«Especialistes en tu»

Un publicista és, en certs aspectes, una cosa així com un “poeta del marketing” i, en canvi, un poeta s’esdevé sovint una mena de publicista, però sense res a vendre, llevat de les seues lluites i les del planeta. Dècio Pignatari, evangelitzador de la poesia batejada com a “concreta” o “visual”, afirmava que el poeta del futur es transformaria en un “language designer, més que un portador del llenguatge”. Si bé la profecia no s’ha acomplert, almenys no encara, si és cert que els ànims de simplificació, enunciació abreviada, densitat qualificativa i economia sintàctica es troben tant en l’eslogan publicitari com en els versos de molts poetes. “Xiuaua!” “La llama que llama”, “La vaca que riu”, “Es desfà en la teua boca, no en la teua mà”, “La xispa de la vida”, “Ni es mou, ni es nota, ni travessa”, “Un somni d’última generació”, “Especialistes en tu”, “On va, triomfa”, “Just do it”, “Connecting people”, “i duren, i duren, i duren…”. Tots aquests eslogans exploten en els mitjans de comunicació. Igualment, la poesia s’alimenta també de la publicitat. L’escriptura dels novissíms feia seues les tècniques del cine, de la publicitat. Després, la poesia dels vuitanta no solament va assumir algunes codificacions verbals sinó també de visuals, pròpies dels discursos de la imatge. La publicitat empra, en les st,eues rimes i eslogans, nombroses metàfores, comparacions, l’antítesi, l’anàfora, gradacions, el quiasme, hipèrboles. L’ús compartit d’eines entre publicitat i poesia no significa, però, que estiguen al servei dels mateixos objetius, malauradament: la publicitat pot ser art, sí, però no és poesia. Un exemple, el poeta Gabriel Celaya: “Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales, que lavándose las manos se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido, partido hasta mancharse.”

l‘esquizofrènia

L‘esquizofrènia afecta actualment a més de dos milions de persones. Bona part dels pacients han de ser hospitalitzats llarguíssimes temporades. És una malatia que implica dificultats per a distingir la fantasia de la realitat, alteraments del pensament (idees delirants), de la percepció (al.lucinacions), alterament en els afectes (incapacitat de reaccionar de manera adequada), alteraments en la comunicació i en el comportament social i laboral, i per últim, grans conflictes en l‘avaluaciò de la realitat (què és real i què no ho és). Si detectem totes aquestes característiques definitòries de la malatia, podriem emetre ja un primer diagnòstic: podria ser que patim des de fa temps un govern esquizofrènic. La catàstrofe del “Prestige” ens ha mostrat la gran malatia del poder executiu.
L‘esquizofrènia és crònica i inhabilitant, només tractable amb psicofàrmacs, psicoteràpia, rehabilitació social, laboral i psicoeducació del pacient i també de la família. Un dels subtipus de la malatia, —possiblement aquell que podria començar a afectar al govern espanyol— és el paranoide: idees delirants de grandesa (com hissar la bandera més gran mai cosida) i també la persecució (com és pensar que “l‘oposició vol rendibilitzar vots amb la catàstrofe”); uns altres simptomes són una comunicació i un t,comportament desorganitzats, o l‘afectivitat i la sensibilitat aplanades, els moviments estereotipats, els mutismes o el secretisme… La desaparició o fuga de la realitat i de la història és una pràctica freqüent dels governs autoritaris, insensibles i esquizofrènics. Galícia en pateix i en patirà dues, d‘esquizofrènies: la provocada per la marea negra, i la del govern. Quasi esquizofrènics, sabem quina serà més llarga, però tenim dificultats per endevinar quina serà més greu.

Holocaust II

Winston Churchill solia dir que, en una guerra, la primera víctima és la veritat. No d’una altra manera s’han camuflat les atrocitats del segle passat. Estadísticament, el XX fou el més cruel dels segles, per la quantitat de morts, per la sofisticació de l’armament, defugint ara la més tradicional i ingènua concepció de «guerra»: enfrontament entre dues nacions. De fet, estic convençut que ara mateix estem en guerra, però no es nota, no ho notem. És clar que nosaltres, ací, no estem en guerra. Metralletes, als carrers, no en veiem. L’estat ens les recorda quan ens retalla llibertats en nom d’una pressumpta seguretat interior. La cançó és vella. D’això es tracta, de què no es note, d’estar segurs, de callar, de desinformar-nos de tan informats com estem i ,al capdavall, que no ens assabentem de res. Ser feliços. Recentment, el president nordamericà George Bush ha triat Henry Kissinger per a dirigir una comissió que investigue els atemptats de l’11 de setembre. Ara? Més d’un any després? El 12 de febrer de 1933, l’israelià Henry Morgenthau, aleshores secretari del Tresor dels EUA, declarà que Amèrica acabava d’entrar en la primera fase de la II Guerra Mundial, només dotze dies després de la victòria nazi en uns comicis democràtics. Els últims. Pocs dies després, el rabí Stephen Wise, conseller de Roosvelt, anunciá per ràdio la «guerra dels judeus contra Alemanya». El nomenament a dit, de comissaris, de consellers i de tota mena d’autoritats és una tradició als Estats Units, guardians de la llibertat (citant Chomsky) i de la democràcia. L’avi Kissinger, de 79 anys, defuig sistemàticament els interrogatoris del Tribunal Penal Internacional per la seva implicació en delictes de guerra bruta quan era secretari d’Estat en temps de Nixon. Ara li toca jugar la seua última pilota per a afegir un intent més de justificació a la invasió d’Irak, assassinant una vegada més la veritat on s’evidencia l’Holocaust amb què Sharon destrueix el poble palestí.