La “guerra calenta”

Encerta el president dels EUA quan cerimoniosament augura que la guerra serà llarga. Ja que encerta en això només, hom té la impressió de què els seus majordoms europeus encara no són prou conscients de la magnitud de la tragèdia, ni tan sols després de l’onze de setembre, amb l’atac a les Torres Bessones, ni ara amb l’agressió ¿terrorista? txetxena contra Rússia. Tampoc a l’Estat espanyol el governs de torn han fet un esforç eficaç per a aprendre què aqueixa guerra, si fa no fa, també l’inclou. Encara qt,ue l’estratègia del terror no és exclusiva del segle XX i del XXI (fem memòria: la Revolució Francesa o la Russa), el terrorisme ve a marcar una nova etapa de la història com a fórmula que suma l’obtenció d’un eco internacional, i l’enriquiment d’uns quants «senyors de la guerra», a la recollida de molt diverses sensibilitats polítiques i religioses que s’han ressignat a encomanar-se a aquesta mena de venjances. La debilitat del comunisme, del socialisme i d’altres ideologies que feien front a l’imperialisme capitalista, ultraliberal i globlalizador que encarnaven els EUA durant la Guerra Freda, alimentaren la pèrdua de referents de molts païssos, comunitats, col·lectius i individus. Aquella guerra que, de tan freda, ocultava els morts promocionant mediàticament un statu quo, una tensió entre les dues superpotències, la desapareguda URSS i els EUA, ha desembocat avui en l’activació d’una altra, amb morts més visibles i menys sofisticada: la «Guerra Calenta», la del terror, patida a nivell planetari per les batalletes entre els rics del primer món, que volen ser més rics, i els rics del tercer món, que no volen deixar de ser-ho. ¿Necessiten ara els EUA un escut antimíssils quan es demostra que per a atacar ciutats riques no fan falta míssils? Al sud del planeta, 35.615 xiquets i xiquets moriren de fam el mateix dia 11 de setembre. Nº de reportatges: zero. Comunicats: zero. Minuts de silenci: zero. Missatges del Papa: zero. Missatges d’estat: zero. Movilitzacions militars: zero. Mentrestant, païssos rics i terroristes continuen fent negocis.

Assassins al volant

Odie els cotxes. No em fan cap gràcia. Però concretem: odie les persones que condueixen els cotxes amb ansietat. Personalment; he de fer esforços per controlar-me cada vegada que m‘entra una ràbia insuportable, quasi animal, quan, per exemple, si el meu vehicle ha entrat ja en rotonda, amb moderada velocitat, veig que el conductor que m‘ha de cedir el pas i que entra pel següent carril, accelera fins al punt de fer-me frenar en sec l‘automòbil. Per més que ho intente, no puc entendre de cap manera què és el que guanya aquest estúpid arriscant, no la seua vida (la qual, en eixos moments, sincerament, m‘importa unamerda) sinó la meua i la dels vehicles que puguen anar darrere del meu. Imagine que no sóc l‘únic que contempla, amb la impotent ressignació del claxon, aquesta mena de comportaments. Més quantitat de morts produeixen aquestos imbècils del volant que altres fenòmens també lamentables que són, cada dia, portada dels periòdics, posem per casos, el terrorisme o el franctirador americà al qual els mitjans de comunicació de tot el món dónen més importància que als xiquets i xiquetes que moren de fam al sud del planeta.

He contemplat centenars de vegades el guàrdia col.locant multes en carrers de ciutats, n‘he patit algunes, però mai en la vida he vist un sol policia de tràfic aturant un vehicle per aquestes infraccions. Un altre cas: una de les maniobres més perilloses i habituals entre, per exemple, els Seatibiza amb música màquina carregant-se tots els límits de decibelis que la OMS recomana no superar: vosté inicia una maniobra d‘avançament;però que quan es troba en el carril de l‘esquerra, un vehicle accelera per la seua dreta per tal d‘avançar-lo a vosté i al que vosté volia avançar. No sé fins a quin punt Jefatura de Tràfic és conscient d‘aquesta violència que no es provocada de forma involuntària ni per l‘alcohol. Són assassins al volant.

