Intranet del poder

¿Permetria vosté que, per llei, cada carta i cada paquet que tramet foren oberts pels serveis postals públics o privats, i que foren fotocopiats a continuació per a ser després enregistrats durant un any en desconeguts magatzems i potencialment manipul.lats per individus que no coneix de res? Doncs aquesta mena de regulació, aprovada fa uns mesos per buròcrates de la UE, aquest control tan absolut, tan practicat pels governs feixistes del segle XX i que no pensàvem que es repetiria en les actuals democràcies, és el que podria reproduir la LSSI, la nova Llei de Serveis de la Societat de la Informació, coneguda popularment com la Llei d’Internet, que entrà en vigor el passat 12 d’octubre, i que regula totes les activitats de la xarxa. A partir d’ara, qualsevol ciutadà que es connecte a Internet haurà de ressignar-se a què totes les seues accions, absolutament tots els seus clicks al ratolí, queden minuciosament enregistrats i emmagatzemades durant un any en el servidor o en els servidors del seu proveïdor i a disposició de…, ¿de qui? Suposadament, a disposició de l’Administració pública en cas de exigir una inspecció. Aquesta inspecció posaria ja en perill dos drets fonamentals: la pressumpció d’innocència i el secret de les comunicacions, però, a més, cal preguntar-se: qui li assegura a l’usuari de la xarxa que les seues navegacions per Internet no són vigil.lades per qualsevol altra persona, posem per cas informàtics avorrits, mantenidors del servidor, o qualsevol funt,cionari amb poc sentit de la professionalitat. La desprotecció és, en aquest sentit, absoluta. Aquesta llei, llençada per ministres que ja ni tan sols estan al govern del PP, ha signat la sentència de mort per a l’Internet lliure, la xarxa de la llibertat d’expressió i de l’intercanvi d’idees. L’Internet s’esdevé la intranet del poder. Algú pot estar, ara mateix, llegint la teua carta d’amor per e-mail, i tu no ho saps.

Desemparats

Si vosté no contesta a la carta que pròximament li enviarà l‘Institut Estatal d‘Estadística per a ser inclós en un llistat destinat a la venda a distància i prospecció comercial de tota mena d‘agents empresarials, no formarà part, en principi, d‘aquest cens promocional. L‘Estat, però, dubta una vegada més del seu dret a la intimitat, a la imatge i a la protecció de dades personals quan, en boca del director de l‘agència de Potecció de Dades, Juan Manuel Fernández, es declara que el silenci dels interessats s‘entendrà com un «consentiment tàcit». Declaracions a banda, queda clar que, amb el regnat dels ordinadors, el control de dades dels ciutadans és total. La Llei Oficial de Protecció de Dades o la polèmica Llei dels Serveis de la Societat de la Informació (LSSI), no poden aturar la gran quantitat d‘ofertes que cada dia truquen a les portes, als auriculars o als correus electrònics de les nostres cases: televenda, notificacions postals de falsos regals i diners fàcils, venda d‘enciclopèdies…, entre moltes altres coses. Aquestes agressions no són res al costat de les autèntiques amenaces: t, l‘us de dades sanitàries per part de les asseguradores, la transmissió de dades econòmiques personals entre els bancs, l‘el.laboració de “llistes” de control polític i/o religiós… Avui comença a caminar la LSSI, que en l‘article 21 prohibeix l‘enviament de comunicacions publicitàries per correu electrònic si prèviament no han estat sol.licitades per l‘usuari, amb sancions que pugen fins als 150.000 euros… Com podem demostrar que no hem sol.licitat res de res? I si s‘inventen que ho hem sol.licitat? Fa poc es constatà que el 46% de les tendes virtuals no empren un canal segur que assegure la confidencialitat de les dades, a les quals poden accedir terceres persones, fins i tot el número de les targetes de crèdit. Ens estan convertint en deficients socials. No som ningú.

