen comprovat ara a Alemanya s‘intuïa des de fa anys“. ¿Què hi enteneu vosaltres? Evidentment, si continuem amb la lectura del cos de la notícia, queda clar que el fenomen ha estat, efectivament, “comprovat a Alemanya“, exactament en les universitats alemanyes de Lübeck i Colònia, però és que l‘avantítol no només no complementa amb claredat el títol, sinó que a més provoca confusió. La primera vegada que el vaig llegir vaig entendre, per contra, que “El fenomen ara comprovat s‘intuïa [només] a Alemanya des de fa anys“, és a dir, que només els alemanys gaudien del privilegi de detectar aquestos beneficis de la son. Seran manies gramaticals meues. O que el periodista, pobre, no havia dormit gens.

X/Y

D‘un total de trenta mil, solament setanta vuit són els gens que diferencien les dones dels homes i viceversa. Moltes persones han viscut tres cents milions d‘anys amb la ferma creença de què els Y eren “millors” que els X. Més forts, més perfectes, més hàbils. En definitiva: més. I no. De cap manera. Res de tot això. Per si de cas la ciència no encara ho havia deixat prou clar, un nou estudi científic recentment publicat en la revista Nature ha vingut a demostrar i confirmar que el cromosoma Y, que és l‘encarregat de determinar el sexe masculí, no és més que una degeneració del cromosoma X,que és el que determina la femeneïtat. Com vostés sabran, cada pare transmet al nounat la meïtat de cada parell de cromosomes. Les dones sempre li aporten un cromosoma X, però els homes poden aportar l‘X o l‘Y. És l‘home, per tant, qui determina el sexe del nounat, sense que això , a priori, diga res al seu favor. La novetat de l‘estudi rau en la derivació o, com diuen més pròpiament els científics, en la degeneració. Això signific – si hi apliquem un joc lògic–, que originàriament el cromosoma Y no és el generador de la masculinitat, sinó que és el “degenerat” a partir de X, sense que aquesta paraula s‘haja de prendre en un sentit pejoratiu. Senzillament: el cromosoma Y es forma, doncs, a partir de X. Així que aquest descobriment, nascut de l‘observació i l‘experimentació científica, tomba totalment aquella lamentable creença de què la dona va nàixer d‘una costella de l‘home. Més bé al contrari. En aquest assumpte, l‘escriptor d‘aquest passatge de la Bíblia errà fins i tot en la metàfora. Si de cas, si ens hem de posar metafòrics en coses tan serioses, valdria a dir que va ser l‘home qui va nàixer d‘una de les costelles de la dona, i no a l‘inrevés. I, a més “degenerat”.

Terrorista Bush

Senyor terrorista Bush: molta gent dubtem ja molt seriosament de l’autoria dels atemptats de l’onze de setembre (“La gran impostura”, Thierry Meyssan,La Esfera de los Libros, Madrid, 2002), on vostés acusaren al seu amic i excol.laborador Bin Laden d’enfonsar les Torres Bessones, quan possiblement fou el propi Pentagon l’encarregat de dinamitar-les. Claríssim està que la gent som molt dèbils, no tenim ni els seus diners ni el seu poder ni, en definitiva, el seu terror, la qual cosa no significa de cap manera que siguem idiotes. Sabem que la seua incursió en els negocis petroliers s’inicià en els anys setanta gràcies a la seua relació amb la família d’Osama Bin Laden, sabem que la seua primera companyia, Arbusto Energy Oil Co., fou creada entre son pare, George Bush, i el pare de Osama, Salem Bin Laden; sabem també que la Bin Laden Group, que actualment s’integra dins de The Carlyle Group (propietat de poderosos polítics republicans de Washington DC, és a dir, del seu partit), fou la contratista civil encarregada de la reconstrucció de Kuwait després de la guerra del 91. The Carlyle Group, per cert, es propietària també de la United Defensa, una empresa de Virgínia, a prop de Washington, encarregada de la fabricació dels míssils Tomahawk amb què vosté mata i ha estat matant mil.lers d’iraquians, és a dir, armes de destrucció massiva. Veiem, terrorista Bush, amb absoluta claredat, doncs, que el negoci que vosté i els seus col.legues s’han muntat amb aquesta segona guerra d’orient és monumental. La mentida que vosté ens vol vendre és tan gran i tan obscena que sospite la gran quantitat de dòlars que vosté podria haver-li amollat a Sadam Hussein per tal de comprar-li el país i els seus pous de petroli, la qual cosa explicaria l’espectacle bèl.lic tan televisiu que hem contemplat. Si ha estat un venut, un dictador venut tota la vida, no sé per quina raó no hauria de vendre’s ara. Al capdavall, Sadam també era un «amic» de son pare, no?, fins que vostés van decidir que ja no ho era. Senyor terrorista Bush, som dèbils, sí, però no idiotes.

