Llibertat religiosa

Dubte que la prohibició de símbols religiosos en les escoles franceses contribuisca molt a afeblir la discriminació per raça o creença, i menys que puga garantir, a llarg termini, la integració i convivència en pau de totes les cultures, una cosa que França, un dels païssos amb més immigració al llarg del segle XX, ha resolt fins avui amb una habilitat admirable en comparació amb d’altres estats europeus. Greu és el fet de què siguen els centres educatius els primers espais públics que han de patir aquesta prohibició, la qual cosa ens duu a dues reflexions: o bé han fracassat les polítiques educatives dirigides a l’ensenyament de temaris que fomenten el respecte mutu i la comprensió de les formes de vida del veí musulmà, hebreu o catòlic; o bé és que aquesta tasca ètica i multicultural no s’ha desenvolupat amb el suficient vigor i profunditat. Sembla como si el govern francès s’haguès rendit davant de les creixents confrontacions racials i religioses, i haguès volgut tirar pel carrer d’enmig, és a dir, imposant el laicisme més absolut com a única forma d’expresió pública per damunt d’altres llibertats, com és la religiosa.No és solament que paraules com prohibició ens puguen posar alerta. És que aquest retall de llibertats en pro d’un pretesa, i no per això menys presumpta, seguretat nacional, ha demostrat de vegades al llarg de la història que tenia com a finalitat l’execució d’accions de govern, per a la majoria immorals, amb total impunitat. Tant si és un reducció de les confrontacions com si és el reforçament de la unitat nacional allò que busca el govern francès a través d’un ús extrem del laicisme (és a dir, convertint-lo en una autopista moral per la qual puguen circular tots), l’ús mateix de la prohibició com a ferramenta invalida èticament les finalitats.Perquè, qui ens assegura que, després de la llibertat religiosa, no li tocarà el torn a la llibertat ideològica?

“We got him!”

La detenció de Saddam Hussein és il·legal. Aquest final feliç típic de qualsevol pel·lícula nordamericana made in Hollywood, aquest regal nadalenc continua sent i és il·legal. Com la invasió i l‘ocupació. ¿Fem memòria del lamentable espectacle del ”trío de les Azores”? Vinga. Després de tants cadàvers i mentides, ni tan sols un judici patrocinat per l‘ONU pot gaudir ara de tota la legitimitat que puguès tenir un procès vertaderament just contra un dictador, donat que els policies que l‘han capturat són pirates del petroli i assassins de civils iraquians. Haurem de repetir-ho una vegada més i una altra: EEUU no pot detenir ni jutjar ningú més enllà de les seues fronteres sense el suport del dret internacional.
Capturat, segrestat o presoner de fa dies (com segurament ha estat), i siga o no d‘ell l‘ADN que l‘identifica, per als governs còmplices de la guerra no és tan prioritari ara el fet de jutjar-lo com el de penjar-lo de la seua particular estàtua de la llibertat mediàtica. L‘objectiu principal de la Casa Blanca, i de la Moncloa, es ara mateix fer un cant coral a la guerra justa i generar un estat d‘opinió que faça recordar la guerra com un dany colateral més, un mal menor, sobre tot ara que s‘aproximen comicis estatals tant als EEUU com a Espanya. Evidentment, ni els partidaris de Saddam, ni la resistència nacional, ni l‘islamisme radical han estat reduïts en Iraq, però George Bush necessita tancar la seua legisltura amb un happy-end al qual, naturalment, s‘apunta José Maria Aznar. En canvi, aquesta setmana, els cadàvers s‘han multiplicat.
Ells fan i desfán. Hussein fou en part una producte dels EUA, a qui recolzaren en 1980 en la guerra contra Irán. Ara l‘aparten defintivament del poder. Per als EUA no ha estat més que una altra titella, un altre dictador amb data de caducitat.

