Nuclear

Molt curiosament, si seguim la informació planetària, la paraula “nuclear” encadena actualment dos conflictes internacionals que, en principi, no haurien de tenir cap connexió. Bé, una connexió si tenen: els Estats Units són protagonistes en les dues pel.lícules: amenaça Irak, acusant-lo d’amagar armes químiques i nuclears; i suspénl’enviament de petroli a Corea, acusant-la també de reactivar les seues centrals nuclears. Sembla així que l’energia nuclear ocupa un lloc preferent entre els arguments que els EUA empren per a suportar les seues accions de política internacional. ¿Per què? Sorprén l’alarma difosa sobre la possessió d’aquesta energiaquan són els propis EUA i Europa els primers a potenciar-la. Corea del Nord preserva un dels últims règims comunistes i disposa de gran capacitat —diuen— per a produir plutoni, però el país passa fam i mort. Els EUA no semblen, doncs, ser molt convincents. La indústria nuclear s’inicià en els anys 50 del segle passat i madurà en els 70, gràcies en part a la primera (73) i segona crisi del petroli (79). Els païssos industrialitzats van comprendre que els petroli o el gas podien acabar-se, però fou la necessitat de no tenir polítiques energètiques depenents de la importació allò que accelerà la construcció de reactors nuclears. Aquestos reactors es troben en centrals nuclears que són plantes de producció d’electricitat. Per a generar energia empren combustible nuclear nou o reciclat, i gran part d’aquest combustible es reacondiciona en…, endevinen on…., en La Hague, Xeburg, França. Curiós. I saben a quines plantes de electricitat alimenta? A les d’Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Holanda i la pròpia França. 56 reactors encenen 8 bombetes de llum de cada 10 de tot el país, i el reprocessament permet recuperar el 97% dels materials (urani i plutoni). Pregunta: i quines empreses s’encarreguen d’això: una francesa, la Cogema, i l’altra… ¿ho endevinen?, és britànica, la BNFL. En competència directa. ¿Què està passant en Corea i en Irak? Què se’ns amaga des dels governs europeus i des dels EUA? Tot sembla massa “nuclear”, no?

Pau en guerra

I nosaltres què sabem, en realitat? Ben poc. Del fons de la qüestió, d‘aquesta mena de pau en guerra, en sabem ben poc. Si ens obliguem a fer un esforç d‘escepticisme enmig dels focs creuats que activa l‘agressiva propaganda internacional i estatal, nosaltres, els ciutadans, no sabem res més que allò que ens diuen que és la veritat, però no la veritat. El tema, però, s‘esdevé molt més greu encara si l‘observem a nivell de coneixement de la informació sobre el conflicte d‘Irak: potser no la sabrem mai, aqueixa veritat. Innocents com som, la nostra bona fe ens aboca a manifestar humilment el “No a la guerra”, el lema al qual ens van reduïnt aquestes subdemocràcies nostres perquè es demostren cada vegada més incapaces de progressar en l‘articul.lació de mecanismes que augmenten la representatitivitat directa del poble. En aquesta ocasió, ni les estadístiques semblen aprofitar per tal que els governants canvien el rumb les seues intencions bèl.liques. Els percentatges d‘opinió pública contra la guerra i la manifestació de la gent en tot el món ens ha servit almenys per a demanar un cert temps mort, però a favor de la vida, per tal que els jugadors es retiren a les bandes i reflexionen sobre el seu joc tan violent i lmanetable. Enmig d‘aquest escenari d‘allò que podríem anomenar pau en guerra, perquè no hi ha guerra però, de fet, no vivim en pau, en aquest escenari es posa de manifest una vegada més la situació per la qual esdevenim desinformats de tanta informació que se‘ns aboca, ignorants de tant que sabem, aterroritzats de tant de seguretat que ens donen, i adolorits demòcrates de tanta democràcia que ens manca per a poder actuar amb efectivitat en la vida pública.

I Bin Laden?

