«Salut i república»

Recorden vostés ara el polèmic,infame i tan inflamable discurs del monarca dels castellans, l‘actual rei d‘Espanya Juan Carlos I en el qual fa uns mesos afirmava autocomplaent i sense complexos —i cite literalment— que «nunca fue nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fuet,ron los pueblos mas diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima el idioma de Cervantes». Doncs ara, contra tot pronòstic, en la moneda surt cara, la del rei, i acusen d‘injúries Jesús Artiola, el portaveu de la campanya contra aquest discurs que Juan Carlos I efectuà durant la cerimònia d‘entrega del premi Cervantes. Catorze entitats catalanes cursaren aleshores una denúncia contra el monarca espanyol, acusant-lo, Constitució en mà, de forma totalment legal i responsable, de “difussió d‘idees relacionades amb el genocidi». Certament, així expressada, la denúncia es connotava verbalment intensa, si bé cal detallar clarament que no s‘enunciava de cap manera que el rei fos un genocida (uff!) si no de difondre idees relacionades amb una època més obscura de la història d‘aquestes i unes terres d‘Europa que patiren genocidi. Desestimant la denúncia, l‘acta de l‘Audiència Nacional espanyola assenyala que «la persona del rei és inviolable i no subjecta a responsabilitat» (és a dir: el rei pot continuar fent el que li vingue en gana) i que les entitats denunciants «no tenen cap mena de rigor jurídic» (és a dir, que la negació pública de la imposició del castellà amb tortures, morts i amenaces no té, per al magistrat de l‘Audiència Nacional, «cap rigor jurídic»). Tecnicismes jurídics a banda, personalment, pense que qui no té cap mena de rigor històric és el magistrat de l‘Audiència Nacional espanyola, que molt em pense que mai no ha cridat ni tampoc cridaria mai «Salut i república!».

l‘honradesa

El polèmic llibre en què es lloa a Franco, del qual és autor l‘actual alcalde de Castelló, José Luis Gimeno, és únicament una lamentable anècdota que s‘esdevindrà lletra menuda de la història de la premsa local, una notícia —molt ben instrumentada, per cert, pels mercaders de l‘opinió pública— difosa per a enfrontar els grups politics locals que no trascendirà, però, com a referència de cap altre llibre. Malgrat la intrascendència, interessa examinar des de la pura lògica i perfectament fidels a la història del segle passat, el concepte d‘honradesa que, sense gran èxit encara, venen a reinstaurar, amb diners públics, alguns governants del Partit Popular, com ara l‘alcalde de Castelló de la Plana, que en el seu llibre sobre carrers de la ciutat qualificava d‘”honrat” a Francisco Franco . Si la persona que acaba amb la democràcia, estableix una dictadura i dona ordres d‘assassinar, afusellar, torturar i agredir a mil·lers de persones resulta al capdavall que és “honrada”, els ciutadans de Castelló de la Plana, d‘acord amb l‘exemple de lloa franquista que dona el seu excelentíssim alcalde, haurien de començar immediatament a comprar pistoles i a assassinar a opositors i a tota mena d‘irredempts per a demostrar la seua honradesa. De la mateixa manera, per a ser “equànims” en aquest examen, també van ser així d‘”honrats” Napoleó, el comunista Lenin, el nazi Hitler o l‘actual autoabanderat de les llibertats, George Bush, que no ha parat d‘assassinar àrabs en nom de la democràcia, com en el seu moment Franco en nom de déu i de la pàtriat,.
És necessari que recordem i que diguem que aquest desagradable concepte d‘”honradesa” perdura entre molts polítics dretans, i no cal esmussar-se, com li passa a certa intel.lectualitat i a certa premsa sospitosa de ser també molt “honrada”, a l‘hora de criticar aquestes “honradeses” del PP. Es detecten ja els punts d‘inflexió, les “desinhibicions”, que els partits polítics de l‘esquerra del PP esperaven des de fa molt de temps per part dels acòlits d‘Aznar. Cal afegir, però, que les noves cartes que es presenten haurien de saber jugar-les intel.ligentment, amb maduresa, comprovant que els votants indecissos no trenquen la seua indecssió en contra de Gimeno perquè parle bé de Franco; són indecissos perquè ningú els ha donat encara la solució o esperança de solventar els seus conflictes socials. Ben mirat, l‘escrit de Gimeno no era més que una trampa.

Venjances

Un any després, amb tota mena d‘especials periodístics, els mitjans de comunicació de tot el planeta fan memòria avui, 11 de setembre de 2002, de l‘atac terrorista contra les Torres Bessones de Nova York. Però malgrat els dotze mesos que han passat, l‘escalada bèlica no cessa. Les càmares de televisió occidentals han desactivat ja l‘stand-by en que s‘havien mantingut fins ara; els EUA, autoerigits guardians de la llibertat i la democràcia, han de nou han decidit forçar la màquina de les venjances, ara contra un enemic que als ulls det,ls nordamericans”dura” ja massa temps: Irak. En aquesta ocasió, en canvi, tots els indicis apunten a què els iankis no ho tenen tan fàcil, almenys no tant com el setembre passat, quan la justificació d‘una intervenció militar sobre Sadam Hussein —acusat ara de protector de terroristes i de ser «un perill contra la humanitat», hauria estat recolzada per tot occident. Les excuses i/o raonaments que dona Bush perquè siga aprovada la intervenció militar no acaben de convéncer els mandataris de més pes polític internacional, com son el rus Putin, el francès Chirac o l‘alemany Schröeder, que demanen proves fefaents i preguen, més que exigeixen, que els EUA no manprenguen una acció aïllada i unilateral contra aquell país àrab. Tony Blair, com no, ha exercit una vegada més de «llepaculs» i d‘interessat, i ha donat tot el seu suport a Bush en aquesta nova venjança contra pressumptes conspiracions de certs païssos àrabs. Ha estat l‘únic. Qui més clara ha deixat la seua posició en aquest assumpte ha estat el canciller alemany, qui ja ha manifestat que no participarà de cap manera en un possible atac contra Irak. Chirac, en canvi, més diplomàtic, ha expressat que només si l‘ONU aprova l‘atac, deixarà de banda les seues reticències. Del posicionament de l‘estat espanyol, en canvi, no sabem res. (És que Blair i Bush no són ja amics d‘Aznar?) Potser el món estigue en perill, però qui l‘amenaça més, en realitat, l‘odi de Sadam als EUA o les venjances de Bush contra tots els païssos àrabs?