Fusters de versos

Aquesta vesprada, a les 20.00 hores, es celebra al Teatre Rialto de València un acte d‘homenatge a Joan Fuster. Dinou poetes pujaran a l‘escenari amb l‘oportú i —més encara— el necessàri pretext que merescudament exigeix la commemoració dels 80 anys del naixement de l‘escriptor de Sueca i de les quatre dècades de vida d‘un dels seus llibres més emblemàtics, Nosaltres el valencians. Són 10, a més, els anys que ens falta l‘autor de l‘Ara o mai. Aquestes són les xifres. L‘emoció la posen: Gaspar Jaén, Lluís Alpera, Josep Lluís Roig, Ramon Guillem, Mª Josep Escrivà, Lluís Roda, Josep Piera, Isidre Martínez, Salvador Jàfer, Antoni Ferrer, Manuel Rodríguez Castelló, Jaume Pérez Muntaner, Marc Granell, Josep Ballester, Xulio Ricardo Trigo, Vicent Berenguer, Manuel Garcia Grau i Anna Montero (per ordre d‘aparició) seran els encarregats d‘oficiar aquesta magnífica cerimònia de versos organitzada per CC.OO., la Confederació Sindical de Comissions Obreres del País Valencià, que ha complementat la programació poètica amb peces musicals a càrrec del Conservatori de Música de València i fotografies de Fuster. «El poeta escriu», «Amor-desamor», «Record de guerra» i «La ciutat» són els quatre temes sota els quals aniran desfilant totes t, les veus. «Si us haguès d‘explicar amb plena comparança, / diria que és com si, de sobte, no esperant-ho, / us trobàsseu enduts al fons clement i simple / de l‘acte de l‘amor, quan un fruit us traspassa,/ i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos…”. Aquestes paraules viuen en el poema titulat “La poesia”, obra del propi Joan Fuster. Que resten ja ací com a convit a l‘audició dels poemes que aquesta vesprada recitaran els citats dinou poetes valencians que, d‘alguna manera, també se senten, una mica, com uns «fusters» de versos.

Per què la vaga

Posem per cas que vosté és ara feliç. Té feina, molta feina inclús. Li paguen suficientment. Ni poc ni massa, i això li permet viure sense conflictes. És propietari d‘una vivenda, la seua vivenda, el(s) seu(s) cotxe(s), disposa d‘una família ben assistida, gaudeix de tot allò que hem volgut anomenar benestar. No fan aigües encara l‘economia mundial ni l‘estatal i si bé, malauradament, no és un jardí de roses, ¿per a què preocupar-se? Ja millorarà… Vosté és més o menys feliç. Se sent prou segur. El moment actual, diguem, no és excessivament crític. En aquest estat de placidesa, vosté, finalment, ha reflexionat uns quants minuts i ha decidit no fer vaga, una vaga que,a més, li han dit i repetit que és una cosa “política” (¿i què no ho és?). Fins i tot, es troba satisfet per la seua decisió definitiva.
No vol pensar que la seua situació laboral pot canviar qualsevol dia, que les coses poden anar pitjor. Posem per cas que l‘empresa on treballa ha decidit retallar plantilla de treballadors. Existeix en la companyia un gran déficit i, a més, n‘hi ha una màquina que ja pot fer en quinze minuts allò que vosté feia en una hora. Vosté pot ser afectat aleshores per un acomiadament improcedent, sense l‘oportuna remuneració, o bé per un acomiadament barat i, després, per una obligació administrativa a desenvolupar un treball als seus ulls totalment injustificable, indesitjable…, sense cobrar ni un sol euro de l‘anomenat salari de tramitació… Posem per cas que l‘INEM ara l‘obliga a desenvolupar el mateix treball que abans, però per la meïtat de sou en una altra empresa. Quan tot això passe, a qui s‘encomanarà? Als sindicats? ¿Aquells sindicats que van voler fer una vaga que vosté no va voler fer contra els acomiadaments improcedents amb anul.lació dels salaris de tramitació, contra l‘abaratament, contra el retall de prestacions? A qualsevol assalariat, la insolidaritat li surt més cara que la insolidaritat.