La seguretat

Governs del primer món, sempre orgullosos de ser molt democràtics, han mamprés projectes polítics de limitació i defunció de llibertats individuals i drets civils amb l‘excusa d‘un pressumpte benefici de la “seguretat interior” dels propis estats, d‘on s‘esdevé la lamentable paradoxa que ens aboca a sentir-nos cada vegada més insegurs amb tanta seguretat que ens anuncien i que, al capdavall, ens imposen. Com a reacció, l‘atemptat de les Torres Bessones de Nova York ha convertit en moda planetària la creació i/o revisió de lleis de protecció amb la finalitat d‘ assegurar la seguretat dels insegurs, però que alhora també provoquen l‘efecte contari, el d‘augmentar la inseguretat de totes les persones que fins ara se sentien segures, és a dir, dt,e la majoria. El debat al respecte es troba a França en un intens moment de confrontació entre el poder executiu i el poder judicial després de la filtració als mitjans de comunicació del nou projecte de llei del ministeri de l‘Interior, del qual es desprén que —sense permís judicial— la policia podria accedir a qualsevol fitxer informàtic o punxar qualsevol telèfon si detectara indicis de delicte. Després del fatídic onze de setembre, una directiva de la Unió Europea deixava ja la porta oberta a què els governs europeus pugueren obligar per llei a les companyies proveïdores d‘Internet a conservar les dades dels usuaris durant un temps per a poder accedir a elles en el cas “d‘emergència de seguretat nacional” o de “perseguir delictes”. Un altre exemple el trobem en l‘avantprojecte de control d‘Internet del PP (LSSI), que nega la llibertat de l‘usuari per a emetre qualsevol opinió en la xarxa; l‘administració podria així censurar i sancionar les informacions que (ella) considerara «il.lícites». La inseguretat és un espill fals que s‘engega amb televisors que per satèl.lit tenen la por amb què els governs tracten justificar un control més gran sobre les persones.

«Salut i república»

Recorden vostés ara el polèmic,infame i tan inflamable discurs del monarca dels castellans, l‘actual rei d‘Espanya Juan Carlos I en el qual fa uns mesos afirmava autocomplaent i sense complexos —i cite literalment— que «nunca fue nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fuet,ron los pueblos mas diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima el idioma de Cervantes». Doncs ara, contra tot pronòstic, en la moneda surt cara, la del rei, i acusen d‘injúries Jesús Artiola, el portaveu de la campanya contra aquest discurs que Juan Carlos I efectuà durant la cerimònia d‘entrega del premi Cervantes. Catorze entitats catalanes cursaren aleshores una denúncia contra el monarca espanyol, acusant-lo, Constitució en mà, de forma totalment legal i responsable, de “difussió d‘idees relacionades amb el genocidi». Certament, així expressada, la denúncia es connotava verbalment intensa, si bé cal detallar clarament que no s‘enunciava de cap manera que el rei fos un genocida (uff!) si no de difondre idees relacionades amb una època més obscura de la història d‘aquestes i unes terres d‘Europa que patiren genocidi. Desestimant la denúncia, l‘acta de l‘Audiència Nacional espanyola assenyala que «la persona del rei és inviolable i no subjecta a responsabilitat» (és a dir: el rei pot continuar fent el que li vingue en gana) i que les entitats denunciants «no tenen cap mena de rigor jurídic» (és a dir, que la negació pública de la imposició del castellà amb tortures, morts i amenaces no té, per al magistrat de l‘Audiència Nacional, «cap rigor jurídic»). Tecnicismes jurídics a banda, personalment, pense que qui no té cap mena de rigor històric és el magistrat de l‘Audiència Nacional espanyola, que molt em pense que mai no ha cridat ni tampoc cridaria mai «Salut i república!».

l‘honradesa

El polèmic llibre en què es lloa a Franco, del qual és autor l‘actual alcalde de Castelló, José Luis Gimeno, és únicament una lamentable anècdota que s‘esdevindrà lletra menuda de la història de la premsa local, una notícia —molt ben instrumentada, per cert, pels mercaders de l‘opinió pública— difosa per a enfrontar els grups politics locals que no trascendirà, però, com a referència de cap altre llibre. Malgrat la intrascendència, interessa examinar des de la pura lògica i perfectament fidels a la història del segle passat, el concepte d‘honradesa que, sense gran èxit encara, venen a reinstaurar, amb diners públics, alguns governants del Partit Popular, com ara l‘alcalde de Castelló de la Plana, que en el seu llibre sobre carrers de la ciutat qualificava d‘”honrat” a Francisco Franco . Si la persona que acaba amb la democràcia, estableix una dictadura i dona ordres d‘assassinar, afusellar, torturar i agredir a mil·lers de persones resulta al capdavall que és “honrada”, els ciutadans de Castelló de la Plana, d‘acord amb l‘exemple de lloa franquista que dona el seu excelentíssim alcalde, haurien de començar immediatament a comprar pistoles i a assassinar a opositors i a tota mena d‘irredempts per a demostrar la seua honradesa. De la mateixa manera, per a ser “equànims” en aquest examen, també van ser així d‘”honrats” Napoleó, el comunista Lenin, el nazi Hitler o l‘actual autoabanderat de les llibertats, George Bush, que no ha parat d‘assassinar àrabs en nom de la democràcia, com en el seu moment Franco en nom de déu i de la pàtriat,.
És necessari que recordem i que diguem que aquest desagradable concepte d‘”honradesa” perdura entre molts polítics dretans, i no cal esmussar-se, com li passa a certa intel.lectualitat i a certa premsa sospitosa de ser també molt “honrada”, a l‘hora de criticar aquestes “honradeses” del PP. Es detecten ja els punts d‘inflexió, les “desinhibicions”, que els partits polítics de l‘esquerra del PP esperaven des de fa molt de temps per part dels acòlits d‘Aznar. Cal afegir, però, que les noves cartes que es presenten haurien de saber jugar-les intel.ligentment, amb maduresa, comprovant que els votants indecissos no trenquen la seua indecssió en contra de Gimeno perquè parle bé de Franco; són indecissos perquè ningú els ha donat encara la solució o esperança de solventar els seus conflictes socials. Ben mirat, l‘escrit de Gimeno no era més que una trampa.