Intranet del poder

¿Permetria vosté que, per llei, cada carta i cada paquet que tramet foren oberts pels serveis postals públics o privats, i que foren fotocopiats a continuació per a ser després enregistrats durant un any en desconeguts magatzems i potencialment manipul.lats per individus que no coneix de res? Doncs aquesta mena de regulació, aprovada fa uns mesos per buròcrates de la UE, aquest control tan absolut, tan practicat pels governs feixistes del segle XX i que no pensàvem que es repetiria en les actuals democràcies, és el que podria reproduir la LSSI, la nova Llei de Serveis de la Societat de la Informació, coneguda popularment com la Llei d’Internet, que entrà en vigor el passat 12 d’octubre, i que regula totes les activitats de la xarxa. A partir d’ara, qualsevol ciutadà que es connecte a Internet haurà de ressignar-se a què totes les seues accions, absolutament tots els seus clicks al ratolí, queden minuciosament enregistrats i emmagatzemades durant un any en el servidor o en els servidors del seu proveïdor i a disposició de…, ¿de qui? Suposadament, a disposició de l’Administració pública en cas de exigir una inspecció. Aquesta inspecció posaria ja en perill dos drets fonamentals: la pressumpció d’innocència i el secret de les comunicacions, però, a més, cal preguntar-se: qui li assegura a l’usuari de la xarxa que les seues navegacions per Internet no són vigil.lades per qualsevol altra persona, posem per cas informàtics avorrits, mantenidors del servidor, o qualsevol funt,cionari amb poc sentit de la professionalitat. La desprotecció és, en aquest sentit, absoluta. Aquesta llei, llençada per ministres que ja ni tan sols estan al govern del PP, ha signat la sentència de mort per a l’Internet lliure, la xarxa de la llibertat d’expressió i de l’intercanvi d’idees. L’Internet s’esdevé la intranet del poder. Algú pot estar, ara mateix, llegint la teua carta d’amor per e-mail, i tu no ho saps.

Desemparats

Si vosté no contesta a la carta que pròximament li enviarà l‘Institut Estatal d‘Estadística per a ser inclós en un llistat destinat a la venda a distància i prospecció comercial de tota mena d‘agents empresarials, no formarà part, en principi, d‘aquest cens promocional. L‘Estat, però, dubta una vegada més del seu dret a la intimitat, a la imatge i a la protecció de dades personals quan, en boca del director de l‘agència de Potecció de Dades, Juan Manuel Fernández, es declara que el silenci dels interessats s‘entendrà com un «consentiment tàcit». Declaracions a banda, queda clar que, amb el regnat dels ordinadors, el control de dades dels ciutadans és total. La Llei Oficial de Protecció de Dades o la polèmica Llei dels Serveis de la Societat de la Informació (LSSI), no poden aturar la gran quantitat d‘ofertes que cada dia truquen a les portes, als auriculars o als correus electrònics de les nostres cases: televenda, notificacions postals de falsos regals i diners fàcils, venda d‘enciclopèdies…, entre moltes altres coses. Aquestes agressions no són res al costat de les autèntiques amenaces: t, l‘us de dades sanitàries per part de les asseguradores, la transmissió de dades econòmiques personals entre els bancs, l‘el.laboració de “llistes” de control polític i/o religiós… Avui comença a caminar la LSSI, que en l‘article 21 prohibeix l‘enviament de comunicacions publicitàries per correu electrònic si prèviament no han estat sol.licitades per l‘usuari, amb sancions que pugen fins als 150.000 euros… Com podem demostrar que no hem sol.licitat res de res? I si s‘inventen que ho hem sol.licitat? Fa poc es constatà que el 46% de les tendes virtuals no empren un canal segur que assegure la confidencialitat de les dades, a les quals poden accedir terceres persones, fins i tot el número de les targetes de crèdit. Ens estan convertint en deficients socials. No som ningú.

La seguretat

Governs del primer món, sempre orgullosos de ser molt democràtics, han mamprés projectes polítics de limitació i defunció de llibertats individuals i drets civils amb l‘excusa d‘un pressumpte benefici de la “seguretat interior” dels propis estats, d‘on s‘esdevé la lamentable paradoxa que ens aboca a sentir-nos cada vegada més insegurs amb tanta seguretat que ens anuncien i que, al capdavall, ens imposen. Com a reacció, l‘atemptat de les Torres Bessones de Nova York ha convertit en moda planetària la creació i/o revisió de lleis de protecció amb la finalitat d‘ assegurar la seguretat dels insegurs, però que alhora també provoquen l‘efecte contari, el d‘augmentar la inseguretat de totes les persones que fins ara se sentien segures, és a dir, dt,e la majoria. El debat al respecte es troba a França en un intens moment de confrontació entre el poder executiu i el poder judicial després de la filtració als mitjans de comunicació del nou projecte de llei del ministeri de l‘Interior, del qual es desprén que —sense permís judicial— la policia podria accedir a qualsevol fitxer informàtic o punxar qualsevol telèfon si detectara indicis de delicte. Després del fatídic onze de setembre, una directiva de la Unió Europea deixava ja la porta oberta a què els governs europeus pugueren obligar per llei a les companyies proveïdores d‘Internet a conservar les dades dels usuaris durant un temps per a poder accedir a elles en el cas “d‘emergència de seguretat nacional” o de “perseguir delictes”. Un altre exemple el trobem en l‘avantprojecte de control d‘Internet del PP (LSSI), que nega la llibertat de l‘usuari per a emetre qualsevol opinió en la xarxa; l‘administració podria així censurar i sancionar les informacions que (ella) considerara «il.lícites». La inseguretat és un espill fals que s‘engega amb televisors que per satèl.lit tenen la por amb què els governs tracten justificar un control més gran sobre les persones.