El poeta analfabet

Amb ganes, deixe caure els colzes sobre la pàgina on tracte de comprendre les intencions d’un titular de premsa que, malauradament, no cercaria altra cosa, crec, que un entreteniment fácil del més epilèptic fullejador de diaris: “Analfabet publica un llibre de poemes”… Noticia curiosa, com tantes. Llegida està… ¿Fugim ara? Aturem-nos una estona. ¿No poden “crear” poesia els analfabets? ¿Està prohibit per una llei en contra? ¿I per què no haurien de poder publicar? ¿No mereixen ser llegits? Sincerament, m’estimaria més llegir alguns llibres d’analfabets que uns altres dels anomenats “cultes”, perquè aquells diuen veritats i mentides que certes marededéus de la literatura mai no sabrien dir o que, en qualsevol cas, les dirien amb la boca massa plena. L’ ”analfabet” en qüestió, explica el periòdic, és un malagueny criador de cabres, Juan Perea, que somia dia i nit en publicar el seu tercer llibre de poemes. Un poemari que, mentre aprén a llegir i a escriure, enregistra en un cassette. Fa uns anys recità els seus primers poemes en una emisora de ràdio i, gràcies a una transcripció, va fer publiques les seues poesies: “Soy poeta y analfabeto, y digo lo que pienso”, sentencia. El diccionari ras descriu l’analfabetisme com “la falta d’instrucció elemental, com és el desconeixement de la lectura i de l’escriptura”t,. Però també existeixen unes altres definicions d’analfabetisme -emprades més sovint en Sociología- on s’anomenen analfabetes a totes aquelles persones que sí saben llegir i escriure, i que fins i tot “saben” navegar per la Internet, però que en canvi disposen d’escasses eines per a comprendre les coses que passen al món i que habitualment fracassen en el moment d’exposar o, simplement, crear els seus propis raonaments. Juan, el poeta criador de cabres, sempre ha sabut construir les seues idees, sense saber llegir ni escriure ni navegar per la Internet; tècnicament, seria un analfabet, d’acord, però de cap manera ho seria si atenem a la segona de les definicions.

Imatge d‘empresa

El 35% de les empreses de l’estat tenen pàgina web corporativa a Internet, però només un 10% disposen de politiques familiars actives i responsables, segons un estudi recentment preparat per diverses universitats. La consecució d’un equilibri real entre treball i empresa és un dels reptes socials d’aquest segle i segurament també dels que venen. Tot i això, cal especificar que del 35% de totes aqueixes amb empreses amb pàgina web, només un 6% fa un ús comercial via internet, la qual cosa ens fa pensar que només per a fer bonic no caldria una pàgina web, a no ser que aprofite per a contar-ho als amics en dinars i sopars d’empresa: “entra en la meua pàgina i veuràs quin disseny m’han fet, m’ha costat mig milió de pessetes”. Segurament, parlem del mig milió de pessetes que l’empresa no s’ha gastat en “dissenyar” unes politiques d’actuació familiar, com podria ser la preparació de cursos prenatals, el rigoròs i planificat acompliment de la llei per embaràs, l’adequat regiment de jornades reduïdes, l’establiment de serveis per a la gent major a càrrec treballadors de l’empresa. Quina empresa mitjana podria encarregar informes per a dur a terme aquestes politiques i,t, més encara, quina podria practicar aquests programes? En solitari, probablement no cap ni una. El cost econòmic seria molt elevat. Això no lleva per a que tota la imaginació que l’empresariat posa per a omplir-se les butxaques, l’emprara un tant en pensar (pensar?) en possibilitats cooperatives per a poder dur a terme sense excessives despeses aquestos programes familiars. Una empresa menuda i sola no pot fer-ho, per una cooperativa d’empreses que col.laboren en aquestes tasques sí podrien. Una identitat i una imatge corporativa ben projectada no solament significa una presentació “bonica”del producte. Una imatge corporativa eficaç també es projecta des de les rerlacions de l’empresa amb els seus treballadors. Una imatge que els clients valoren més profundament que una web “bonica”.