Venjances

Un any després, amb tota mena d‘especials periodístics, els mitjans de comunicació de tot el planeta fan memòria avui, 11 de setembre de 2002, de l‘atac terrorista contra les Torres Bessones de Nova York. Però malgrat els dotze mesos que han passat, l‘escalada bèlica no cessa. Les càmares de televisió occidentals han desactivat ja l‘stand-by en que s‘havien mantingut fins ara; els EUA, autoerigits guardians de la llibertat i la democràcia, han de nou han decidit forçar la màquina de les venjances, ara contra un enemic que als ulls det,ls nordamericans”dura” ja massa temps: Irak. En aquesta ocasió, en canvi, tots els indicis apunten a què els iankis no ho tenen tan fàcil, almenys no tant com el setembre passat, quan la justificació d‘una intervenció militar sobre Sadam Hussein —acusat ara de protector de terroristes i de ser «un perill contra la humanitat», hauria estat recolzada per tot occident. Les excuses i/o raonaments que dona Bush perquè siga aprovada la intervenció militar no acaben de convéncer els mandataris de més pes polític internacional, com son el rus Putin, el francès Chirac o l‘alemany Schröeder, que demanen proves fefaents i preguen, més que exigeixen, que els EUA no manprenguen una acció aïllada i unilateral contra aquell país àrab. Tony Blair, com no, ha exercit una vegada més de «llepaculs» i d‘interessat, i ha donat tot el seu suport a Bush en aquesta nova venjança contra pressumptes conspiracions de certs païssos àrabs. Ha estat l‘únic. Qui més clara ha deixat la seua posició en aquest assumpte ha estat el canciller alemany, qui ja ha manifestat que no participarà de cap manera en un possible atac contra Irak. Chirac, en canvi, més diplomàtic, ha expressat que només si l‘ONU aprova l‘atac, deixarà de banda les seues reticències. Del posicionament de l‘estat espanyol, en canvi, no sabem res. (És que Blair i Bush no són ja amics d‘Aznar?) Potser el món estigue en perill, però qui l‘amenaça més, en realitat, l‘odi de Sadam als EUA o les venjances de Bush contra tots els païssos àrabs?

Toumaï

Les edats zoològiques del ser humà ens conviden a nous càlculs. Des de la setmana passada són set i no cinc els milions d‘anys que la humanitat ha necessitat per a descobrir que si tot l‘ADN del cos humà el col.locàrem en fila índia faria 600 vegades el trajecte entre la terra i el sol. Calcular-ho ha estat possible gràcies a què el ser humà no solament ha esdevingut capaç d‘imaginar i resoldre certs viatges cap al futur sinó que també ha experimentat algunes regressions necessàries per conéixer el seu passat. Com a mostra, la publicació d‘un descobriment únic, de tipus paeloantropològic, recentment ratificat per bona part de les autoritats científiques: un crani quasi complet d‘un primat semblant a un ximpanzé, però amb alguns trets «suficientement» humans, soterrat pel pas del temps en el Xad (Àfrica), amb una edat aproximada de set milions d‘anys. Fins ara, les troballes fòssils ens informaven de què els humans poblaven la Terra des de fa uns 5,5 milions d‘anys, una xifra que estava més a prop de la creença que no pas de la ciència, ja que el primer humà (batejat com a Ardipithecus ramidus) fou trobat a Etiòpia amb una estimació temporal de 4 milions d‘anys. Al ximpanzè semi-humà o l‘humà semi-ximpanzé l‘han batejat ara amb el nom de Toumaï, i l‘anunci mediàtic assenyala que el descobriment revolucionarà la paleoantropologia per l‘atractiu que suposa pertànyer a un periode clau i obscur de la història dt,e l‘home: l‘espai de temps en què ens diferenciem del ximpanzé i comencem a assemblar-nos a l‘animal que Desmon Morris qualificava de «Simi despullat». En tot cas, la revolucionària troballa haurà de passar un temps en quarantena: bona part dels «éssers humans fòssils» descoberts fins ara han estat objecte de nombrosos debats: totes les troballes són fragmentàries tant des del punt de vista corporal (ací un bon crani, mig fèmur enllà) i temporal (llargs periodes de temps en els quals és inexplicable la inexistència de mostres fòssils). Deixem que la ciencia viatge al futur, doncs, però també al passat.

