Toumaï

Les edats zoològiques del ser humà ens conviden a nous càlculs. Des de la setmana passada són set i no cinc els milions d‘anys que la humanitat ha necessitat per a descobrir que si tot l‘ADN del cos humà el col.locàrem en fila índia faria 600 vegades el trajecte entre la terra i el sol. Calcular-ho ha estat possible gràcies a què el ser humà no solament ha esdevingut capaç d‘imaginar i resoldre certs viatges cap al futur sinó que també ha experimentat algunes regressions necessàries per conéixer el seu passat. Com a mostra, la publicació d‘un descobriment únic, de tipus paeloantropològic, recentment ratificat per bona part de les autoritats científiques: un crani quasi complet d‘un primat semblant a un ximpanzé, però amb alguns trets «suficientement» humans, soterrat pel pas del temps en el Xad (Àfrica), amb una edat aproximada de set milions d‘anys. Fins ara, les troballes fòssils ens informaven de què els humans poblaven la Terra des de fa uns 5,5 milions d‘anys, una xifra que estava més a prop de la creença que no pas de la ciència, ja que el primer humà (batejat com a Ardipithecus ramidus) fou trobat a Etiòpia amb una estimació temporal de 4 milions d‘anys. Al ximpanzè semi-humà o l‘humà semi-ximpanzé l‘han batejat ara amb el nom de Toumaï, i l‘anunci mediàtic assenyala que el descobriment revolucionarà la paleoantropologia per l‘atractiu que suposa pertànyer a un periode clau i obscur de la història dt,e l‘home: l‘espai de temps en què ens diferenciem del ximpanzé i comencem a assemblar-nos a l‘animal que Desmon Morris qualificava de «Simi despullat». En tot cas, la revolucionària troballa haurà de passar un temps en quarantena: bona part dels «éssers humans fòssils» descoberts fins ara han estat objecte de nombrosos debats: totes les troballes són fragmentàries tant des del punt de vista corporal (ací un bon crani, mig fèmur enllà) i temporal (llargs periodes de temps en els quals és inexplicable la inexistència de mostres fòssils). Deixem que la ciencia viatge al futur, doncs, però també al passat.

La bicicleta

Les bicicletes no són únicament per a l’estiu, però ben cert és que resulta molt més agradable la seua conducció quan fa calor que no quan gela. La meua persona s’ha promès enguany desplaçar-se a la feina en bicicleta i, de moment, ho està acomplint. M’agradaria tenir el valor i l’atreviment dels suecs o dels holandesos, que fins i tot a l’hivern, encara que ploga, pedalegen embotits en impermeables fabricats per a l’ocasió. Nosaltres som infinitament més porucs davant dels canvis atmosfèrics. Amb quatre gotes que ens cauen en tot l’any, i ja ens clavem dins del cotxe com a peixos en el gran aquari d’asfalt que és la ciutat. Per quatre gotes —encara que una siga freda—, quasi ens gastem més diners en benzina t, i paraigües que, posem per cas, en bicicletes i impermeables. És innegable que a les nostres contrades el percentatge de població que empra la bicicleta com a mitja de transport és ínfim. En canvi, comprovem que el seu ús lúdic es troba més o menys normalitzat. ¿Afavoriria una adequació urbana l’ús d’aquesta máquina com a mitjà de transport? Amb una campanya de promoció, probablement (la Universitat Jaume I ha posat en marxa un servei de lloguer de bicicletes per a estudiants, i sembla que funciona perfectament). Estan comprovats els seus beneficis personals i per a la col.lectivitat: implica un exercici físic saludable, proporcionant una gran protecció davant de les malaties del cor; és el mitjà de transport més econòmic, tant en l’adquisició com en el manteniment; és més ràpida que el cotxe en les distàncies curtes (fins als 5 kms. urbans, segons els estudis realitzats); no presenta problemes d’estacionament; no provoca estrés ni agressivitat; és un mitjà de transport no contaminant; estalvia espai urbà; millora la fluidesa del tràfic així com la imatge de la ciutat en què es practica; etc. Tot són beneficis i avantatges. Qui pot fer-ho, per què no va a treballar en bicileta?

Mosquits

Moltes zones de sèquia, bassa i toll, marjals del País Valencià, s’han queixat repretidament de la gran quantitat de mosquits durant aquest primer mes de l’et,stiu. És conegut a Castelló el cas de la seua marjaleria, on els veïns ja han posat el crit en el cel i, més encara, han mamprès l’insult contra tots els ecologistes que s’han oposat a les tradicionals fumigacions argumentant danys a l’ecosistema. ¿Per què no ho mamprenen contra l’administració, que és la que ha d’iniciar campanyes de protecció, tant humanes com animals? (Per què ara els han legalitzat villes, massets, xalets i alqueries?). Raó tenen els ecologistes. I raó tenen els veïns en queixar-se de l’atac de mosquits. La coordinadora ecologista Gecen fa front des de fa anys als ajuntaments d’Almassora, Castelló, Benicassim i Orpesa, aconsellant la reducció dels tractaments aeris, perquè atempta contra altres espècies animals que no mereixen la mort. Però tampoc podem dir als habitants de les marjaleries que «qui no vullga pols que no vaja a l’era». La mancança de depredadors i l’abundància de menjar no permeten controlar les poblacions de mosquits, que creixen fins a extrems indesitjables. A més, la seua proliferació està renyida amb la nostra concepció cultural de qualitat de vida.Aquests insectes, no únicament poden produir picadures, afecten a les collites i també poden contaminar l’aigua o els aliments, actuant directament o indirecta com a transmissors de malaties. Les administracions de govern (i com a molt els veïns irresponsables amb l’ecosistema) són els culpables d’aquest atac de mosquits, perquè han permés l’existència d’abocadors incontrolats, xarxes de canals en mal estat, una caòtica disposició dels contenidors t,de fem, una falta d’higiene en solars abandonats i punts insalubres que els mosquits aprofiten com habitat perfecte…