Agnelli

“Agnelli ens ha fet una poc més rics a tots, ens ha donat benestar, però també ens ha arruïnat amb els cotxes; és millor ser pobres en un tros de jardí que rics en el garatge”. Així parlava el cineasta italià Roberto Benigni del signore Giovanni Agnelli, president de la Fiat, la primera companyia italiana fabricant d’automòbils. L’Avvocato, que és com popularment era conegut a Itàlia, va morir la setmana passada i fou acomiadat per milers de persones, entre elles el premier Berlusconi, el president Ciampi, el Papa, empresaris amb molts diners i caps d’estat de tot el planeta. Un peix gros, com sol dir-se, aquest Agnelli, qui amb la seua desparició provocava una eufòria borsària sense precedents en La Bota i la revalorització de les accions de la Fiat, tot i que el seu imperi perdia força en els últims anys: propietari d’un equip de futbol, la Juventus, de mitjans de comunicació com La Stampa o Il Corriere della sera, s’havia anat fent amb el control de Ferrari, Lancia, Alfa Romeo i Maserati. Indirectament, era, a més, accionista del diari El Mundo, a través del grup Rizzoli. La primera decadència de Fiat abocà 40.000 treballadors als carrer l’any 1980; la segona comenà l’any 2000, amb una regulació que afectava a 8.100 famílies. Això no aturà Agnelli, que continuà obrint negocis en el sector de les assegurances, de la banca, la televisió i, en general, en el món editorial, fins al punt de convertir-se ell i la sea família en una institució (l’any 91 el president Cossiga li concedí el nomenament de Senador Vitalici). Agnelli és un exemple d’empresari messiànic propi del segle XX, però a l’italiana, com els Rockefeller i els Rotchild. Això que en diuen el govern «invisible».

l‘hidrogen

l‘hidrogen, bella paraula, és un gas incolor, insípid, altament inflamable no tòxic. En les últimes setmanes, el gas ha aparegut intermitentment als mitjans de comunicació en forma de magnífica energia de gran futur, sobretot en els suplements de premsa dedicats al motor. Fa anys que estan en marxa projectes científics per a assolir la substitució del petroli per un altre combustible; de fet, recentment, el comissari europeu del gremi oficialitzà des de Brusel.les la creació d‘un grup d‘alt nivell sobre tecnologies d‘hidrogen. El gas en qüestió seria capaç, aleshores, d‘impulsar automòbils i de generar energia per a tota mena d‘indústries,substituint fonts d‘electricitat, bateries de telèfons mòbils, etc. El panorama es pinta sospitosament bellíssim quan justament és des d‘uns mesos que ha augmentat la pressió dels EUA sobre Irak per tal d‘instaurar un control sobre l‘or negre, el combustible estrella: el petroli. El 23 de setembre de 2002, el diari francés Le Monde publicà un article de Jeremy Rifkins, director de la Foundation on Economic Trends, sobre l‘hidrogen com a energia de futur, per eterna, neta i barata. l‘ecologisme i bona part de l‘esquerra foren seduïts pels seus raonaments.Tanmateix, com s‘ha explicat des de la premsa belga, cal esmentar que bona part d‘aquestes idees formaven part d‘una campanya publicitària de la General Motors en la promoció d‘un vehicle que funciona a partir de l‘hidrogen, que és una gas abundant en l‘univers, però escàs al nostre planeta: no existeix en estat natural. s‘ha de generar en combinació amb una altra substància, neta o contaminant. De moment, a les multinacionals del motor els fa el paper: promocionar-se amb l‘etiqueta d‘ecològiques. Tant de bo que tot que siga molt més que simple campanya publicitària.

Terror ianki

l‘acceleració de la propaganda internacional apunta a què la masacre començarà en els pròxims dies, dirigida per l‘exèrcit terrorista més gran del món, el d‘estats Units. Europa, per passiva, es fa còmplice i ens fan còmplices, per passius, d‘un altre crim contra la humanitat. Saddam Hussein faria qualsevol cosa per tal de defugir la guerra i Bush faria el mateix per defugir la pau. l‘historiador Noam Chomsky afirmava recentment: «Qui està encapçalant la guerra contra el terrorisme? Està dirigida per l‘únic Estat en el món que ha estat condemnat de terrorisme internacional per les autoritats més altes: el Tribunal Internacional i el Consell de Seguretat (encara que EUA vetà la ressolució), i l‘assamblea General de la ONU. Els qui inicien la guerra son els propis condemnats». No aixecarà pols dir ara que col.locar com a excusa unes pressumptes armes nuclears i químiques de Hussein voldria amagar el propòsit de controlar el petroli d‘iRAK, i poder marcar així l‘agenda de producció i preus dins l‘oPEP. Com? Fàcilment. Molt possiblement, si Bush acaba amb Saddam, intentarà introduir en Irak un govern titella al servei dels EUA, estratègia que ja s‘encarregà de dur a terme la pròpia CIA el segle passat en tota Amèrica Llatina. La qüestió de fons també té una vessant genètica, crec. La Guerra del Golfo s‘inicià a les ordres de Bush pare. Qui sap? Podria ser que a Bush li explotara el joguet que creu dur per bon camí. Un inspector de la ONU ha declarat que Corea del Nord es “més perillosa” que Irak en temes d‘armamament. Possiblement el govern dels EUA distraurà a l‘opinió pública i s‘inventarà unes altres excuses per tal d‘envair Irak.

Euronadal

Any rere any, experimente la més o menys raonada sensació de què tant el Nadal com la temporada de rebaixes en què ja entrem, per a l‘agnòstic, l‘ateu o el creient dubtós, no és més que un favor que la gent li fem a empreses, distribuidors i comerços en general per tal de reduir el seu stock i que puguen així tancar els seus balanços anuals amb una certa dignitat. Durant l‘any 2002 comprovàrem que finalment l‘euro sí que ens havia pujat, descaradament, el preu de molts productes, per no dir tots, no solament a causa dels famosos, estelars, còsmics arrodoniments decimals, sinó també “pel morro”, “perquè sí”, “perquè així va la cosa en Europa”, “perquè l‘Estat ha pujat els impostos”, “perquè l‘augment del preu del petroli encareix el transport”, i no sé quants més “perquès” absolutament fantàstics i terrorífics. Justificacions arrodonides, aquestes sí, molt arrodonides i esmolades fins a l‘ultim decimal, per tal de carregar sobre l‘esquena del consumidor tot el pes d‘una moneda que, veritablement, ens ha fet més pobres. I més pobres des del moment en què no han pujat de la mateixa manera els sous dels treballadors i les pensions se‘ns han quedat de pedra. I jo em pregunte: que aprofita per alguna cosa això de medir l‘IPC? Ho dubte. Són reals les xifres de la inflació? Mmmm…
Durant els Nadals hem celebrat dinars i regals que l‘any passat ens pujaven, si més no, d‘una forma menys brutal al compte corrent. Perquè ja se sap, com és Nadal, no es mira tant el preu, i per a l‘usuari és més fàcil, en euros, identificar com a car o barat un preu més menut que no un de gran, cosa que és fàcil que passe en la temporada nadalenca. Bona sort en el 2003 i feliç any nou .