Confessos

Un dels atreviments més lamentables, discriminatius i segregadors, en la nova Llei de Qualitat de l’Ensenyament que promociona el Partit Popular, és la inclusió de la religió, la catòlica, en el pla d’estudis com una assignatura obligatòria que determinará la nota mitja amb la resta d’assignatures, si bé —diuen— la no superació d’aquesta no se sumarà, de moment, a la quantitat d’assignatures límit que obliguen a repetir curs. Aquesta matèria és la única que no té definida una programació base, la qual cosa deixa via «lliure» als professors, manats de la Conferència Episcopal, per a conduir les classes com vullguen, és a dir, catòlicament. La Constitució Espanyola de 1978 tancava un periode de nacional-catolicisme i aceptava la «Declaració Universal de Drets Humans» de 1948. L’estat Espanyol es presentava així com aconfessional (article 16), però amb una laicitat que naixia ja amenaçada: l’article 16.3 permetia els pactes de l’Estat amb el Vaticà. El Concordat de 1979 (el mateix que el de 1953, però amb la cara llavà), establia la catòlica com la religió «hegemònica» en Espanya. Imaginen, vostés, un estat qualsevol, que aceptara la no discriminació per sexe o raça, però que firmara concot,rdats amb organitzacions internacionals que declararen «un sexe dominant» o «una raça privilegiada». ¿És aleshores Espanya un estat vertaderament «aconfessional»? Rotudament: No. La mateixa separació, des de tan texts, dels xiquets en les aules segons les creences dels pares genera ja una bona dosi d’«apaheid», tal com passaria amb la creació de l’«assignatura alternativa» del PP. Una altra cosa seria l’existència d’una assignatura amb un programa definit, que explicara la història de tots els valors i de totes les creences. Per això, qui crega en Crist que rese i vaja al temple. Però l’escola ha de ser de tots i per a tots per igual.

Fam

Proliferen en la Internet missatges prou absurds com «fes click ací i ajudaràs a un infant a menjar». Habitualment aquestes crides no solen tenir cap efecte real, si bé cal dir que si existeix una wet,b, promoguda per la UNESCO, la www.thehungersite.com, que si garanteix uns efectes mínims en la lluita contra la fam. En aquest espai virtual s’hi exposa un mapa en el qual s’hi il.lumina una país cada 3.6 segons: indica que una persona acaba de morir per desnutrició en aqueix país. Punxant sobre un botó de la pàgina web, ubicat sota el mapa, se suposa que un nou plat de menjar arribarà al Tercer Món, ja que les empreses que es fan publicitat en aqueixa web financen cada “click” que fan els usuaris. Demà es tanca la Trobada Mundial sobre Alimentació que organitza la FAO (Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació). Ministres d’Agricultura de tot el planeta s’han estat reunint en Roma, de moment per a lamentar-se mútuament, i no se sap encara si per a prendre mesures vertaderament efectives contra la desnutrició de quasi mil milions de persones. M’imagine que la trobada és molt lúdica, amb tallers i propostes formidables, comfortables discursos, promeses esperançadores i teòricament perfectes per part dels Estats més poderosos. Coses així. Serà un menú magnífic amb paraules com botifarres de la més el.legant hipocresia. Segurament, les boques que han donat els discursos disposen d’uns budellets plens d’entrecottes i altres llepoleries. Cal remarcar, doncs, que és necessari seguir buscant nous mètodes que facen arribar l’aliment a tanta gent en el món, via ajuda internacional i via educació, però cal passar també per una important autocrítica dels nostres consums alimenticicis, un debat t, inexistent durant aquests dies en Roma. No podem creure’ns cap proposta d’uns ministres que mentre parlen de la fam en el món engoleixen rostidetes cuixes de pollastre.