Bagdad

La urgència es diu ara “Bagdad”. Veloçment, abans que es despengen els valors de la Borsa i que puge en excès el preu del petroli. Es comenta que és una estratègia militar el fet que les tropes angloamericanes deixen enrere, sense sotmetre, ciutats com Basora, Mosul o Kirkuk. Bé, poden batejar així, si volen, l‘estratègia que completa la hipocresia dels agressors i que obliga a la immediatesa en el control de la ciutat que, curiosament, es troba en el cor d‘una zona des de la qual surten diàriament més de 20 milions de barrils de cru. Està clar, doncs, quina és la urgència dels Estats Units i de la seua coalició criminal. Les multinacionals del petroli impacienten ja a la Borsa. Què poc el.legants! British Petroleum, Shell, Texaco, Occidental Petroleum, Exxon…, totes voldrien saber ja qui es farà càrrec del cru iraquí després de la possible caiguda de Sadam… Els voltors sobrevolen Bagdad.
Insistim, doncs, una vegada més, per si de cas: les empreses petrolieres foren les que més diners aportaren a la campanya de Bush (la més cara de la història). El president dels EUA havia fundat Arbusto Oil, que després es rebatejà com a Bush Exploration i que finalment fou venuda a Harken Oil&Gas. El vicepresident, Dick Cheney, acumulà una gran fortuna des de l‘empresa petroliera Halliburton. La consellera de Seguretat Nacional, Condolezza Rice, formà part de l‘equip directiu de la petroliera Chevron durant 10 anys (1991-2000). El secretari de comerç Don Evans fou president de l‘empresa petroliera Tom Brown Inc. Kathleen Cooper, en la Secretaria d‘Assumptes Econòmics, fou executiva d‘Exxon; Thomas White, de la Secretaria de Defensa, vicepresident d‘Enron… Etcétera. Després de la marea negra del Prestige, veiem com el “petroli” segueix matant.

l‘ultimàtum

Efectivament, com feia temps s‘augurava, s‘ha produït una mena de cop d‘estat internacional contra Nacions Unides i contra l‘opinió pública mundial. En definitiva, contra la democràcia, curiosament a càrrec d‘aquells que l‘hissen com a bandera dels seus actes. Els tres violents, Bush, Blair i Aznar, donaven diumenge passat, des de les Açores, l‘ultimatum, no solament a Sadam, sinó també a la ONU. En definitiva, ens donaven l‘ultimàtum a tots nosaltres, a tots els pobles del món. Escric açò dilluns i ignore si, en el moment en què es publiquen aquestes paraules, els rius de sang ja hauran començat a vessar-se sobre les dunes d‘Irak. El “no a la guerra” de milions de persones al carrer podria semblar que no ha aprofitat per a res, però no és així en absolut. Aquest és el camí, governe qui governe, dicte qui dicte, i aquest ha de seguir sent el camí des d‘ara mateix per a lluitar contra els qui s‘han vist obligats a llevar-se la màscara de demòcrates, mostrant per fi els seus rostres absolutistes, autoritaris, dictatorials. Les manisfestacions que han donat la volta al planeta han servit, com a mínim, per a demostrar, als qui encara dubtaven, que aqueixa màscara monstruosa vertaderament existeix. Aquests tres líders de la mort i de la violència, Bush, Blair i Aznar, no se sap a causa de quines insatisfaccionshormonals o neuronals, surtiren diumenge passat, davant de les càmeres de TV, autoerigint-se representants de les Nacions Unides sense contar amb el vot de la resta de nacions que formen part del consell de seguretat. Què queda de tot aço? Un planeta més dividit que el de la Guerra Freda, una Europa migpartida, i ni parlar-ne ja de l‘OTAN o de les Nacions Unides. Que la justícia del Tribunal Penal Internacional caiga sobre ells.