Municipis

Confirmem amb aquest inici de la campanya electoral espanyola que vivim en una democràcia teòrica, de pràctica mecànica, funcional i automatitzada, que únicament consisteix a introduir paperetes en una urna cada quatre anys. I, després, a casa. Cada dia els mitjans de comunicació ens fan memòria de la mateixa cantil.lena de sempre: els esforços que s’han hagut de fer per tal que els ciutadans puguen triar els seus representants, que «més val això que no res». Val, en part, sí. En això estem tots d’acord. Però es que la còmoda expressió «més val això que no res», i més encara parlant d’un assumpte que ens afecta tant —la nostra vida pública—, està per naturalesa més a prop d’un meninfotisme humiliant del sistema polític que no pas de l’aprofundiment en la pràctica de la democràcia. Durant els últims dies, la democràcia municipal ha patit (i deixeu-me exagerar, bé, només un poc) un colp d’estat per part del centralisme practicat pels partits polítics que es congratulen del seu “centrisme”. Quan comencen les campanyes municipals, surten els pesos pesats —massa pesats i tot—, a dir les seues consignes, molt respectables, però que quasi sempre prenen com a base del seu discurs el marc estatal. Mireu sinó, com, fins ara, ETA ha centrat les batalletes. Coneix algú les polítiques que desenvoluparan els alcaldables del seu propi municipi? Aquest centralisme és fortament antidemocràtic, ja que és en la ciutat, en els pobles, en la “polis”, en allò que tenim més a prop de nosaltres, on detectem i podríem resoldre els nostres conflictes i les nostres necessitats, drets i deures, i, per contra, paradoxalment, és l’espai públic menys valorat i, per tant, el més degradat.

«Tolerància Zero»

Ricardo Maduro, president d‘Hondures, no fa res quan cada dia veu que el seu lema electoral ˝Tolerància Zero” és dut fins a les últimes conseqüències per part de les forces de seguretat que ell administra i també per les forces d‘inseguretat que margina, si bé totes dues forces arriben a confondre‘s de tal manera que el dret a la seguretat és redueix a una qüestió de pura fe. Les primeres les formen els militars (entre elles, els “esquadrons de la mort”) i la Policia Nacional Preventiva (PNP).

Les segones, les marginades, són ciutadans de tercera classe, desarrelats i víctimes alhora de formes d‘organització social basades en la supervivència: “maras” o pandilles infantils i juvenils que actuen amb normes de conducta tribals, com és l‘estricte control del territori, i que pateixen violència, drogues i malaties. L‘acció criminal de totes dues forces, l‘oficial i la marginada, han provocat l‘assassinat de quasi 2.000 menors a Hondures durant els últims tres anys, 500 en els últims sis mesos. Quasi ningú en parla d‘aquesta massacre de menors, i menys ara que les agències de comunicació internacional —quina sopresa—, han posat de moda la por a la pneumònia atípica i la decadència de Fidel Castro per a tapar el procés de repartiment de petroli entre les superpotències i els assassinats que els militars nordamericans efectuen de forma indiscriminada sobre qualsevol oposició de la població civil iraquiana a la imposició de la tenebrosa i oliosa democràcia ianqui.

El president Maduro basà la seua campanya en acabar amb el crim organitzat a Hondures, però emprant les teories que va dur a la pràctica l‘alcalde de Nova York, Rudolph Giuliani (sí, eixe, l‘heroi de les Torres Bessones) en el segle passat: criminalitzant la misèria i la pobresa, desacreditant les possibilitats d‘integració social, arribant fins i tot a la tortura i l‘assassinat, si li calia, de minories ètniques i socials per tal d‘exterminar qualsevol germen de delinqüència. Amnistia Internacional ha convidat repetidament el govern d‘Hondures a combatre la “neteja social”, les “execucions extrajudicials” de menors, de les quals només una ínfima part es produeixen dins de la mara, mentre que la resta d‘assassinats s‘hi troben directament relacionats amb els estaments policials.