9 i vell

Qui no sospità, fa ja uns quants anys, que la creixent degeneració dels programes de la televisió valenciana i, en conseqüència, el seu gran endeutament econòmic, regalaria l‘argument perfecte a la dreta, al Partit Popular, per a la privatització del canal? Òbviament, al govern autonòmic li importa un rabe majúscul la qualitat televisiva de Canal 9… Quin sentit tenen, si no, productes com el lamentable Tómbola o el desagradable Flash-Back? Fóra un altre debat esbrinar quina mena de graella televisiva convindria a una televisió pública autonòmica. Ja Carrascosa li va estendre a la dreta la catifa de la privatització.Recompensat en la direcció del canal després de la victòria a les urnes del PP al País Valencià l‘any 95, s‘encarregà d‘aplicar un estil de gestió administrativa que arrossegaria la Radiotelevisió Valenciana al patiment d‘unes pèrdues imparables, que en 1999 pujaren fins als 16.000 milions de pessetes.
L‘incompliment sistemàtic de la Llei de Creació de RTVV, de la qut,al forma part la promoció de la nostra llengua, s‘esdevé ja pur anècdota al costat d‘allò que ja s‘albira: el repartiment del pastís entre els principals grups de comunicació espanyols i/o espanyolistes: El Mundo, Zeta, Recoletos, Abc, sense oblidar als gran amics i als bons enemics de tota la vida: Fernando Roig, Carrascosa, Ballester, Lladró… I pocs més. Com bé ha recordat Esquerra Unida, una privatització «inminent» vulneraria la Llei de Creació del canal, però temps al temps. No m‘estranyaria gens que, si en els pròxims comics guanyara Camps, la seua primera gestió autonòmica fos la de la privatització i l‘augment de sou al director d‘informatius de la cadena; una manera com una altra de donar-li les gràcies per haver estat tan ben promocionat en els noticiaris. Com sempre, de tot aço, a pagar-ho pebrereta: els treballadors del canal.

Infants esclaus

Si en les pròximes eleccions guanyarà Aznar o Zapatero, si la bandera es més gran o més menuda, o si els cuartels accepten la convivència de parelles homosexuals, són temes de la premsa que poca importància semblarien tenir al costat de temes de major impacte social i humà, com és el cas del treball infantil. Cert que cada tema periodístic té els seus nivells d’exposició pública, però queda clar que aquells assumptes haurien d’arraconar-se en columnetes com aquesta quan s’evidencia que 250 milions d’infants d’entre cinc i catorze anys treballen forçats d’una o altra manera en païssos del segon, del tercer i del quart món. Quan escoltem que tal o qual companyia ha muntat una fàbrica en un país asiàtic, hauríem de recordar que el 60% d’aquestos xiquets (150 milions) es troben en Àsia, que un t,30% en Àfrica i que al voltant del 10% en Amèrica Llatina. L’agricultura, la indústria, el treball domèstic, l’explotació sexual i el tràfic de menors són dolor, cada dia i cada nit, de milions d’infants que no tenen a ningú a qui encomanar-se, ni tan sols a les seues pròpies famílies, que al.leguen necessitat i falta de diners quan esclavitzen als seus fills. Durant el campionat mundial de Xapó i Korea ningú, des del primer món va fer campanya contra el cosit de pilotes de futbol que feien i fan milers d’infants de Pakistan i de la Índia. Bnagladesh, Bolívia, Brasil, Colòmbia, Costa Rica, Egipte, El Salvador, Guatemala, Kènia, Nepal, Nicaragua, Tailàndia… Un total aproximat de 30 païssos concentren un alt percentatge d’abús laborali sexual sobre els xiquets. Aquesta concentració de l’explotació infantil en determinats païssos demostra l’existència de xarxes «dures» de comerç internacional que cerquen rendibilitat als seus negocis prenent com a base la mà d’obra infantil i barata. Això apunta també al fet d’una connivència entre el governs del primer món i les companyies que esclavitzen els xiquets.