I qui se‘n recorda encara de Bin Laden? Bush ja ha abocat al fem la barba del “terrorista” més buscat, com una foto vella, oblidada i esgrogueïda que ja no li aprofita. El pas del temps dilueix a poc a poc la figura d‘aquell home que per un any personificà, en occident, al mateix dimoni, gràcies als conjurs mediàtics dels Estat Units. Karl Marx, un altre innombrable per a l‘establishment dels EUA, al.ludia fa ja molt de temps en el seu manifest a la curiosa capacitat revolucionària de la burgesia, una classe que “amb la seua submissió a les forces de la naturalesa” havia activat “mitjans tan potents de producció i de canvi” que, per contra, progressivament, anava transformant-se en una mena de “mag que ja no es capaç de dominar les potències infernals que havia desencadenat amb els seus conjurs”.

Marx, que també portava barba, no es referia a la mateixa cantil.lena de sempre (que el capitalisme moriria “víctima de les pròpies contradiccions”), sinó que concretava sobre les formes que adoptarien aquestes contradiccions, com ara l‘exhibició de les negres arts amb què es tracta de persuadir el planeta de l‘amenaça que —per exemple actualment— personificaria Irak. Recorde que, l‘any 94, servidor preparava un treball universitari sobre l‘estratègia mediàtica amb què els EUA recolzaren a Aristide com a “primer president democràtic d‘Haití”, a força d‘intervencions militars sobre el país per tal de “restaurar la democràcia”, lema oficial de Clinton. L‘estudi el vaig titular “els bruixots del vudú recolzen a Aristide”.

M‘imagine avui a Bush contemplant els jaciments de petroli d‘Irak des de la seua bola de cristall, intentant inventar-se un conjur més eficaç que la cançoneta de la possessió d‘armes de destrucció massiva. No m‘estranayria que la pròxima entrega de Harry Potter tinguès a George Bush en el paper de professor de màgia negra, tan negra com el petroli que vol arrabassar.

Mapes

Terror dona veure últimanent tants mapes del món en la televisió, on els estats són marcats amb colorins com porcs que van al matament segons la seua posició respecte a l‘insistit conflicte d‘Irak, interés absolutament creat i “made in EEUU”. Lacojuntura ens recorda anys terribles del segle passat. La insolent dissencció del planeta a través dels mapes exhibits en els televisors de tot el món és, en definitiva,l‘evidència de què vivim una situació prebèl.lica. Terror fa comprovar que així com Franco i Mussolini recolzaren Hitler durant la Segona Guerra Mundial, erigint una pseudodemocràcia reblerta d‘autoristarisme, Aznar i Berlusconi —animats per Blair— recolzen Bush sense oposar ni un sol “però”.
El país que hereta el paper protagonista són els EUA, i el seu president realitza una perfecta adaptació a la idea nazi de l‘”espai vital”, que Hitler llavors posà en pràctica, si bé ara la “vitalitat” depén del control del petroli i de l‘èxit militar amb el qual es guanyen vots en sa casa. Després d‘Afganistan i d‘Irak, quin serà el pròxim país sentenciat com a “terrorista”? Per contra, Alemanya i França, es mantenen ara cautes, “aliades” i oposades a la intervenció en territoris àrabs. Una vegada més, un conflicte internacional demostra que la Unió Europea és un mirall de miratges, i que el seu mapa s‘esquinça amb la mínima tensió de forces, afavorida per la invisible intel.ligència de polítics com Aznar o Berlusconi, que semblen terriblement feliços amb el seu lamentable paper seguidista d‘actors secundaris.
¡Però si ni tan sols els donaran l‘Oscar de rebaixar-los el preu del barril de cru! El que hauria d‘invadir Bush és Galícia, així podria emportar-se pacíficament tot el cru del Prestige, que allí contamina i els EUA necessiten. Entenc, però, que no es el mateix fer fora a Saddam que a Fraga. Aquest últim resulta més difícil.