Bitàcola

La bitàcola és un armari o caixa cilíndrica que suporta la brúixola en un vaixell. Antigament, es guardaven allí els famosos “quaderns de Bitàcola”, grapat de papers escrits diàriament per la gent de mar, més o menys cosits, on s’evidenciaven els rumbs triats dins la rosa dels vents, apunts en els quals es podien incloure, a més de les dades tècniques de navegació, idees i aventures personals o de la tripulació. Bon exemple és el de Colón en el seu viatge a Amèrica. Aquesta mena de dietari era molt útil als antics mariners, car empraven els quaderns d’uns altres per a traçar rutes de navegació, crear-ne de noves, poder orientar-se, i així surar els mars que havien descobert els seus predecessors.
Amb el pas del temps, persones que mamprenien viatges o expedicions marítimes o aèries, terrestres o galàctiques, bèl·liques o electorals, batejaven com a “quadern de Bitàcola” els seus propis registres textuals. De tal manera que fins i tot les navegacions virtuals han vist nàixer ja aquests particulars dietaris, batejant-los igualment com a Bitàcoles. En Internet hi ha partidaris d’anomenar aquestes pàgines web personals amb els anglicismes de Weblogs, Blogs o simplement Logs. Han agafat ja tanta participació i popularitat que qui sap si se consolidaran en el futur com un clàssic de la literatura en suport electrònic. Web d’una sola pàgina, visualment molt senzilla, diària, i en la qual s’inclouen sota un a estricte ordre cronològic, idees, notícies, registres de navegació en la xarxa, pensaments inconnexos i aventures del propi autor. Tenen al meu parer un gran valor. Són interactives, absolutament lliures i públiques, on es duen a la seua màxima expressió les paraules de l’escriptor Augusto Monterroso: “Quan tingues alguna cosa a dir, escriu-la; quan no, també. Escriu sempre.”

Enzensberger

Quan començà la «guerra d‘alliberament» de Kuwait, invadit aleshores per l‘Iraq, l‘escriptor alemany Hans Magnus Enzensberger provocà una absurda polèmica en comparar Sadam Husein amb Hitler. Absurda perquè tots sabíem ja aleshores que Sadam era un dictador sanguinari com Hitler. No calia buscar-li més peus al gat. En canvi, per què Enzensberger li ha seguit buscant més peus a l‘animal? Fa unes setmanes, amb la invasió nordamericana ja a l‘horitzó, Enzensberger optava per presentar un llibre de poemes sobre la història dels núvols. ¿De què? Dels núvols. «Mentre a l‘horitzó amenaça la guerra i la destrucció —explicava—, mirem el cel» (¿cinisme? ¿evasió?), en clara referència a la guerra d‘Iraq. Després d‘escoltar com aquest poeta declarava la seua “alegria victoriosa” per la caiguda del règim de Sadam (exclusiva “alegria” que li reconec), recentment llegia un article seu en el diari El Pais, en el qual, per a reforçar el seu discurs del “Sí a la guerra” argumentava: «Mai una guerra d‘aquestes dimensions ha causat tan poques víctimes com aquesta»; «Als nordamericans se‘ls culpa d‘obrar per baixos instints, però Rússia i França tenen molts interessos econòmics». Ni una sola afirmació d‘aquestes justifica un cadàver. I Hans ho sap. En el mateix article acusava de “fariseus” als qui han protestat amb l‘eslogan de “sang per petroli” contra l‘atac militar dels EUA i Gran Bretanya. He tingut sempre a Enzensberger per una persona molt compromesa amb el control dels excessos del poder dels imperis. De la confrontació amb Hans Magnus només puc traure una conclusió: no podem seguir sent víctimes del joc totalitari que ens obliga segle rere segle a triar entre només dues opcions: la democràcia capitalista made in EUA o “dictadures en el món”. I és ahi on Europa ha de dir per fi la seua.

Quina pau?

La pau? Ara per ara, jo, personalment, ja no la demane. Ara ja no. Sóc humà, i així ho sent: odie els agressors,odie l’imperi i odie Bush. Ara desitge la derrota dels Estats Units i la victòria del poble irakià. Tot i la força del moviment pacifista, aquest perdria sentit si no se n’adonara de què aquesta pau que tots busquem és, al capdavall, una guerra contra els qui invadeixen païssos i assassinen pobles per un grapat de dòlars. Desconec fins a quin punt es comparteix amb mi aquest desig que recolza en la convicció de què el país més terrorista del planeta és l’exèrcit nordamericà. Ara sí que sí: o estàs amb ells o estàs contra ells. L’escenari que ens presentaran d’ací a unes setmanes és el següent: un poble devastat, l’irakià, completament controlat per les tropes dels Estats Units, on cada atac de civils desesperats per fam i mort serà venut i ben venut pels mitjans de comunicació de tot el planeta com un atac terrorista contra les forces aliades. Això és obscè i vergonyós, i així és com comença quest segle, amb la creació de camps de concentració immensos, tan grans com un país que l’any passat es deia Afganistan, enguany es diu Irak i qui sap si l’any que ve es dirà Síria o Iran. El poeta Mario Benedetti va escriure sobre els “guardians de la llibertat”: «No sé hasta dónde irán los pacificadores con su ruido metálico de paz , pero hay ciertos corredores de seguros que ya colocan pólizas contra la pacificación, y hay quienes reclaman la pena del garrote para los que no quieren ser pacificados; cuando los pacificadores apuntan por supuesto tiran a pacificar y a veces hasta pacifican dos pájaros de un tiro; es claro que siempre hay algún necio que se niega a ser pacificado por la espalda o algún estúpido que se resiste a la pacificación a fuego lento; en realidad somos un “planeta” tan peculiar que quien pacifique a los pacificadores un buen pacificador será».

Assassí?

La majoria més que absoluta de ciutadans que estem en contra de la invasió d’Irak hem de reconeixer-li al president del govern espanyol que sí, que té tota la raó quan es defensa una i altra volta de l’acusació que li fan d’assassí, un tant excessiva… Però de cap manera li podem guardar ja ni la més mínima pressumpció d’innocència en l’acusació que li fa el 90% dels ciutadans: ser còmplice, i còmplice amb coneixement de causa, de crims contra la humanitat, contra el poble d’Irak. Aquestapressumpció d’innocència, els ciutadans li l’hauríem guardat molt cautament a Aznar si ell, conseqüent, també se l’haguès guardat com toca a Sadam, a través dels procediments democràtics que marca la ONU. La tipificació jurídica del delicte s’hauria ben bé d’estudiar, però és innegable que els ciutadans de tot el planeta vam contemplar per televisió de cap a cua la declaració de guerra il.legal i al marge de la ONU que Bush, Blair i Aznar van fer des de les Açores. Tots ho hem vist. És impossible, doncs, negar l’evidència del delicte. Que quede ben clar, doncs, per a la història: el president de l’Estat espanyol, José Maria Aznar, ha estat copatrocinador de la invasió d’Irak al marge la legalitat internacional que marca la ONU. I això, en definitiva, es un crim. La complicitat amb l’unitaralisme dels Estats Units és, doncs, una acció criminal. Però en tot cas, hem de ser una vegada més els ciutadans els qui li recordem als governants què és la democràcia: tot i ser evident el delicte, li regalarem la pressumpció d’innocència per tal que siguen els tribunals escaients els qui jutgen i demostren la seua culpabilitat en una sentència. Que així siga. Ara bé, molt em pense que Aznar està ara ple de por. I psicològicament provada està la violència que genera la por de la gent autoritària.