Quina pau? (II)

“Desconec fins a quin punt es comparteix amb mi aquest desig que recolza en la convicció de què el país més terrorista del planeta és l’exèrcit nordamericà. Ara sí que sí: o estàs amb ells o estàs contra ells. L’escenari que ens presentaran d’ací a unes setmanes és el següent: un poble devastat, l’iraquià, completament controlat per les tropes dels Estats Units, on cada atac de civils desesperats per fam i mort serà venut i ben venut pels mitjans de comunicació de tot el planeta com un atac terrorista contra les forces aliades. Això és obscè i vergonyós, i així és com comença quest segle, amb la creació de camps de concentració immensos, tan grans com un país que l’any passat es deia Afganistan, enguany es diu Iraq i qui sap si l’any que ve es dirà Síria o Iran.” Aquestes línies les escrivia servidor el passat mes d’abril en aquesta mateixa columna del diari Levante. Durant la compareixença del govern espanyol la setmana passada en el Congrés dels Diputats per a explicar les morts dels set militars del CNI, el president José Maria Aznar no solament no rectificà, sinó que, a més, usà i abusà del terme “terrorisme” per a explicar-ho tot, com sí fos “terrorisme” una paraula instintiva, màgica i salvífica capaç d’argumentar la violència com a “admissible” des de la trinxera dels ocupants, però “inadmissible” des de la trinxera dels ocupats; com si la violència puguès alguna volta argumentar-se des d’alguna posició. El terrorisme és una malaltia greu que la humanitat haurà de superar, però no és menys greu convertir l’oposició a una malatia en un discurs polític únic i unilateral. En Iraq no existia terrorisme, sobretot perque un règim tirànic com el de Sadam Hussein mai hauria permès que qualsevol binladen li fes ombra. Ara el problema és triple: terrorisme islàmic, resistència prosadam i un poble ferit que odia els ocupants.

Justícia rosa

El franctirador de Washington ha estat condemnat a mort, pels delictes d’assassinat i terrorisme… Michael Jackson, una altra vegada acusat d’abús sexual, ara per un xiquet de dotze anys… El president del Tribunal Constitucional, Manuel Jiménez de Parga, afirmant que “pocs rebien a Franco amb el entusiasme dels catalans”… I el govern espanyol posant a la venda en els seus periòdics, i per fascicles, la notícia de què el recurs d’Alava contra el pla d’Ibarretxe ha estat admès a tràmit.
A priori, totes aquestes notícies no tenen cap relació, a excepció de dues observacions que les encadenen, una d’evident i una altra, si més no, opinable. Òbviament, totes elles tenen en comú la intervenció dels tribunals de justícia, que últimament s’han posat molt de moda… Massa? Però hem d’afegir-hi una altra qüestió comuna: la intervenció dels mitjans de comunicació com a instruments d’espectacularització de la justícia. La informació de tipus judicial ja no ven periòdics. Necessita ser comunicada de forma espectacular, ultraconflictiva, confrontadíssima, ja vinga dels Estats Units, estigue protagonitzada per una estrella del pop, per les declaracions d’un peix gros de la justícia, o bé aboque llenya al foc del frentisme ultranacionalista entre PP i PNV.
La guerra d’Iraq, l’accès al poder d’un actor com Arnold Swarzenegger o el terror que produí la destrucció de les Torres Bessones han estat, a més d’informació, pur espectacle.La justícia no podia ser menys. Per exemple, el seguiment que tota la premsa ha fet del cas de Rocío Wanninkhof ha fet guanyar moltes perres a segons qui. Sembla como si el xafardeig de la premsa del cor haguès contagiat a la resta de seccions, des de la política a la deportiva passant per la judicial. La trivialització porta el perill de què, sobre temes realment importants, acabem proclamant: “I a mi, això que m’importa?”

PP i fem

Que ningú no s’escandalitze en llegir la palabra “fem” tan a prop d’aquestes sigles. El PP és el gestor i el fem és l’objecte de la gestió. De vegades, tant el discurs polític com el periodístic és abstracte en temes tan concrets com aquest: res més concret que la merda, tot siga dit amb perdó de la taula. Per tant, en un tema tan trascendental, també tractaré jo de ser concret.
Des que, per fi, a la ciutat de Castelló es poden trobar contenidors de reciclatge, la meua persona tracta de fer-los servir un dia a la setmana, però únicament quan pot, és a dir, sempre que els contenidors no estan desbordats de bosses que s’amunteguen al seu voltant. I aixó succeix perquè o bé els camions de recollida no passen amb la freqüència contractada o bé perquè fan falta més contenidors. Pero, sobretot, aquesta situació tan repugnant com la merda, és producte de l’absoluta presa de pèl als ciutadans per part del govern del Partit Popular en l’Ajuntament de Castelló, del que ja nomès em cal pensar que es gasten els diners que tots paguem per aquest servei en assumptes del tot inconfessables.
L’any 2001, el PP s’inventà aquesta taxa quan aquesta ja estava integrada dins de l’impost de l’IBI, i l’equip de govern no va fer cas a les més de 1.500 reclamacions presentades pels castellonencs en les oficines de l’ajuntament. Però és que, a més de pagar doblement la recollida, per a l’any 2003 s’incrementà en quasi un 3% la taxa, així que enguany hem tingut que pagar quasi 60 euros… I ja està aprovat que l’any que ve en seran 63.
Senyor alcalde José Luis Gimeno: els castellonencs –i siga dit en una popular expressió– a més de putes no volem pagar el llit. Paguem entre tots més de 12 milions d’euros per aquest servei. Els ciutadans li exigim que, com a mínim, s’ens done el servei que paguem.