Els amics enemics

Somoza en Nicaragua, Carisa en Hondures, Hernández Martínez en El Salvador, Ubico en Guatemala, Batista en Cuba, Trujillo en la República Dominicana, Pinoched en Xile, els Duvalier en Haiti, Noriega en Panamà, Marcos Pérez Jiménez en Venessuela, Uribe Vélez en Colòmbia, Banzer en Bolívia, Videla en Argentina, Marcos en Filipinas, Suharto en Indonèssia, Hassan II en el Marroc, Fahd en Aràbia Saudita,Mobutu i Kabila en Zaire, Sabah en Kuwait… Etc. La llista és llarga. Cruel. Han estat i en són, alguns encara, els dictadors que ha recolzat i recolza EUA, el guardià de la democràcia i les llibertats. Queda claríssim, doncs, que no és la dictadura ni el terrorisme la principal preocupació dels EUA. ¿Era la seua preocupació quan descarregà contra el govern democràtic d‘Arbenz en Guatemala per tal quel els militars pugueren assassinar els campesins del Quiché? ¿Ho era quan atacaren Mussadaq per a restablir la tirania del Shah? ¿I quan prepararen l‘assassinat del president electe Salvador Allende per tal que Pinoched puguès “fer desaparéixer” tres mil xilens? I quan afavoriren la instauració d‘una dictadura brutal en Corea del Sud? I quan ompliren d‘esquadrons de la mort tota Amèrica Llatina? I quan ara tanca els ulls a les masacres de palestins a mans del sanguinari Sharon? ¿Quina és, en el segle XXI, la diferència en la estratègia imperialista dels EUA? Malauradament, que la gran pèrdua de llibertat ja no afecta solament a aquelles repúbliques dictatorials que la dreta sol qualificar de “bananeres”; ara són els païssos occidentals, Europa mateixa, la que comença a veure‘s amenaçada. Dilluns passat, EUA amenaçava França amb unes “serioses conseqüències” si vetava ressolucions a favor de la invasió d‘Irak. La història és bàsicament la mateixa en els casos del panameny Noriega, de l‘irakià Hussein i del serbi Milosevic. Tres dictadors que han traït Washington. I si Blair o Aznar traeixen els EUA? Quina mena de promeses han rebut de part dels EUA com per a seguir recolzant la invasió a risc de perdre els pròxims comicis?

Tot en un sac

Fa un parell de setmanes vaig titular aquest racó de text de la manera següent: “I Bin Laden?”, on posava de manifest l’oblit en què havia caigut aquest home. M’equivocava, però no em faltava raó. El mateix dia que es publicava lla referida columna sobre aquell que va ser el “pistoler” més buscat del planeta (que ara ja no ho és, ara és Saddam), es feien públiques unes pressumptes declaracions del pressumpte terrorista que el tornaven a instal·lar enmig d’un conflicte internacional:l’invasió d’Irak (i dic “pressumpte” terrorista perquè , de fet, Bin Laden encara no ha estat processat en un judici legal).
Amb un click, les noves declaracions d’aquest senyor donaren la volta al món. A poc a poc s’afegia una altra “causa” per a justificar l’agressió al poble iraquià. Tots els conflictes àrabs possibles (reals o creats), susceptibles de ser explotats, van potenciant-se a base de cocktails informatius vessats amb comptagotes per tal de provocar en la opinió pública una actitud favorable als interessos militars i econòmics dels EUA: Bin Laden n’és un, al qual hem d’afegir “armes nuclears, armes químiques, cal defensar els kurds, cal defensar els turcs, crear l’Estat de Palestina, Saddam és un dictador cruel i sanguinari, els païssos de la zona estan amenaçats per Irak, Saddam enganya al món una vrgada més, els EUA ens ajudaran a lluitar contra ETA,…”, i tota mena de míssils mediàtics d’aquesta mena.
Tot es posa en el mateix sac. No cal anar lluny; recordem per un instant el cas d’Afganistan. Després del 11-S, els EUA decideixen invadir-lo: “talibans, terrorisme, Al-Qaeda…” Els EUA col.locaren com a president interí a Hamid Karzai, exconsultor de la megapetroliera nordamericana Unocal. Caldrà aturar al dictador Bush. M’alegra, personalment, que el govern dels EUA es troben cada vegada més a soles. Els turcs els han donat un poc l’esquena, i alguns païssos europeus han començat a dir “no” a l’imperialisme ianki, com és el cas de França i Alemanya. Temps al temps.La gent del planeta Terra que no té poder polític ja ha dit la seua.