La bicicleta

Les bicicletes no són únicament per a l’estiu, però ben cert és que resulta molt més agradable la seua conducció quan fa calor que no quan gela. La meua persona s’ha promès enguany desplaçar-se a la feina en bicicleta i, de moment, ho està acomplint. M’agradaria tenir el valor i l’atreviment dels suecs o dels holandesos, que fins i tot a l’hivern, encara que ploga, pedalegen embotits en impermeables fabricats per a l’ocasió. Nosaltres som infinitament més porucs davant dels canvis atmosfèrics. Amb quatre gotes que ens cauen en tot l’any, i ja ens clavem dins del cotxe com a peixos en el gran aquari d’asfalt que és la ciutat. Per quatre gotes —encara que una siga freda—, quasi ens gastem més diners en benzina t, i paraigües que, posem per cas, en bicicletes i impermeables. És innegable que a les nostres contrades el percentatge de població que empra la bicicleta com a mitja de transport és ínfim. En canvi, comprovem que el seu ús lúdic es troba més o menys normalitzat. ¿Afavoriria una adequació urbana l’ús d’aquesta máquina com a mitjà de transport? Amb una campanya de promoció, probablement (la Universitat Jaume I ha posat en marxa un servei de lloguer de bicicletes per a estudiants, i sembla que funciona perfectament). Estan comprovats els seus beneficis personals i per a la col.lectivitat: implica un exercici físic saludable, proporcionant una gran protecció davant de les malaties del cor; és el mitjà de transport més econòmic, tant en l’adquisició com en el manteniment; és més ràpida que el cotxe en les distàncies curtes (fins als 5 kms. urbans, segons els estudis realitzats); no presenta problemes d’estacionament; no provoca estrés ni agressivitat; és un mitjà de transport no contaminant; estalvia espai urbà; millora la fluidesa del tràfic així com la imatge de la ciutat en què es practica; etc. Tot són beneficis i avantatges. Qui pot fer-ho, per què no va a treballar en bicileta?

Mosquits

Moltes zones de sèquia, bassa i toll, marjals del País Valencià, s’han queixat repretidament de la gran quantitat de mosquits durant aquest primer mes de l’et,stiu. És conegut a Castelló el cas de la seua marjaleria, on els veïns ja han posat el crit en el cel i, més encara, han mamprès l’insult contra tots els ecologistes que s’han oposat a les tradicionals fumigacions argumentant danys a l’ecosistema. ¿Per què no ho mamprenen contra l’administració, que és la que ha d’iniciar campanyes de protecció, tant humanes com animals? (Per què ara els han legalitzat villes, massets, xalets i alqueries?). Raó tenen els ecologistes. I raó tenen els veïns en queixar-se de l’atac de mosquits. La coordinadora ecologista Gecen fa front des de fa anys als ajuntaments d’Almassora, Castelló, Benicassim i Orpesa, aconsellant la reducció dels tractaments aeris, perquè atempta contra altres espècies animals que no mereixen la mort. Però tampoc podem dir als habitants de les marjaleries que «qui no vullga pols que no vaja a l’era». La mancança de depredadors i l’abundància de menjar no permeten controlar les poblacions de mosquits, que creixen fins a extrems indesitjables. A més, la seua proliferació està renyida amb la nostra concepció cultural de qualitat de vida.Aquests insectes, no únicament poden produir picadures, afecten a les collites i també poden contaminar l’aigua o els aliments, actuant directament o indirecta com a transmissors de malaties. Les administracions de govern (i com a molt els veïns irresponsables amb l’ecosistema) són els culpables d’aquest atac de mosquits, perquè han permés l’existència d’abocadors incontrolats, xarxes de canals en mal estat, una caòtica disposició dels contenidors t,de fem, una falta d’higiene en solars abandonats i punts insalubres que els mosquits aprofiten com habitat perfecte…