l‘any d‘adorno

Enguany s’està celebrant el centenari del naixement de l’extraordinari filòsof alemany Theodor W. Adorno, autor d’obres tan imprescindibles com Justificació de la filosofia, Dialèctica de la il·lustració o Minima moralia. El fet és que aquest centenari no ha gaudit per ací de massa ressò. En general, no n’ha tingut molt més enllà dels cercles acadèmics i algun que altre racó de lletres dels mitjans de comunicació. I és una vertadera llàstima. Cert és que al seu país, i també a Francfort, la sea ciutat natal, sí que l’han honorat tant com cal, i li han fet estàtues, li han reeditat tota mena de papers i s’han reimprès i exportat traduccions per tot el planeta.
La grandesa i la fragilitat d’Adorno es troba en la seua malaltissa debilitat per a detectar amenaces on encara no s’albira el conflicte i en una extraordinària capacitat per a mostrar amb tota mena de detalls les estructures de domini moral i social. De fet, la seua obra beu bàsicament de Hegel i Marx; no és estrany, per tant, que insistica en l’anàlisi profund de les maniobres del poder econòmic i polític, un treball que en moltes ocasions va dur a terme en col·laboració amb els seus companys de viatge amb la finalitat d’edificar la comuna teoria crítica.
El projecte filosòfic principal d’Adorno, i per extensió, de l’esmentada escola, era comprendre per què no s’havia produït la revolució social esperada, i per què justament en el moment en el qual l’ésser humà disposava de tots els instruments per a l’emancipació individual es produïa tot just el contrari, és a dir, la seua anihilació. Música i filosofia marcaren la seua vida. La idea d’una societat lliure, sense dominació, sense violència ni ressentiments, conformaren l’eix central dels seus estudis. Com a homenatge i agraïment, recomane des d’ací la lectura de la seua Teoria estètica, una obra formidable.

Misteris i vivenda

Hi ha misteris encara més difícils d‘explicar que el de la Santíssima Trinitat. Perquè, si no estem cecs, podem veure, amb els nostres ulls, que les ciutats estan plenes de vivendes buides anys i anys; que actualment se n‘edifiquen més que mai; i en tercer lloc, que els qui necessiten comprar-les, els joves i les famílies de renda escassa preferentment, no poden fer-ho. I conste que detectar l‘existència d‘aquesta absurda trinitat propiciada pel joc dels interessos immobiliaris, no implica cap abstracció del qui la detecta ni tampoc és una observació tendenciosa de ningú; és pura experiència, d‘un empirisme tan ras com el que pot practicar vosté mateix, contemplant, cada nit a les nou, per una finestra de sa casa, quantes de les finestres de l‘edifici veí es troben enceses… Molt poques, no?
El Banc Central Europeu fa temps que ve alertant al govern, als bancs i als constructors sobre l‘excessiu endeutament de les famílies i repetidament s‘han referit a la sobrevaloració del preu de la vivenda, que oscil·la entre un 8 i un 20%, de forma que ha pujat quatre voltes més que els sou mitjà d‘un jove i ha provocat que les hipoteques augmenten per damunt del 13%. Tot i les adevertències, al misteri de la trinitat immobiliària, s‘hi afegeixen les estimacions dels experts del gremi, que creuen probable que l‘exercici en curs es tanque amb un creixement del 15% en els preus.
Però no hi ha més misteri que el que no vol ser desvelat, i el qui especula i especularà no solament és l‘intermediari del sól, o el propi constructor. Cal remarcar que han contribuït tots aquells ciutadans que ja disposaven d‘una o més vivendes i que jugaven a guanyar, amb l‘augment de preus, un plus en la revenda. Per això, sense el contrapès de la vivenda protegida, els joves sempre viuran en casa dels pares, en la familiar o en la llogada, que és igual.