l‘absolutisme

Sembla que el Govern espanyol no ha volgut gastar ni tan sols un primíssim dit de vaselina per a suavitzar l‘aplicació de reforma de l‘atur. L‘ha volguda col.locar tota, sencera, dura, amb espenta, a gran velocitat i quan més profunda millor…, aquesta reforma. I ens dona a pensar que, si una volta dins, aconsegueix que siga insuportablement dolorosa per a aquells que no poden o no volen treballar, la venjança serà més agradable. Aznar deu estar pensant encara que com, com, com és possible que li estiguen a Ell, a Ell!, el Major Absolut!, que a Ell li estiguen plantejant una vaga general dos tios amb barba? La prepotència és constatable: «Si tu em fas una vaga general, jo te col.loque un decretazo». I t,ací s‘acaba tot —o això pensa el Partit Popular. Per la via de la màxima urgència, la reforma de la protecció de la desocupació s‘ha aplicat per decret llei i entrà en vigor dilluns passat. Segurament, a hores d‘ara, el BOE ja l‘ha tindrà publicada. La justificació de la urgència que han llançat és la següent: «evitar efectes perniciosos i inseguretat sobre el mercat laboral». ¿És que no crea inseguretat un decret d‘aquesta mena, en el qual ni tan sols s‘ha manifestat la patronal d‘empresaris? Aquesta manifestació supose que només pot ser feta des de la més plena i absolutíssima autosatisfacció de què la reforma no crea gens d‘inseguretat. Fins i tot el president de la patronal, Jose María Cuevas, ha criticat l‘acció de colpisme laboral del Govern, assenyalant que aquesta reforma «marca un greu precedent». Qualsevol reclamació per inconstitucionalitat passa ara a mans dels tribunals, i ja saben vostés el temps que això pot durar. Únicament una acció sindical ràpida i contundent podria acabar amb la imposició. Si, en canvi, el decret prospera, quina mena de democràcia és aquella en la que un govern fa allò que li done absolutament la gana?

Notícies rutina

Cal anar molt en compte a l’hora d’informar sobre immigració. Gire i regire pàgines de diaris i de revistes, escolte, atent, emissores de ràdio de t, diversos colors i olors, contemple astorat certs noticiaris televisius de gran audiència on reiteradament és produeix el vici informatiu —unes vegades amb premeditació i unes altres per rutina productiva— d’encadenar i mesclar notícies sobre immigració amb notícies sobre delinqüència, quan —si bé actualment són dos fenómens potser tangents en algun punt— en absolut, de cap manera, formen una intersecció causa-efecte. Aquesta causa-efecte és tan discriminatòria i/o racista com qualsevol altra acció que es pugue reproduir al carrer. Per exemple: si ens parlen, en qualsevol noticiari, de l’arribada de 100 immigrants més a les costes de Gibraltar, per quina raó o mal hàbit, tot seguit ens informen, posem per cas, de cinc assassinats en Madrid en un sol cap de setmana. D’aquesta manera, tots els missatges sobre immigració arriben negativament connotats al receptor en ser encadenades amb informacions de succesos amb les quals no tenen res a veure. La inclusió d’un problema que de base és completament social —i no criminal o judicial— dins de l’agenda de succesos dels mitjans de comunicació és, d’una banda, una trista manera de fer-li el joc a agrupacions ultradretanes que autojustifiquen així el seu odi perseverant en la seua xenofòbia (recordem la perplexitat de la majoria dels francesos davant de l’ascens de Le Pen) i d’una altra banda, aquesta barreja de fenòmens tan mediatitzada, manipul.lada, crea una gran inseguretat ciutadana i una por que, d’augmentar, pot reproduir t, més discriminació i racisme. Per això, siguem molt cauts, i no caiguem en una rutina productiva de notícies que deixen a la persona immigrant més desemparada del que, per si, ja està.

Sabor i consciència

Però si està més bo un entrepà amb pernil, tomata i oli de la terra, i és més barat…! Com és possible que, cada cap de setmana, centenars de persones facen cua ¡dins d’un automòbil! per a engolir l’hamburguesa d’una multinacional? Sí, sí, vosté em dirà que pot menjar allò que li ve en gana, d’acord, i que la seua salut alimentària és de la «seua» exclusiva propietat. Perfecte. També pot adduir: «És que als xiquets els fa novetat». Val, però aqueixa ja no és la «seua» salut, sinó la dels seus fills. Però, val, són els «seus» fills. No serà ara, la meua discreta persona, l’arrabassadora del seu intransferible dret a fer més gloriosa i rica encara qualsevol multinacional del fast-food, ni interferiré en la degradació física de la seua progènie. Insistesc, però: si està més bo un entrepà amb pernil, tomata i oli de la terra, i és més barat…! Qualsevol bar del cantó de sa casa li farà un entrepà més saborós i més ben guarnit que qualsevol hamburguesa. Al seu gust. M’espanta obervar la mateixa postal cada setmana que vaig al cinema: com si d’autèntics galàpags es tractès, contemple a l’eixida del cinema la llarga filera de famílies embotides en la seua tortuga motorizadat, avançant per un carril estretíssim cap al puesto de venda d’hamburgueses fabricades a una velocitat absolutament vertiginosa. Imagine que l’acomidament serà: «Su hamburguesa, gracias». Em sent trist. Pense en les meravelloses truites, en el polpet, el bon vi cassolà, en les magnifiques amanides que ens podem fer a les nostres comarques…, en allò que s’ha etiquetat com a «dieta mediterrània», que naturalment és molt més que una dieta: és cultura i és consciència. Si fos bisbe diria que aqueixes hamburgueses les barreja el dimoni. Si fos polític, faria controls d’«hamgurguesització» en carretera, com els de l’alcohol. Però, humil ciutadà i hedonista, cride: però si està més bo un entrepà amb pernil, tomata i oli de la terra, i és més barat…!

Classe

«¿Existeixen encara les classes socials?». És la pregunta que, a tota una aula de periodisme, ens formulà fa uns anys un professor de sociologia. La resposta, un silenci rotund, evidenciava ignorància, por i desinterés entre els alumnes. Una asseveració lògica irreplicable ens despertà: «que la majoria dels assalariats no tinguen conciència de classe no significa que no existesquen les classes socials». Però no cal anar a buscar tautologies d‘aquesta mena per a comprovar que l‘empresariat exigeix cada vegada amb major insistència una mà d‘obra més barata, més dòcil, més fàcil de contractar i d‘acomiadar. Només cal llegir-se detingudament l‘última proposta de reforma de l‘atur presentada pel govern espanyol, absolutament cec per a contemplar que la productivitat i la qualitat només s‘aconsegueix amb estabilitat. Cap assalariat treballa com toca si no es troba «segur».

Actualment, coincidint amb l‘hegemonia de governs de dreta en tot el món i amb la pujada de grups d‘extrema dreta en els parlaments europeus, s‘està produïnt —ben emmascarada da segons quins emissors meditàtics—, una incipient contrarrevolució que amenaça els interessos dels assalariats, la classe obrera, la gent sense propietat privada ni productiva. Com era d‘esperar, el model que s‘imposa és el nordamericà. En els últims vint anys la caiguda dels salaris dels obrers d‘EEUU ha sigut del 20% i, des de fa uns anys, el temps de la jornada laboral ha començat a pujar a un ritme del 10%. Actualment les hores extres acumulades suposen un mes adicional de treball anual. Cal afegir al panorama l‘abaixada de la sindicacions en tota Europa, que venen a exhibir unes relacions laborals mancades de qualsevol intent reivindicatiu. Sense consciència, està clar que només existirà una classe, sí: la classe alta, que sí té consciència de ser «alta».

I per què Salms?

Aquest quadern electrodomèstic, bitàcola o blog porta el nom de Salms igual que podria tenir el de Meditacions, Reflexions o Notes. Vull evitar amb això que algun lector es deixe dur a engany en relació als continguts d‘aquest quadern, que evidentment no és “religiós” ni addicte a cap creença. Ben al contrari, en tot cas. La paraula salm ha estat molts segles segrestada pel gremi dels capellans, que tractaven de lloar amb la seua lectura bíblica una cosa empíricament desconeguda i històricament ubiqua anomenada Déu. El monoteïsme bíblic es construeix sobre materials d’antigues religions politeistes, sobretot en tot allò referit a festes i rituals celebrats d‘acord amb els models arquetípics de correlació entre cel i terra. De la mateixa manera, la religió d‘Israel neix a partir d‘experiències molt personals en instants de dol o de glòria, així com de tota una història col·lectiva que té origen en l‘esclavatge i posterior alliberament d‘Egipte, cosa que generà una simbologia pròpia amb funcions sovint polítiques molt determinades. Totes aquestes experiències tenen la seua reflexió i expressió poètica en els salms, molts d‘ells de caràcter extralitúrgic, d‘un laicisme evident (si m’és permès emprar aquesta terminologia per a un temps històric en el qual el laicisme era una paraula com a mínim estranya, si no inexistent). Molts d‘aquests salms foren introduïts després, òbviament sense demanar cap permís (i segurament molt tocats i retocats), en les funcions del culte, i recollits bíblicament amb el nom de Llibre dels Salms (o Salteri, en grec). En fi, que Jacint Verdaguer em guard de no haver errat massa en el moment d‘escollir aquest monosíl·lab com a títol d‘aquest weblog, si bé m’agradaria deixar clar que, en cas d’anar a una illa deserta, abans abans m’emportaria el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés que –amb tots els meus respectes– el Canigó. Per cert, el poeta de Burjassot té uns versos que diuen (més o menys, cite de memòria): «Només els salms perduren, creuant els segles i els païssos, només els salms perduren i tocaràs mare en el salm».